Amb Apel·les Carod

Avui, Apel·les Carod fa cinquanta anys. Ahir ho va voler celebrar amb una colla d’amics que també rondem la cinquantena.

 

Fèrem una excursió en barca per l’Ebre i després ens apleguàrem a  dinar a “Lo Goleró”, (un restaurant que recomano a la Bassa de les Olles), a L’Ampolla. Hi havia, evidentment, la Mercè, el Juli Gens i la Maria Rosa, el Jordi Fargas i la Leonor, el Pere Olivé i la Rosa, el Ricard Foraster i la Fina, la Teresa i en Quim, la Montserrat Bonastre i un munt d’amics i amigues entranyables.

Amb l’Apel·les ens coneixem des de que teníem quinze anys, quan anàvem al Seminari de Tarragona, més tard vam estudiar dret (per dir-ho d’alguna manera), junts, el Juli, el Pere Fabra, ell i jo. Després, ens casàrem i afillàrem gairebé al mateix temps. Sempre mantenint un compromís independentista inequívoc, tot i que en organitzacions diferents, fins que ens retrobàrem a Esquerra on hem viscut situacions de tots colors.

Ahir rèiem i ballàvem, (amb la Sandra i la Rosa vaig fer un trio de coristes amb música dels Pets dempeus damunt les cadires), vam beure tot el que vam voler (viatjàvem en bus llogat a l’efecte) mentre les fotografies penjades donaven testimoni del pas del temps. L’Ernest Fornés ens distreia amb les seves imitacions del parlar “calero”, la Gemma explicava acudits i plegats cantàvem els rodolins escrits pel protagonista de la gresca .

De la feina, de la política i de la terra, tenim molts dies per parlar-ne, ahir xerràvem entre nosaltres utilitzant expressions “xec”, “naltros”, que no fem servir habitualment i que ens retornen a les vivències de la nostra infantesa, un món rural o mariner segons els casos, que avui pràcticament ha desaparegut. El paisatge de la nostra terra també ha canviat profundament, desordenadament, com un trasbals.

El paisatge humà també es diferent, sense enyor ni plany, però amb preocupació hi pensava ahir a estones mentre contemplava els meus amics i ens sentíem tots acollits en un lloc i un ambient entranyable. Hi ha sensacions al llarg de la vida que voldria retenir i guardar-les en la memòria per poder-les tornar a acaronar en moments d’intimitat. Sé que això és impossible en la proporció que voldria, les viscudes ahir procuraré allargar-les el més possible.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *