Jordi Pujol i la refundació del catalanisme

Jordi Pujol feia ahir unes declaracions en les que insinuava la concurrència de prou motius com perquè els ciutadans catalans, que pateixen l’arbitrarietat de les polítiques dels governs espanyols, responguessin amb mesures de desobediència civil. 

Les seves, foren unes paraules que expressen més aviat allò que vull en el seu subconscient que no pas la ferma determinació de la voluntat d’un dirigent nacional. En tot cas, reflecteixen l’existència d’un malestar social generalitzat que s’ha aguditzat arran de la fallida generalitzada dels serveis estatals d’aquest agost. Com ja vaig analitzar en el post“Sobiranisme pràctic?”, ara per ara, no hi ha una resposta organitzada que posi en qüestió la dependència política i econòmica que pateix el país. En les condicions actuals, sense una direcció política, no es probable que es produeixi espontàniament un moviment social similar al tancament de caixes de principis de segle o la vaga de tramvies del 1951.

Pujol posa en evidència també els límits del pujolisme, la fòrmula d’intermediació entre els interessos socials de les classes mitjes i populars autòctones i els poders de l’Estat que li va permetre gestionar el desplegament estatutàri des de 1980. Els seus successors al front de CIU no han encertat a trobar vies de continuïtat i hores d’ara es debaten entre la conversió en casa comuna del catalanisme, esperonats per l’aparició de la “Plataforma per la Sobirania”, o en l’assimilació al regionalisme espanyol, (veure el post “Contra Duran Lleida”).

La refundació del catalanisme no pot ser un argument banal per sortir d’una conjuntura difícil sinó una exigència permanent d’anàlisi i intervenció sobre la realitat social catalana. Una de les primeres preguntes que s’ha de formular Convergència és què ha passat perquè una fornada de dirigents com Miquel Roca,  Joaquim Triadú, Antoni Gelonch o Joan Maria Pujals, entre d”altres, un cop arribats a la maduresa vital hagin abandonat l’activitat política per passar al sector privat. Aquest partit ha viscut un procés de desestructuració de la seva direcció política i una progressiva desconnexió respecte dels sectors més actius de la seva base social.

L’espaï polític del catalanisme liberal necessita més que pretendre unificar la concepció del país que aporten les altres ideològies: republicanisme, socialisme, social-cristianisme, clarificar els seus objectius estratègics. O s’està per tenir estat propi o s’accepta la continuïtat de a dependència. A partir d’aquí el gradualisme i la política d’aliances pot fer camí, però sense aquestes premises no hi ha full de ruta possible. El conjunt del catalanisme necessita que CDC opti per la sobirania perquè sinó, a curt termini, no hi ha altre soci parlamentari amb el qual ERC pugui fer majoria.     

Post Scriptum, 4 de setembre del 2017.

Jordi Pujol no ha liderat la refundació del catalanisme, menys encara després d’haver-se descobert els seus afers econòmics i els dels seus fills. Ara és, probablement, objecte de xantatge amb el propòsit que faci una declaració contra la causa independentista i així poder obtenir un tractament més “afinat” en els múltiples fronts que té oberts. El seu silenci és, potser, un darrer acte de servei reparador dels estralls que la seva manca de previsió li ha causat a ell i, de retruc, al país. Catalunya, hores d’ara està en procés de refundació política i també de regeneració democràtica comandat pel president Carles Puigdemont, successor però no hereu de Jordi Pujol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *