Jordi Pujol feia ahir unes declaracions en les que insinuava la concurrència de prou motius com perquè els ciutadans catalans, que pateixen l’arbitrarietat de les polítiques dels governs espanyols, responguessin amb mesures de desobediència civil.
Les seves, foren unes paraules que expressen més aviat allò que vull en el seu subconscient que no pas la ferma determinació de la voluntat d’un dirigent nacional. En tot cas, reflecteixen l’existència d’un malestar social generalitzat que s’ha aguditzat arran de la fallida generalitzada dels serveis estatals d’aquest agost. Com ja vaig analitzar en el post“Sobiranisme pràctic?”, ara per ara, no hi ha una resposta organitzada que posi en qüestió la dependència política i econòmica que pateix el país. En les condicions actuals, sense una direcció política, no es probable que es produeixi espontàniament un moviment social similar al tancament de caixes de principis de segle o la vaga de tramvies del 1951.
Pujol posa en evidència també els límits del pujolisme, la fòrmula d’intermediació entre els interessos socials de les classes mitjes i populars autòctones i els poders de l’Estat que li va permetre gestionar el desplegament estatutàri des de 1980. Els seus successors al front de CIU no han encertat a trobar vies de continuïtat i hores d’ara es debaten entre la conversió en casa comuna del catalanisme, esperonats per l’aparició de la “Plataforma per la Sobirania”, o en l’assimilació al regionalisme espanyol, (veure el post “Contra Duran Lleida”).
La refundació del catalanisme no pot ser un argument banal per sortir d’una conjuntura difícil sinó una exigència permanent d’anàlisi i intervenció sobre la realitat social catalana. Una de les primeres preguntes que s’ha de formular Convergència és què ha passat perquè una fornada de dirigents com Miquel Roca, Joaquim Triadú, Antoni Gelonch o Joan Maria Pujals, entre d”altres, un cop arribats a la maduresa vital hagin abandonat l’activitat política per passar al sector privat. Aquest partit ha viscut un procés de desestructuració de la seva direcció política i una progressiva desconnexió respecte dels sectors més actius de la seva base social.
L’espaï polític del catalanisme liberal necessita més que pretendre unificar la concepció del país que aporten les altres ideològies: republicanisme, socialisme, social-cristianisme, clarificar els seus objectius estratègics. O s’està per tenir estat propi o s’accepta la continuïtat de a dependència. A partir d’aquí el gradualisme i la política d’aliances pot fer camí, però sense aquestes premises no hi ha full de ruta possible. El conjunt del catalanisme necessita que CDC opti per la sobirania perquè sinó, a curt termini, no hi ha altre soci parlamentari amb el qual ERC pugui fer majoria.
Post Scriptum, 4 de setembre del 2017.
Jordi Pujol no ha liderat la refundació del catalanisme, menys encara després d’haver-se descobert els seus afers econòmics i els dels seus fills. Ara és, probablement, objecte de xantatge amb el propòsit que faci una declaració contra la causa independentista i així poder obtenir un tractament més “afinat” en els múltiples fronts que té oberts. El seu silenci és, potser, un darrer acte de servei reparador dels estralls que la seva manca de previsió li ha causat a ell i, de retruc, al país. Catalunya, hores d’ara està en procés de refundació política i també de regeneració democràtica comandat pel president Carles Puigdemont, successor però no hereu de Jordi Pujol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El gran problema és l’egocentrisme. El 16%, el 14%, o el proper 10-11% d’ERC no és cap pinyol, cap nucli dur de cap majoria sobiranista nacionalista.
Es un complement, important, bàsic, però complementari.
En politica democràtica.
Ja sabem que en l’esquema leninista, bolxevic, una minoria pot arribar a imposar-se a les majories, però en sistemes no democràtics, en dictadures.
Pretendre donar com a dogma que ERC, amb el 14% ó el 12%, sigui l’eix d’un procés sobiranista a Catalunya és estar tocat de l’ala o no voler respectar els resultats democràtics.
Si CDC (CiU) té més del 30% dels vots, és l’eix de la majoria nacional sobiranista, i ERC el complement. (una mica menys de la meitat).
T’agradi mes o menys. I si en Carod, ja ho sap ell, mai arribarà a President de la Generalitat democràticament, perque mai tindrà majoria absoluta, i mai serà el cap de la primera força catalana, màxim de la 3a., ser sobiranista comporta respectar els resultats democratics i permetre la iniciativa al nucli dur del nacionalisme sobiranista (CDC), per decisió popular democratica.
Vots són vots. I tots valen iguals. I obtenir-ne la meitat que una altra força politica, significa que el guanyador ha de tenir, per respecte democratic, el doble de la força assolida per la 3a. o 4a. força politica.
Altrament, sembla (o és?) un xantatge leninista.
Com no som majoria en el sobiranisme, us engegem a fer punyetes i ens aliem amb el PSOE, amb en Montilla, per a fer espanyolisme.
Dues vegades. Dues cagarades nacionals.
I encara pretenen no ser canviats com a dirigents d’ERC?
Un congrès extraordinari urgen és la unica sol.lució democràtica per a la divisió actual al sí d’ERC, entre els remunerats, i els militants de base i els electors.
Els liberals alemanys mai han pretés configurar una politica liberal, quan han fet de complement amb Democratacristians o amb Socialdemocrates.
Son seriosos.
No egocentristes.
Els estretegues que pertenien que el sobiranisme entrés a can PSOE, ha hores d´ara en tindrien de demostrar els resultats. Encara que en fossin minsos. No perque s´els porti a les Fogueres, com tant agrada a cert independentisme sectari, sino per començar a ser seriosos.
Els dirigents convergents han de demostrar que les seves crides son més que paraules. Com a mínim sembla que ja s´atreveixen a dir-ho.
He pogut constatar, per coneixements pràctics, que el sectarisme socialista es astronòmic (no solament això, sino segreguen un missatge que es la buidor en estat pur). El sectarisme convergent es d´altra mena. Ho he constatat empíricament i al marge de discrusos ideològics.
La cúpula política d´ERC, a l´optar pel PSOE, suposo amb bona fé, que devia pensar que "penetraria" en aquest món. Bé, que ho demostrin amb fets i resultats. Repeteixo, per minsos que siguin…. potser el nou Estatut?, Llei de Dependència,? ….. Ah! el pacte nacional per l´educació…… ünicament amb la recuperació pràctica per part del govern del PSOE d´algunes competències reservades a Catalunya n´hi ha prou per evaluar aquesta "penetració", per no parlar de resultats electorals…… Ah! la culpa es del no al referendum a l´Estatut ?……. Comencem a ser seriosos. Rectificar es de sabis, dissimular i autoenganyar-se es un altra cosa que porta directament a la buidor política (de veritat).
En tot cas, i donada l´experiència de la "transició espanyola", a hores dára qualsevol via sobiranista vindrà únicament i exclussiva, de l´impuls de la gent. Els dirigents dels partits polítics que participen del "momio" (us enrecordeu d´allò que els dirigents que van viure la transició, ho tenien de deixar?) es troven prou inhabiltats per liderar, per fer de motor. Repeteixo que no es tracta de fogueres, sino de Foc Nou. En aquests moments tots els esforços han d´anar a bastir iniciatives socials i populars per la Sobirania, i la direcció política tindrà de sortir com a "representants" d´aquestes iniciatives, no de polítics paralitzats per la "partiditis", enfermetat contaminant que el sobiranisme ha d´evitar. I això es lograrà si el principal objectiu es bastir el moviment i no participar en el "momio".
Avui, qui fa "partiditis", es posa d´esquenes al nostre poble. Reforçar els referents socials i intel.lectuals pel sobiranisme, es generar direcció política. No fer "partiditis". Reforçar els elements de participació, oberta , no sectària, realista i ferma de nostre poble, es la via. Tot just la contrària que es va encetar a la dita "transició espanyola" i de la que molts son hereus.
Adeu