Abans d’ahir va traspassar a Barcelona, Víctor Castells i Benosa, a l’edat de noranta anys. Fou un patriota sempre fidel a Catalunya, com consta a l’esquela publicada avui a La Vanguardia. Deixa enrere una llarga trajectòria de militant independentista vinculat al Consell Nacional Català des dels anys cinquanta i al qual va dedicar, entre altres llibres, el volum recopilatori de l’activitat de l’organització entre 1953 i 1975, editat l’any 2005 pel mateix CNC.
En aqueixa obra imprescindible per a tothom interessat a conèixer la història de l’independentisme català, Víctor Castells sintetitza la mentalitat del catalanisme identitari, (un terme avui estigmatitzat), que basa l’acció política en la preservació de la comunitat nacional històricament formada al llarg dels segles tot cercant la constitució d’un estat independent que en garantitzi l’evolució. Josep Maria Batista i Roca fou el referent intel·lectual d’aqueixa concepció i l’ànima del CNC.
L’acció de l’Estat espanyol condicionava la vida econòmica i política, però fins al franquisme, no havia aconseguit penetrar en les formes associatives de la vida col·lectiva on predominava la catalanitat cultural i lingüística. La guerra del 1936 la desfermen els reaccionaris espanyols amb la clara voluntat d’estroncar el nacionalisme que emergia a partir d’aqueixa realitat nacional catalana. Víctor Castells assenyala la pervivència de la catalanitat viscuda amb naturalitat entre les comunitats catalanes d’Amèrica: “A Amèrica la gent sabia i sap que els catalans són catalans. Més de quatre fent palesa la seva condició de catalasn aliens a qualsevol forma d’espanyolitat: en el caràcter, en la manera de ser, en la pertinença manifesta a un mateix col·lectiu. Una Catalunya de fet separada, com l’estol de casals catalsn d’antiga creació, al marge de les entitats espanyoles” (pàgina 9).
També destaca en aqueix llibre l’aparició a la Catalunya ocupada d’un progressisme antifranquista refractari a la catalanitat que encara avui és hegemònic en el marc ideològic de l’esquerranisme: “Era una manera, és una manera malgirbada -i malvada !- de deixar de banda la defensa de la catalanitat -víctima propiciatòria i primordial !- com a simple complement o subproducte, amb tota la càrrega política excloent que això comporta” (pàgina 7).
Finalment, una tercer aspecte del seu pensament resulta també de plena actualitat: és el referit a la controvèrsia entre els exiliats que volien replantejar l’independentisme català a partir de noves bases (Batista i el CNC) i els qui s’aferraven al manteniment de la legalitat autonòmica: “I això perquè els mínims exigibles per l’honestedat nacionalista catalana eren del tot inassumibles per l’espanyolisme polític dels que no volien cap mena de foc nou o molt al marge de la legalitat establerta. Els idòlatres de la llei s’agafen on poden per a sentir-se segurs. Reaccionaris, certament” (pàgina 15).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!