21-D: valoracions addicionals

Després de les primeres valoracions i unes altres de complementàries sobre els resultats electorals del proppassat 21-D s’escau afegir-ne unes altres d’addicionals.

En primer lloc, el bon resultat d’ERC (tot i no ser el que la direcció esperava) té un costat negatiu que ho pot ser més encara en el futur immediat si no són capaços de fer autocrítica honesta i pública pels seus errors de campanya (llistes separades, vot útil, desqualificació de la legitimitat del president Puigdemont i de Junts per Catalunya). En aqueix sentit comparteixo les crítiques que va exposar Francesc Abad al seu bloc el proppassat 22.

La pretensió -legítima- de fer president de la Generalitat Oriol Junqueras no era el moment de formular-la obviant que la convocatòria feta pel govern espanyol a l’empara del 155 CE s’ha de considerar il·legítima tot i haver concorregut a la contesa electoral. Bona part del seu electorat així ho va entendre i va votar per la restitució del president. Continuar fustigant-lo com fan Carles Mundó, i sibil·lina ment el mateix Oriol Junqueras, és una mostra de sectarisme empeltat de l’antic antipujolisme en el qual s’ha instal·lat l’esquerra nostrada. Si ERC vol liderar el moviment independentista ho haurà de fer per mèrits propis i amb un lideratge estratègic que hores d’ara encara no ha demostrat que sigui millor que el de les altres formacions independentistes. El sectarisme sempre és el reflex del fracàs de qui el practica.

En segon lloc, ha aparegut ben poc a la campanya la problemàtica de la immigració, dels nous catalans que tindran dret a vot aviat i especialment l’impacte electoral futur de la comunitat musulmana (la més nombrosa). L’espanyolisme no ha fet explícit en aqueixa campanya la seva concepció restrictiva de la identitat nacional que senten com a pròpia, (ben a l’inrevés de l’independentisme que s’esforça per bastir una identitat catalana acollidora), però les polítiques anti-immigració triomfen a Europa de la mà de partits afins a Ciudadanos i poden ser un recurs electoral seu abast a curt termini.

Catalunya no es pot permetre al seu si un altre conflicte que el que l’enfronta a l’ordre estatal dominant i cal una estratègia preventiva contra el salafisme que promou entre la comunitat musulmana el rebuig als valors democràtics, la igualtat i la diversitat. La islamofòbia és una fal·làcia dels corrents islamo-gauchistes -sobretot francesos– que està penetrant al nostre país (Podemos, CUP, especialment) que obvia la denúncia del totalitarisme islàmic.

Els nouvinguts musulmans són de diverses procedències i estan sotmesos a la influència dels estats d’on són originaris: el Marroc vigila de prop els seus ciutadans i procura evitar que simpatitzin amb el moviments identitaris amazics tot promovent la unitat d’Espanya, com també fa l’Autoritat Nacional Palestina. Una política nacionalment autocentrada en la catalanitat ha d’oferir integració mútua i respecte als valors de cohesió social nostrats reconeixent als que provenen de nacions sotmeses el dret d’autodeterminació dels seus pobles (amazics, kurds…).

Post Scriptum, 27 de desembre del 2017.

Comparteixo plenament l’anàlisi dels resultats electorals que va publicar ahir Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria, dissortadament l’actitud sectària d’ERC no farà més que agreujar-se fins a posar en perill la cohesió del bloc republicà per tal de debilitar el lideratge de Carles Puigdemont. El nucli dirigent d’Esquerra és impermeable a tota reflexió autocrítica i a les reflexions externes que se’ls pugui fer arribar advertint-los de la follia que els corca, superant de llarg els pitjors moments de la CUP immediatament després del 27-S.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *