Avui he tingut ocasió de saludar l’alcalde de Vallmoll, Josep Lluís Cosidó, que va sobreviure a l’atemptat gihadista contra turistes europeus al museu del Bardo de Tunis la setmana passada. Ni ell, ni cap dels partits representats al Consell Comarcal de l’Alt Camp han tingut cap paraula de retret envers la religió en nom de la qual els assassins van perpetrar la massacre. Tampoc hi ha constància d’actes contra la població musulmana resident a Catalunya pel fet que dugues de les víctimes d’aqueix acte infame fossin catalans.
El proppassat dissabte 21, la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme va convocar una manifestació a Barcelona en el marc de la campanya contra la islamofòbia a la qual van assistir dugues-centes persones, amb una primera fila farcida de les estrelles mediàtiques del progressisme autòcton. Cap esment als catalans morts pels gihadistes uns dies abans, cap denuncia d’aqueix totalitarisme que amenaça la llibertat i la identitat dels catalans, també des de l’interior del país.
Tenint en compte aqueixes premisses el significat d’aqueix acte no és proporcional a l’escàs nombre de participants i mereix algunes reflexions.
La primera, sobre la realitat i la ficció que envolta la islamofòbia en general ja la vaig exposar en un apunt recent d’aqueix mateix bloc. Cal afegir que a la manifestació de dissabte els organitzadors van llegir un comunicat divulgant els seus objectius davant la seu del Centre Cultural Islàmic Català, una entitat que segons publicà a La Vanguardia el 13 de desembre del 2013 el periodista especialitzat en gihadisme Eduardo Martín de Pozuelo està vinculada a la confraria islamista dels Germans Musulmans. Aqueixa circumstància no deu ser rellevant pels convocants que no inclouen l’integrisme islamista en la mateixa categoria que el feixisme i el racisme.
La segona reflexió és compartida, ja que faig meu l’article de Ramon Sargatal -un patriota que impulsa l’entitat Catalans i marroquins– publicat abans d’ahir a E-Notícies, amb el títol: “Islamofòbia, dius ?“, on exposa que malgrat l’aparició d’uns imitadors locals del moviment alemany Pegida, hom pot afirmar que no existeix pas una conducta social i política anti-musulmana a Catalunya. Això és així, ara per ara, ja que està per veure l’evolució dels esdeveniments pel que fa al previsible augment de l’activitat gihadista a Europa, també a Catalunya.
En tercer lloc, l’analista de la política internacional Daniel Pipes publica aqueix article -que reprodueixo en versió francesa– “Pourquoi le monde politique affirme-t-il que l’islam n’a rien a voir avec la violence ?”- originàriament aparegut a The Washington Times el proppassat 9 d’aqueix mes de març on es demana perquè la majoria de dirigents influents a escala global han assumit acríticament la consigna segons la qual l’islam no té res a veure amb la violència dels islamistes. Em sembla significatiu aqueix fragment:
“Ces déclarations qui s’inscrivent dans la droite ligne de la stratégie islamiste, peuvent se résumer en ces termes : l’islam est foncièrement une religion de paix ; la violence et la barbarie n’ont absolument rien à voir avec l’islam dont elles ne sont qu’un « travestissement » et une « perversion » ; la solution pour mettre fin à ces actes « monstrueux » et « barbares » est par conséquent de donner encore plus de place à l’islam.
Toutefois il est évident que cette interprétation ne tient pas compte des textes sacrés de l’islam ni de l’histoire des peuples musulmans, empreints d’un sentiment de supériorité sur les non-musulmans et de la conviction du bien fondé de la violence du djihad. Paradoxalement, le fait d’ignorer la motivation islamique revient à se priver du meilleur moyen pour vaincre le djihadisme car, si le problème ne résulte pas d’une certaine interprétation de l’islam mais de pulsions maléfiques aveugles et irrationnelles, comment sera-t-il possible de combattre ce problème ? Ce n’est qu’en reconnaissant l’empreinte de l’impérialisme islamique que pourra s’ouvrir la voie à la réinterprétation des textes sacrés de la religion dans un sens moderne, modéré et favorable au vivre-ensemble.”
Post Scriptum, 1 d’agost del 2016.
El diari Ara, portaestendard del progressisme banal, dedicà el proppassat 30 de juliol un ampli reportatge a blasmar no pas el gihadisme que causa com a reacció la islamofòbia sinó que que aquesta és “la benzina que atia la radicalització“. La interpretació del món al revés, una actitud pròpia de les mentalitats disposades a acceptar l’hegemonia dels totalitarismes, en aqueix cas els col·laboracionistes autòctons disposats a convertir Catalunya en part del Califat Islàmic. Els redactors del diari Ara haurien de llegir les declaracions d’Amine El Khatmi, conseller municipal del PSF a Avinyó, a Le Figaro del proppassat 27 de juliol, afirmant: “L’islamophobie, un concept créepour étouffer toute critique de la reigion”.
Post Scriptum, 14 de juny del 2021.
Els inquisidors de l’islamofòbia callen davant atacs com aqueix: “Volia matar un català i veí de Figueres, i el vaig triar a l’atzar”. L’homicida de Figueres, que ja havia matat a punyalades una dona el 2006, afirma que va cometre el crim per “justícia”, perquè ja no li donaven més ajudes socials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!