Hèctor López Bofill: “Reconeixement internacional”

Aqueix és l’article publicat ahir per Hèctor López Bofill al diari El Punt que comparteixo totalment:

A la condició d’estat s’hi accedeix amb el reconeixement per part dels altres estats. Aquesta és la dinàmica que es planteja en el dret internacional i, com hem descrit diverses vegades en aquestes pàgines, es tracta d’un procés que té poc a veure amb els relats de legitimitat sobre la creació d’una nova entitat sobirana que es puguin plantejar en la dimensió interna.

Juntament amb la capacitat de control del territori i l’obediència generalitzada per part de la població a les normes sorgides de les autoritats que es reclamen independents, l’altre element clau que expressa el sorgiment d’un nou subjecte en l’arena internacional és la capacitat de desplegar una política exterior pròpia i establir relacions diplomàtiques directes amb els governs d’altres estats. I és aquest darrer factor el que adquireix una importància suprema en els moments que vivim immediatament anteriors i posteriors a la declaració d’independència. Perquè la constitució de la república catalana depèn directament del reconeixement que de la nova situació en puguin fer governs d’altres estats.

En els primers compassos de vida de la nova república no cal que siguin gaires estats els que facin el pas (circumstància que d’altra banda tampoc no ha estat freqüent en l’experiència històrica) però sí que cal comptar amb el suport d’algú almenys durant les primeres setmanes. En aquest sentit, la política exterior catalana en l’obtenció de reconeixements ha de practicar-se com és propi de l’acció en aquest terreny: centrar-se en l’obtenció dels màxims suports al marge de valoracions sobre el caràcter dels règims que ens admeten.

La manca de reacció de les institucions de la Unió Europea i de bona part dels governs dels seus estats membres (no així de l’opinió pública) cap a les agressions brutals de la policia espanyola durant la celebració del referèndum de l’1 d’octubre ens permet copsar que difícilment tindrem un reconeixement per part de la majoria de democràcies liberals que integren la Unió. És normal. No tenen incentius per fer-ho i em refereixo aquí a incentius al marge de la major o menor legitimitat que pugui tenir la causa catalana des de la perspectiva democràtica i de respecte als drets fonamentals. A bona part dels encara 28 estats membres de la UE els incomoda la descomposició de la quarta economia de la zona euro, especialment aterridora per als grans grups financers europeus que són creditors del més de bilió d’euros que deu el Regne d’Espanya, a més de la desestabilització que, a curt termini, pot suposar una situació incerta del Principat en el sistema de llibertats de circulació de persones, de mercaderies i de capitals.

És possible que, malgrat tot, la república catalana fos reconeguda per aquells membres en els quals una nació sense estat té un pes i una representació política decisiva (és el cas de Bèlgica en relació amb la nació flamenca) per aquells que han experimentat una independència convulsa en temps recents (els estats bàltics, Eslovènia) o no tan recent (Irlanda) o per aquells que han expressat tradicionalment una enorme sensibilitat cap als drets fonamentals en cas que les violacions d’aquests persistissin a Catalunya (Dinamarca, Suècia) i en aquest darrer grup també s’inclourien estats escandinaus que no formen part de la Unió (Islàndia i Noruega).

Però si de debò les nostres autoritats aspiren a consolidar la independència, tot tenint en compte el context d’aquesta fredor en l’àmbit europeu, cal estar plenament oberts al reconeixement d’aquells estats que tenen incentius per afeblir la Unió (que és el que en un primer moment inevitablement provocaria la independència catalana en relació amb el col·lapse d’Espanya i a la conseqüent inestabilitat continental). I si aquests estats, malgrat no siguin democràcies liberals tenen un pes molt rellevant en el concert internacional, com per exemple ser membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides, encara millor per a les nostres aspiracions immediates.

Ser sobirans implica estar disposats a acceptar que, com predica l’adagi, en la selva de les relacions internacionals no hi ha amics, només interessos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *