Ahir va morir, als seixanta-dos anys, a la seva Tarragona natal, Xavier Carreras Segarra, escriptor, guionista, experiodista (retirat per extenuació i acumulació d’adversitats, segons ells mateix). Avui, al tanatori de la ciutat una gentada omplia la sala de litúrgia per assistir a la cerimònia de comiat, laica, austera, sentidament compartida.
Una estelada cobria el fèretre, car en Xavier ha estat des de primera hora i tota la seva vida un català patriota. Havia sigut del Front Nacional de Catalunya a la darreria del franquisme i del Moviment d’Unificació Marxista, (una escissió del PSAN) durant la transició, i fa cinc anys va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència per Tarragona a les eleccions municipals del 2011. Sense cercar mai el protagonisme enla vida política, era dels que sempre hi era quan calia fer alguna cosa pel país.
La seva principal contribució va fer-la des del camp literari, conreant la novel·la històrica amb la temàtica del 1714 com a motiu central de la seva creativitat narrativa. En aqueix bloc he deixat constància de dugues de les seves obres: “Objecte perduts a Nova Barcelona” i “Sepultura de bandoler“. El seu estil era elegant, com ell mateix era de mena, precís i encisador, sabent transmetre la passió que hi esmerçava a l’hora d’escriure.
Avui, als parlaments de parents i amics, hom ha esmentat sovint un altre dels seus llibres, “Aforismes (o no)”, (Arola Editors, Tarragona, 2011), extraient-ne alguns, com el que figura al recordatori (acompanyat amb una dita d’Ovidi Montllor): “La manera més categòrica d’estimar és l’amor a la vida”. Però d’aqueix llibret en vull destacar un paràgraf de la seva introducció perquè em sembla significatiu:
“L’aforisme no té espai propi, malviu com pot, com li deixen. El podem descobrir, sempre d’amagat, a la rebotiga dels grans casals literaris: és inquilí de l’assaig, arrendatari de la poesia, llogater de la narrativa, de l’article d’opinió. És entremaliat, cáustic, juganer, alegre, optmista, mai no entre per la porta principal, més aviat entra per la del servei, poca cosa com és” (pagina 8).
Vaig conèixer el Xavier l’any 1974, quan la meva colla passàvem les tardes anant a tocar ferro i fent un entrepà i una cervesa a la rebotiga del bar Pepito, al final del Cos de Bou, que regentaven els pares de l’Isabel Ortega, la seva companya de tota la vida, (poetessa erudita i elegant). Des d’allavòrens hem anat coincidint en espais comuns, creixent en ambients diferents, i coincidint en trobades esparses xerrant de tot una mica, sempre al rovell de l’ou de nostra estimada Tarragona, intercanviant els nostres respectius llibres i fent un repàs a la situació política de l’independentisme. Aqueix matí, quan el nostre comú amic Ricard Camprubí m’ha fet saber la trista notícia, m’he imaginat com li hagués agradat veure el somni de la independència de Catalunya feta realitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui fa tres anys que ens va deixar en Xavier, com diria ell “aforismes o no”