Aqueix cap de setmana Muriel Casals ha declarat als mitjans de comunicació que el Regne d’Espanya podria quedar fora de la UE si impedeix la consulta del 9-N. Sense ànim de contradir l’abnegada dirigent d’Òmnium Cultural i només amb la voluntat d’aportar elements de reflexió sobre l’eventualitat que planteja faig les següents consideracions.
En primer lloc, em remeto als articles que sobre aqueixa qüestió han escrit els professors Alfonso González Bondia (“Catalunya i la UE, possibles escenaris de futur”, publicat a Vilaweb el 23 de desembre del 2013) i Hèctor López Bofill (“Violació de la democràcia”, publicat al Punt/Avui el proppassat 10 de setembre), els quals contenen afinades observacions sobre els límits de la democràcia i els mecanismes de defensa d’aquesta davant les violacions dels estats membres de la UE que són aplicables al cas català.
En segon lloc, Espanya no és Anglaterra i voler prendre com a paràmetre a emular la normalitat democràtica amb la qual s’està menant el procés escocès que ha de culminar amb el referèndum del 18 de setembre vinent és un miratge. La tradició jurídica i política anglosaxona que permet resoldre conflictes nacionals com els plantejats al Quebec, Irlanda del Nord o Escòcia és excepcional en el context europeu contemporani, no pas la regla general.
L’informe número 4 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, de data 20 de desembre del 2013, titulat “Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació de Catalunya” esmenta, però no desenvolupa, l’argument segons el qual l’Estat espanyol no observa hores d’ara, independentment del fet que es convoqui o no la consulta del 9-N, els requisits mínims exigibles a una societat democràtica en el context de la UE. La reiterada actuació en tots els àmbits (econòmic, polític, lingüístic…) de les institucions espanyoles és arbitrària i discriminatòria envers els ciutadans de tota la comunitat nacional catalana i els seus interessos legítims, començant per la mateixa subsistència com poble diferenciat sotmès a una espanyolització forçosa que té com a objectiu declarat la nostra assimilació.
No existeix en els textos normatius de la UE una definició precisa dels requisits mínims que ha de tenir un règim polític per poder ser considerat com a democràtic. L’article 2 de l’actual Tractat de la UE invoca els principis democràtics fundacionals de la Unió Europea com a element indispensable per a que els estats puguin mantenir-hi la seva pertinença i l’article 7 fa referència a un seguit de mecanismes de control i sanció per fer observar aqueix compromís essencial. Però el fet cert és que els casos de violacions flagrants de drets i llibertats fonamentals internacionalment reconeguts, com els que hom imputa al govern hongarès de Viktor Orban arran de les reformes constitucionals engegades a partir dels 2010, han quedat sense sanció de cap mena.
El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha subsanat parcialment aqueixa mancança interpretant els preceptes del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les llibertats fonamentals de l’any 1950 deduint-ne que són aqueixos: el pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura. El pluralisme és, de tots tres, el que té una capacitat omnicomprensiva que inclou els altres dos assumint una triple dimensió: el pluralisme dels comportaments (article 8), el de les idees (articles 9 i 10) i la institucional, entesa com la possibilitat que les persones puguin participar, individualment o col·lectivament, de la vida pública.
EL TEDH ha deduït també que la societat democràtica és aquella que garanteix la predominança del dret, la llibertat d’expressió i la llibertat de debat polític (en especial les sentències de 7 de desembre del 1976 i la de 6 de setembre del 1978), obligant als estats a no obstaculitzar-les, ans al contrari a facilitar-les. Actitud justament la contrària que adopta reiteradament les institucions de l’Estat espanyol bloquejant totes les vies per poder exercir el dret d’autodeterminació pels canals legalment previstos a l’ordenament jurídic intern i impedint, amb aqueixa excusa, el dret de decidir democràticament el futur polític de Catalunya. Crec, com Hèctor López Bofill, que la suspensió de la consulta del 9-N per si mateixa no situa al Regne d’Espanya per sota dels paràmetres democràtics a l’ús a la UE, en canvi l’apel·lació per part del govern espanyol a les mesures excepcionals de l’article 155 de la Constitució per tal de suspendre unes eventuals eleccions autonòmiques, conceptuades com a “plebiscitàries” en defecte d’altra via per consultar el poble català sobre el seu futur nacional, sí que podrien vulnerar l’article 2 del TUE. I més encara si hom arriba a il·legalitzar partits independentistes i processar penalment governants catalans. Però per què això sigui així cal que els electes i els governants favorables al dret d’autodeterminació del poble català siguin congruents amb els seus plantejaments programàtics essent conscients de plantejar un conflicte jurídic i polític a l’ordre estatal espanyol que no té precedents a escala europea.
Arribat a aqueix punt, la demostració palmària de la inexistència de condicions democràtiques per poder exercir el dret d’autodeterminació és quan estaria legitimada la declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya i hom podria -encara que les institucions catalans estiguessin suspeses- reclamar un reconeixement internacional equiparable a l’assolit en el cas de la independència de Kosovo. Crec que només arribat aqueix moment les institucions de la UE intervindrien davant els fets consumats imposant a les parts alguna mena de negociació, però no abans, ja que la versió oficial és que es tracta d’un assumpte intern espanyol. Sortosament, el canviant escenari internacional ofereix altres oportunitats per trobar aliats a la causa nacional catalana i no estaria de més actualitzar el dossier que l’abril del 1945 Free Catalonia i el Consell Nacional Català van presentar a la conferència preparatòria de la constitució de les Nacions Unides tot reclamant la presa en consideració del cas català (de tots els Països Catalans) com a qüestió pendent de resoldre en el concert de les nacions.
Post Scriptum, 17 d’octubre del 2017.
Fa un mes hom es preguntava si la UE admetria un règim totalitari al seu si, com l’OTAN fa amb Turquia, els esdeveniments van demostrant que dissortadament les autoritats comunitàries i els principals caps dels estats que en són membres s’hi avenen, com es desprèn d’aqueix article de Geopolitica.Cat “Espanya, la Turquia del sud d’Europa. Llibertat presos polítics catalans”.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2017.
La Comissió Europea ha decidit obrir el procés per aplicar l’article 7 del Tractat de Lisboa a Polònia per vulnerar els principis democràtics fonamentals de la Unió Europea. Aqueixa actutud exigent contrasta amb el laxisme envers el Regne d’Espanya en relació a la repressió que està aplicant a Catalunya.
Post Scriptum, 30 de març del 2018.
Avui Vilaweb publica que el politòleg anglès Paul Mason i l’eurodiputada valenciana Marina Albiol demanen l’aplicació de l’article 7 del tractat de la Unió Europea al Regne d’Espanya arran de la repressió contra Catalunya i hi fa aqueix interessant resum dels casos precedents:
“Quan s’aplica l’article 7 de la UE?
La UE pot invocar l’article 7 del Tractat de la Unió Europea en el cas que consideri que aplicar l’article 155 de la constitució espanyola enclou una violació dels drets i les llibertats dels ciutadans catalans, per tal com són també ciutadans europeus. Permet de suspendre els drets d’un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics. Per a activar aquest mecanisme, cal que ho demani una tercera part dels estats integrants, del parlament europeu o de la Comissió Europea.
L’any 2003, la Comissió va lliurar aquest document marc al consell i al parlament, que especifica com es pot invocar l’article 7 i en quins casos es pot demanar la intervenció de la Unió en un estat membre. El document aclareix que es pot fer en qualsevol cas i supòsit, no únicament en àmbits que regulen les institucions europees.
El text afirma rotundament que si els drets democràtics perillessin en una àrea de jurisdicció estrictament estatal –la constitució pròpia en fóra el cas paradigmàtic–, la Unió Europea tindria l’obligació d’intervenir-hi. També queda clar que ni tan sols no és necessari que hi hagi una actuació de l’estat concernit, sinó que la Unió pot actuar fins i tot si considera que hi ha una amenaça important.
Aplicacions anteriors
L’article 7 del tractat ja ha estat invocat per les autoritats europees, sense que s’hagin arribat a aplicar les penes que preveu, llevat del cas d’Àustria. La més greu seria la suspensió dels drets de vot i representació de l’estat membre afectat. Fins ara, la Comissió Europea ha amenaçat en cinc ocasions de fer ús de l’article 7. La més recent és l’advertència a Polònia l’any passat arran d’una reforma del sistema judicial que posa en greu perill la separació de poders.
El cas més famós va tenir lloc l’any 2000, quan a Àustria es va proposar de formar una coalició de govern que incloïa el Partit de la Llibertat (FPÖ), d’ideologia nazi i dirigit per Jörg Haider. La Comissió Europea va reaccionar contra aquesta possibilitat i hi va dictaminar un seguit de sancions efectives. Després de mesos de negociacions i de fer un informe sobre les polítiques del govern austríac es van aixecar perquè es va entendre que s’havien rectificat els problemes més greus, relacionats amb el tractament dels refugiats, els immigrants i les minories nacionals.
El segon cas fou l’enfrontament el 2012 entre la Unió Europea i Hongria, quan aquest país va redactar una nova constitució i una llei de mitjans que atemptava clarament contra la llibertat d’expressió. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa va identificar els principals problemes que tenia aquella nova constitució i, tot seguit, la Comissió Europea va començar els procediments de sanció prevists en l’article 7.
Pocs mesos després, a Romania va esclatar una crisi política amb l’elecció del primer ministre Víctor Ponta. La Unió Europea va veure amb preocupació un seguit de maniobres que involucraven tant el parlament com els tribunals i va amenaçar d’aplicar-hi l’article 7. Tanmateix, més tard es van elaborar uns informes que indicaven que la situació s’havia anat reconduint satisfactòriament.
Una mica abans hi havia hagut el cas a França de l’expulsió de gitanos romanesos i búlgars pel govern de Sarkozy. L’executiu francès havia especificat que s’havien expel·lit membres de la minoria rom (gitana). La Unió Europea va reaccionar indicant que aquella decisió era incompatible amb els valors democràtics de la Unió. No es posava en qüestió el dret d’un estat membre d’expulsar emigrants il·legals, però sí que es considerava que expulsar en massa membres d’una ètnia o d’una minoria nacional era completament contrari als valors democràtics europeus. El govern francès va rectificar i, tot i que ha continuat fent fora immigrants il·legals, ha tingut molta cura de no identificar-los com a integrants de cap minoria.”
Post Scriptum, 2 de maig del 2018.
Avui Le Monde publica un editorial titulat “Les audaces bienvenues de la Commision Européenne pour la défense de l’Etat de droit”, on saluda que el projecte de pressupost de la UE pel període 2021-2027 condicioni el lliurament de fons a l’efectiva independència del poder judicial als estats membres. Aqueixa mesura apunta a Polònia, Hongria i Malta, però no al Regne d’Espanya.
Post Scriptum, 3 de maig del 2018.
Vicent partal, avui a Vilaweb, publica una punyent editorial: “Ja no cal ser una democràcia per a formar part de la UE“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!