CIU: recomposició a marxes forçades

Aqueixa setmana ha estat farcida de novetats pel que fa a la recomposició interna, i també estratègica, de la principal formació política de Catalunya: el pas enrere -que no pas retirada del malèfic Duran Lleida-, la promoció de Josep Rull a la categoria de número dos de la jerarquia convergent i la declaració autocrítica de Jordi Pujol pel que fa als seus interessos no declarats fins ara a l’estranger.

Totes elles són notícies positives encara que arribin amb retard: l’enèsima juguesca del politicastre suposadament demòcrata-cristià és només un gest que mira d’afeblir la línia sobiranista que lidera el president Artur Mas però sense credibilitat ni capacitat per presentar-se com a alternativa del front català d’ordre contrari a la independència. En tot cas el lideratge successori de Ramon Espadaler pot significar que, arribat el cas de ruptura per part de Duran, UDC serà lleial a les aspiracions nacionals catalanes i no esdevindrà una versió autòctona de la UPN navarresa, regionalista i espanyolista.

Pel que fa a l’ascens de Josep Rull al càrrec de secretari general de CDC en substitució d’Oriol Pujol cal valorar-lo també positivament ja que és un patriota bonhomiós que creu en allò que defensa, que ja és molt hores d’ara, i que únicament presenta com a mancança el fet que no té altra experiència professional que la seva dedicació a la vida política. Rull té per davant la difícil tasca de vigoritzar el projecte liberal que CDC representa, fent creïble la regeneració democràtica que la vida institucional necessita i demostrant la solidesa de les conviccions patriòtiques del principal partit català que comanda el procés d’alliberament nacional en curs.

Els valors morals i culturals de la civilització europea contemporània que CDC aspira a continuar representant necessiten ser percebuts amb tota claredat per la ciutadania catalana que lliga el final de la dominació política i l’espoliació econòmica imposada per l’ordre estatal a la prosperitat, la seguretat i la llibertat que la nostra tradició nacional ha assumit com a ingredients substancials de tot projecte  sobirà. La independència és hores d’ara més aviat un anhel social que una proposta política viable i creïble, si CIU no contribueix decisivament a la superació d’aqueixa mancança ERC no ho farà per si sola, ja que ha demostrat amb fets que el seu republicanisme només són paraules buides. A la pràctica ERC s’arrenglera amb els okupes de Can Vies, amb els assetjadors del Parlament de Catalunya, amb el progressisme banal contrari a que l’estat català tingui exèrcit i amb l’antisionisme fanàtic còmplice del gihadisme.

La declaració autocrítica de Jordi Pujol i la seva gestió del patrimoni familiar heretat el dignifica, però arriba amb retard i més tenint en compte que ha estat al capdavant d’una institució nacional que té per obligació fer complir les obligacions legals -espanyoles, europees o catalanes- que afecten a tots els ciutadans.  El seu gest fa minvar la reputació reconeguda com a governant, certament, però també preserva el procés independentista d’atacs demagògics que presenten la seva conducta com a simptomàtica del futur que espera als catalans en cas d’independència. En tot cas, Jordi Pujol ha fet un reconeixement de culpabilitat que és impensable en boca d’un Mariano Rajoy qualsevol, incapaç de desmentir o assumir les imputacions de cobraments irregulars al llarg de tota la seva trajectòria política al capdavant d’un partit, el PP, que ha fet del saqueig un senyal d’identitat  del supremacisme, de classe i nacional, que el caracteritza.

Post Scriptum, 27 de juliol del 2014.

Rellegint la part de l’apunt relativa al cas Jordi Pujol l’he de corregir ja que l’afirmació que la seva autocrítica el dignifica és equivocada. Jordi Pujol no ha fet prou lliurant un comunicat a la premsa reconeixent la seva actuació, ha de donar la cara públicament i explicar les dimensions de l’afer al poble català. Hauria de clarificar, abans que ho facin els jutges, si hi ha hagut interconnexió entre el patrimoni heretat del seu pare i els negocis que hagin pogut fer ell mateix o els seus familiars aprofitant-se del càrrec institucional de president de la Generalitat. Si fa això, la seva autocrítica serà tinguda per sincera i el dignificarà, només parcialment.

Post Scriptum, 16 de febrer del 2015.

Les declaracions de Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol, negant davant el Parlament de Catalunya l’existència d’una herència paterna a l’origen de la fortuna no declarada per l’antic president de la Generalitat desacrediten definitivament la versió donada inicialment per aquest.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *