Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 de juliol de 2014
5 comentaris

CIU: recomposició a marxes forçades

Aqueixa setmana ha estat farcida de novetats pel que fa a la recomposició interna, i també estratègica, de la principal formació política de Catalunya: el pas enrere -que no pas retirada del malèfic Duran Lleida-, la promoció de Josep Rull a la categoria de número dos de la jerarquia convergent i la declaració autocrítica de Jordi Pujol pel que fa als seus interessos no declarats fins ara a l’estranger.

Totes elles són notícies positives encara que arribin amb retard: l’enèsima juguesca del politicastre suposadament demòcrata-cristià és només un gest que mira d’afeblir la línia sobiranista que lidera el president Artur Mas però sense credibilitat ni capacitat per presentar-se com a alternativa del front català d’ordre contrari a la independència. En tot cas el lideratge successori de Ramon Espadaler pot significar que, arribat el cas de ruptura per part de Duran, UDC serà lleial a les aspiracions nacionals catalanes i no esdevindrà una versió autòctona de la UPN navarresa, regionalista i espanyolista.

Pel que fa a l’ascens de Josep Rull al càrrec de secretari general de CDC en substitució d’Oriol Pujol cal valorar-lo també positivament ja que és un patriota bonhomiós que creu en allò que defensa, que ja és molt hores d’ara, i que únicament presenta com a mancança el fet que no té altra experiència professional que la seva dedicació a la vida política. Rull té per davant la difícil tasca de vigoritzar el projecte liberal que CDC representa, fent creïble la regeneració democràtica que la vida institucional necessita i demostrant la solidesa de les conviccions patriòtiques del principal partit català que comanda el procés d’alliberament nacional en curs.

Els valors morals i culturals de la civilització europea contemporània que CDC aspira a continuar representant necessiten ser percebuts amb tota claredat per la ciutadania catalana que lliga el final de la dominació política i l’espoliació econòmica imposada per l’ordre estatal a la prosperitat, la seguretat i la llibertat que la nostra tradició nacional ha assumit com a ingredients substancials de tot projecte  sobirà. La independència és hores d’ara més aviat un anhel social que una proposta política viable i creïble, si CIU no contribueix decisivament a la superació d’aqueixa mancança ERC no ho farà per si sola, ja que ha demostrat amb fets que el seu republicanisme només són paraules buides. A la pràctica ERC s’arrenglera amb els okupes de Can Vies, amb els assetjadors del Parlament de Catalunya, amb el progressisme banal contrari a que l’estat català tingui exèrcit i amb l’antisionisme fanàtic còmplice del gihadisme.

La declaració autocrítica de Jordi Pujol i la seva gestió del patrimoni familiar heretat el dignifica, però arriba amb retard i més tenint en compte que ha estat al capdavant d’una institució nacional que té per obligació fer complir les obligacions legals -espanyoles, europees o catalanes- que afecten a tots els ciutadans.  El seu gest fa minvar la reputació reconeguda com a governant, certament, però també preserva el procés independentista d’atacs demagògics que presenten la seva conducta com a simptomàtica del futur que espera als catalans en cas d’independència. En tot cas, Jordi Pujol ha fet un reconeixement de culpabilitat que és impensable en boca d’un Mariano Rajoy qualsevol, incapaç de desmentir o assumir les imputacions de cobraments irregulars al llarg de tota la seva trajectòria política al capdavant d’un partit, el PP, que ha fet del saqueig un senyal d’identitat  del supremacisme, de classe i nacional, que el caracteritza.

Post Scriptum, 27 de juliol del 2014.

Rellegint la part de l’apunt relativa al cas Jordi Pujol l’he de corregir ja que l’afirmació que la seva autocrítica el dignifica és equivocada. Jordi Pujol no ha fet prou lliurant un comunicat a la premsa reconeixent la seva actuació, ha de donar la cara públicament i explicar les dimensions de l’afer al poble català. Hauria de clarificar, abans que ho facin els jutges, si hi ha hagut interconnexió entre el patrimoni heretat del seu pare i els negocis que hagin pogut fer ell mateix o els seus familiars aprofitant-se del càrrec institucional de president de la Generalitat. Si fa això, la seva autocrítica serà tinguda per sincera i el dignificarà, només parcialment.

Post Scriptum, 16 de febrer del 2015.

Les declaracions de Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol, negant davant el Parlament de Catalunya l’existència d’una herència paterna a l’origen de la fortuna no declarada per l’antic president de la Generalitat desacrediten definitivament la versió donada inicialment per aquest.

Post Scriptum, 18 de juny del 2023.

Justament avui que fa set anys de la dissolució de la coalició Convergència i Unió el “PDECat impulsa una candidatura per a les eleccions espanyoles del 23-J que reivindica el llegat de CiU i que anima a totes les forces polítiques que ho fan a sumar-se a aquesta plataforma conjunta per bastir un espai de representació política: Espai CiU.”  Defugint la realitat de la dominació política i l’espoliació econòmica que el poder espanyol exerceix sobre el poble català, els aspirants a hereus del “peix al cove” i la “puta i la Ramoneta” es pensen que poden retrotreure el país a la situació autonòmica. El front nacional espanyol dels partits del 155 CE va fer ahir  una exibició de força a Barcelona, creuen que des de la submissió podran reeixir pel bé de Catalunya ?

  1. Jo el que veig en això de la declaració d’en Jordi Pujol és un acte de pocavergonya.

    Si un ha defraudat a Hicenda, és un corrupte. Sigui president o netega-vaters (malgrat que els netega-vaters tinguin bastanta més dignitat que segons quins presidents).
    I l’excusa de que no tenia temps per regularitzar la situació anomala (delictiva) és de parvulari.
    A qui s’imagina que ho diu, aquesta excusa de mal pagador? A imbècils? A curts de gambals? Pot ser sí… Si més no, aquest defraudador està cobrant un sou vitalici i té uns privilegis que la immensa majòria dels mortals no els tenim (ni ens els mereixem). I aquest -i altres- sous vitalicis ens els roben dels diners que tindrien d’anar a ensenyament, sanitat i altres assumptes socials.

    I no és de rebut dir -com a forma d’exculpació- que el PP està encara més enmerdat. És un argument molt penòs i patètic… Es podria dir nacionalcatòlic, com l’argumentació moral que ens ha ofert el sr. Jordi Pujol.

    Atentament, i bon dissabte

  2. Més valdria no desqualificar de socarrel als qui no integren el sistema polític actual i corrupte. (Per cert, què hi pinta aquí l’antisionisme?)
    Oblidem-nos de fer comparatives amb els veïns per avaluar qui és quantitativa ment o qualitativa més corrupte, tots n’anem ben tips.
    La corrupció ja és una epidèmia de la classe política i cal erradicar-la des de noves estructures i gent nova més enllà de partits polítics actuals desenvolupats en la fal·làcia de la transció espanyola.
    La única oportunitat de fer-ho la tenim a les mans: la independència.

  3. La confessió de Jordi Pujol ha estat deguda probablement a la proximitat judicial de la posada en evidència de la actuaciò seva i de la seva familia, durant el període al capdavant del govern de Catalunya i més endavant.

    Es lògic imaginar que no és sinó una petita part del que aquest entorn, que ja podriem definir com a “casta” en el nostre país, ha pogut arribar a drenar dels recursos que s’haurien d’haver adreçat a sanitat, ensenyament… Recordeu el famós 3% que va retreure Pasqual Maragall… del seu fill que tributa a Madrid i d’altres actuacions nefastes que, ben segur, aniran sortint.

    Fa un mal incalculable a la militància honesta de CiU, amb la qual cosa perjudica tot un espai de centralitat política extremament útil al Procés sobiranista i que ara es veurà justificadament qüestionat tant per els ciutadans de Catalunya com per als que, desde fora, ens veuen amb simpatía. Altres opinions no ens interessen gaire.

    No cap sinó la contundéncia, per arraconar tota aquesta èlit deshonesta i actuar per posar al descobert tot allò que ens embruta com a nació i fer-ho pagar amb tot el pes de la justicia. El poble de Catalunya i el procés sobiranista han rebut una garrotada fenomenal i nomès una actuació decidida ens permetrà refer-nos.

    Bona tarda a tothom.

  4. Ahir va ser un dia trist per a molta gent i per a mi. En Pujol va regularitzar una situació fiscal particular, que malgrat ser particular i sense posar la ma a la caixa, ens farà mal ( ja se’n ocuparan altres).
    Dit això el greuge comparatiu es brutal. Per exemple, queda per dilucidar l’origen de la fortuna del Rei anterior i aquí en Gran Parlament espanyol en lloc d’exigir-li comptes l’afora. Gran Justícia la del Regne d’Espanya. Tampoc va investigar res de la declaració de la família Botín malgrat que la seva família va aflorar amb l’amnistia fiscal centenars de milions. Pujol va fer malament i ho està pagant, la resta va fer malament i NO ho pagarà.
    És de vergonya total el que el PP està fent amb un tema com Gurtel que ha obert al mateix en canal i els EREs d’Andalusia que fan vergonya aliena escoltar-los o un acord per l’operació Castor amb Florentino que diu que si surt bé els beneficis són per a ell i si surt malament a pagar els de sempre o el de Sacyr i el Canal de Panamà que també acabarem pagant els contribuents. Puc continuar, però, perquè? Se’ls hi veu massa el llautó…

  5. Crec, que la confesió l’honora i sincerament per mi pesen més els serveis al pais, en aquest cas que un fet d’una herència enverinada…
    ânims Pujol…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!