Sobre el supremacisme espanyol

El supremacisme és una variant del fenomen racista segons la qual un determinat grup ètnic o cultural pretén justificar l’assoliment (o el manteniment) d’una posició de domini sobre altres grups nacionals.

 

El supremacisme blanc als Estats Units d’Amèrica n’és la variant més divulgada internacionalment atesa la preponderància global del model socioeconòmic nordamericà i la seva projecció mediàtica. Atès que l’ordre estatal espanyol està fonamentat en un sistema de dominació política sobre catalans, bascos i gallecs a base de superposar a aquestes identitats concretes una abstracta nació espanyola, existeix una mena de supremacisme que justifica aquesta hegemonia de l’espanyolitat. Joan Puigcercós (El Periódico, 13 de juliol del 2008) o Bernat Joan (www.esquerra.eivissa.cat), hi han fet referència esporàdicament.

Un dels partits que més agressivament adopta actituds supremacistes és la Unión para el Progreso y la Democracia (UPyD), liderat per Rosa Díez, un personatge sense cap mena de bagatge cultural -crescuda dins l’aparell del PSOE basc- que s’ha llençat a l’estrellat polític celtibèric propulsada per la “brunete mediàtica”. Tota una colla d’intel·lectuals castellans o assimilats, com Francisco Sosa Wagner o Jon Juaristi li han aportat un aparent toc d’il·lustració a les seves habituals expressions barroeres contra les “nacions prohibides” de l’Estat espanyol.

La darrera mostra d’aquesta manera de fer política ha estat quan Rosa Díez ha dit, en una entrevista amb Iñaki Gabilondo al canal espanyol de la CNN, “Zapatero podría ser gallego en el sentido más peyorativo de la palabra”, (veure la pàgina http://galiza-israel.blogspot.com). El nacionalisme espanyol menysprea la identitat nacional dels gallecs de forma especialment ostentosa, amb total impunitat, evidenciant -un cop més- la seva incapacitat per bastir elements de complicitat intercultural susceptibles de donar algun contingut socialment compartit en peu d’igualtat a l’espanyolitat.

Els gallecs han fet ressorgir un ampli moviment en defensa de la llengua (i la dignitat nacional)gallega davant els intents del govern autonòmic per marginar-la de l’ensenyament i l’ús social. A Catalunya, les consultes locals sobre la independència són, de fet, actes d’autoafirmació nacional catalana, però hom troba a faltar una posició capdavantera dels intel·lectuals catalans (com hi va ser als anys seixanta i setanta) que aportin referents ètics i culturals al moviment per l’autodeterminació i alhora desmenteixin les bases del supremacisme espanyol.

Post Scriptum, 6 de febrer del 2017.

Enllaço amb aqueix article de Joan B. Culla, publicat el proppassat 2 de febrer per El País, titulat “Por el fuero… de la dignidad” en el qual assenyala una de les components essencials del supremacisme espanyol: el menyspreu insultant per l’enemic, que hores d’ara s’expressa plenament contra la catalanitat.

Post Scriptum, 31 d’octubre del 2017.

Punyent anàlisi sobre el caràcter de la mentalitat dominant espanyola i els seus efectes sobre la personalitat catalana,de Pau Vidal ahir a Vilaweb, amb el títol: “La paüra (retrat d’una Espanya que encara hi era)“.

Post Scriptum, 8 de setembre del 2018.

La confirmació d’Arcadi Espada: “Los españoles somos moralmente superiores a los nacionalistas“, avui al digital espanyolista El Confidencial.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *