Pere Bascompte i l’independentisme contemporani

El 10 de gener del 1989 la policia francesa va detenir Pere Bascompte a Pessillà de la Ribera, comarca del Rosselló, on era refugiat des de feia uns quants anys. Avui, només el portal “Llibertat.cat” recordava aquest fet.

 

Llavors, fa vint-i-un anys, Pere Bascompte era un referent de l’independentisme per la seva autoritat moral i capacitat intel·lectual, acreditada llargament entre els reduïts cercles de la miltància independentista de l’època, fins i tot entre aquells que no compartien els seus plantejaments orientats a la construcció d’un front patriòtic català. Personalment, manteníem una bona sintonia política i amical: justament feia pocs dies li havia lliurat el document on proposava denominar Catalunya Lliure la nova organització que havia de intentar superar l’atzucac on havia caigut el MDT, escindit en dos grups irreconciliables. En Pere apostava per dir-ne Bloc Independentista del Poble. Amb la seva detenció aquells documents es van perdre o van ser destruïts, però la seva determinació va permetre tirar endavant el nou projecte i presentar la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions europees del 1989.

Pere Bascompte va deixar Esquerra l’any 1993, i des d’aleshores s’ha mantingut allunyat de la política convencional. Tornar a intervenir o no en el context actual és una decisió que només ell pot adoptar, ni tan sols sé si s’ho ha plantejat, esporàdics com són els nostres contactes, però ara que hi ha una munió de candidats a dirigir i renovar l’independentisme contemporani la remembrança de la seva personalitat m’ha vingut a la ment. No pas per a propugnar el retorn de les retroavantguardes, sinó per sostenir que el model del lideratge unipersonal  ja ha estat prou contrastat  (amb resultats decebedors) com per insistir ara en aquest patró per assolir -a curt termini- els èxits que la causa de la llibertat del poble català necessita. Només amb equips de persones organitzades políticament, amb voluntat i capacitat suficient per sostenir un conflicte jurídic i polític amb l’ordre establert (estatal i autonòmic) es pot avançar realment. I la quotidianitat mediàtica ens evidencia quan lluny som encara d’haver obtingut una configuració col·lectiva a l’alçada de les circumstàncies.

Post Scriptum, 17 de gener del 2018.

Avui en Pere arriba a la seixantena, malgrat fa molts anys que hem perdut el contacte encara recordo que només ens portem quinze dies de diferència i avui enyoro el temps en què érem amics i companys molt propers personalment i políticament. He de fer autocrítica perquè no vaig estar a l’alçada quan va decidir restar a l’exili fins a la prescripció de la condemna imposada per la justícia espanyola. Rellegeixo la seva carta de 6 de juny del 1993 a Àngel Colom donant-se de baixa del partit, tenia raó i no li vaig fer costat.

Post Scriptum, 13 de gener del 2020.

Al meu llibre “Catalunya qüestió d’estat. Vint-i-cinc anys d’independentisme català (1968-1993), “Edicions del Mèdol, Tarragona, 1995) vaig fer constar la seva aportació al Dissetè Congrés Nacional d’ERC celebrat al desembre del 1991 que encara és plenament vigent:

“Una de les aportacions més destacades al que havia de ser un debat congresual fou el document elaborat per Pere Bascompte, que precisament fou també el conseller nacional més votat pels assistents al congrés. Bascompte cataloga les diferents possibilitats d’accés a la independència en quatre vies: la lluita armada com a fórmula per fer claudicar i negociar l’Estat espanyol; la segona és la revolta popular que imposa el nou ordre de facto, la tercera és la pretesa utilització del marc jurídic espanyol promovent les reformes necessàries de la Constitució per arribar a incloure-hi el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i la darrera via és l’obtenció «d’una majoria parlamentària independentista al si de les institucions catalanes actuals i a partir d’aquell moment, autoproclamar la independència i la convocatòria d’un referèndum.»

L’autoproclamació unilateral d’independència és la que connecta millor en el context europeu present, ja que ningú pot posar en dubte el dret d’un poble que majoritàriament i democràticament es manifesti per dotar-se d’un estat sobirà. Bascompte puntualitza que per emprendre amb seguretat aquest procés cal tenir present la diferència entre legalitat accidental, l’espanyola actual, que no ha de ser considerada com a legítima a Catalunya, on només ho han de ser les que emanin de les institucions catalanes i les derivades del dret internacional. També fa notar que la majoria parlamentària independentista que cal per un acte d’aquesta transcendència haurà d’estar formada per partits diversos de signe ideològic que abasti el ventall més ample possible de l’espectre social del país.

Aquestes consideracions fan notar com alliberament nacional i alliberament social per a un partit com ERC són dues cares d’una mateixa lluita, però s’han d’entendre com a dos objectius diferents: per a l’alliberament nacional s’ha de construir un front patriòtic pluripartidista i socialment majoritari; per altra banda, per transformar socialment en sentit progressista la realitat del nostre poble clar partir de l’aprofundiment democràtic del marc jurídico-polític català en condicions plenament sobiranes” (pàgina 68).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *