El 10 de gener del 1989 la policia francesa va detenir Pere Bascompte a Pessillà de la Ribera, comarca del Rosselló, on era refugiat des de feia uns quants anys. Avui, només el portal “Llibertat.cat” recordava aquest fet.
Llavors, fa vint-i-un anys, Pere Bascompte era un referent de l’independentisme per la seva autoritat moral i capacitat intel·lectual, acreditada llargament entre els reduïts cercles de la miltància independentista de l’època, fins i tot entre aquells que no compartien els seus plantejaments orientats a la construcció d’un front patriòtic català. Personalment, manteníem una bona sintonia política i amical: justament feia pocs dies li havia lliurat el document on proposava denominar Catalunya Lliure la nova organització que havia de intentar superar l’atzucac on havia caigut el MDT, escindit en dos grups irreconciliables. En Pere apostava per dir-ne Bloc Independentista del Poble. Amb la seva detenció aquells documents es van perdre o van ser destruïts, però la seva determinació va permetre tirar endavant el nou projecte i presentar la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions europees del 1989.
Pere Bascompte va deixar Esquerra l’any 1993, i des d’aleshores s’ha mantingut allunyat de la política convencional. Tornar a intervenir o no en el context actual és una decisió que només ell pot adoptar, ni tan sols sé si s’ho ha plantejat, esporàdics com són els nostres contactes, però ara que hi ha una munió de candidats a dirigir i renovar l’independentisme contemporani la remembrança de la seva personalitat m’ha vingut a la ment. No pas per a propugnar el retorn de les retroavantguardes, sinó per sostenir que el model del lideratge unipersonal ja ha estat prou contrastat (amb resultats decebedors) com per insistir ara en aquest patró per assolir -a curt termini- els èxits que la causa de la llibertat del poble català necessita. Només amb equips de persones organitzades políticament, amb voluntat i capacitat suficient per sostenir un conflicte jurídic i polític amb l’ordre establert (estatal i autonòmic) es pot avançar realment. I la quotidianitat mediàtica ens evidencia quan lluny som encara d’haver obtingut una configuració col·lectiva a l’alçada de les circumstàncies.
Post Scriptum, 17 de gener del 2018.
Avui en Pere arriba a la seixantena, malgrat fa molts anys que hem perdut el contacte encara recordo que només ens portem quinze dies de diferència i avui enyoro el temps en què érem amics i companys molt propers personalment i políticament. He de fer autocrítica perquè no vaig estar a l’alçada quan va decidir restar a l’exili fins a la prescripció de la condemna imposada per la justícia espanyola.
Post Scriptum, 13 de gener del 2020.
Al meu llibre “Catalunya qüestió d’estat. Vint-i-cinc anys d’independentisme català (1968-1993), “Edicions del Mèdol, Tarragona, 1995) vaig fer constar la seva aportació al Dissetè Congrés Nacional d’ERC celebrat al desembre del 1991 que encara és plenament vigent:
“Una de les aportacions més destacades al que havia de ser un debat congresual fou el document elaborat per Pere Bascompte, que precisament fou també el conseller nacional més votat pels assistents al congrés. Bascompte cataloga les diferents possibilitats d’accés a la independència en quatre vies: la lluita armada com a fórmula per fer claudicar i negociar l’Estat espanyol; la segona és la revolta popular que imposa el nou ordre de facto, la tercera és la pretesa utilització del marc jurídic espanyol promovent les reformes necessàries de la Constitució per arribar a incloure-hi el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i la darrera via és l’obtenció «d’una majoria parlamentària independentista al si de les institucions catalanes actuals i a partir d’aquell moment, autoproclamar la independència i la convocatòria d’un referèndum.»
L’autoproclamació unilateral d’independència és la que connecta millor en el context europeu present, ja que ningú pot posar en dubte el dret d’un poble que majoritàriament i democràticament es manifesti per dotar-se d’un estat sobirà. Bascompte puntualitza que per emprendre amb seguretat aquest procés cal tenir present la diferència entre legalitat accidental, l’espanyola actual, que no ha de ser considerada com a legítima a Catalunya, on només ho han de ser les que emanin de les institucions catalanes i les derivades del dret internacional. També fa notar que la majoria parlamentària independentista que cal per un acte d’aquesta transcendència haurà d’estar formada per partits diversos de signe ideològic que abasti el ventall més ample possible de l’espectre social del país.
Aquestes consideracions fan notar com alliberament nacional i alliberament social per a un partit com ERC són dues cares d’una mateixa lluita, però s’han d’entendre com a dos objectius diferents: per a l’alliberament nacional s’ha de construir un front patriòtic pluripartidista i socialment majoritari; per altra banda, per transformar socialment en sentit progressista la realitat del nostre poble clar partir de l’aprofundiment democràtic del marc jurídico-polític català en condicions plenament sobiranes” (pàgina 68).
Post Scritum, 31 d’octubre del 2022.
Rellegeixo la seva carta de 6 de juny del 1993 a Àngel Colom donant-se de baixa del partit, tenia raó i no li vaig fer costat:
Sr. Angel Colom i Colom
Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya
Angel,
Ara, quan fa exactament dos anys que jo i molts altres companys vem incorporar-nos a ERC, em veig obligat a presentar-te la meva dimissió del partit. Tot i que els motius ja te’ls pots imaginar per les converses que hem tingut en els darrers mesos i encara aquesta setmana arran de la teva vinguda a Perpinyà, penso que és un deure moral d’exposar-te’ls per escrit tant a tu com sobretot, si aquesta carta els hi pot arribar, als companys del Comitè Executiu i al conjunt de la militància d’Esquerra.
Primer de tot voldria recordar-te que quan vem reunir-nos a casa meva, aquí al Rosselló, per parlar de la nostra entrada a ERC, vem establir un acord programàtic sobre quatre eixos:
Durant aquests dos anys, però, i sobretot durant els darrers mesos, penso que has pres decisions totalment errònies i que van en contra d’uns mínims que garanteixen la dignitat nacional i la credibilitat del projecte independentista. Aquestes decisions, que són els motius que avui et presenti la meva dimissió com a militant d’ERC, són principalment sobre:
La dignitat nacional
Proclamar un nou Estat, crear un nou marc legal català que substitueixi l’actual marc legal espanyol, és un pas històric que necessita tot un treball polític previ d’afirmació de la pròpia legitimitat, com a poble, per a decidir democràticament el nostre futur. Es a dir, que l’independentisme s’ha de caracteritzar per una trajectòria ben nítida de dignitat nacional. Per això, l’opció a favor de la reinserció i la delació mútua entre militants independentistes, a més de ser inacceptable des d’un punt de vista humà, va ser un error polític molt greu, ja que posa en entredit la credibilitat independentista d’aquells que veu prendre la decisió. Ara ja és un tema passat, però que té una repercussió política evident: si ja des d’ara s’accepta la pura i simple submissió al marc espanyol que pretenem justament de superar, és natural que s’estableixi el dubte sobre la voluntat real per a tirar endavant el projecte independentista. Per la credibilitat del projecte, seria bo que no tornéssiu a cometre mai un error semblant.
Els valors de progrés
Ja saps que des de molt abans d’entrar a l’Esquerra he estat ferm partidari de crear un front patriòtic ampli que aglutinés totes les opcions ideològiques que compartissin l’objectiu independentista. Ara bé, això no hauria de voler dir que els diferents partits hagin de renunciar a la seva pròpia identitat ideològica. Ben al contrari, la varietat ideològica és allò que més pot enfortir l’avenç sòlid cap a la llibertat nacional.
Per això em va sorprendre quan dimecres vas venir a Perpinyà i ens vas retreure a la gent d’ERC d’aquí el Nord d’haver-nos presentat a les eleccions municipals de Perpinyà en coalició amb Els Verds en lloc de fer-ho, segons tu, amb la candidatura de la dreta francesa que incloïa tres militants d’Unitat Catalana, la formació nord-catalana homòloga de Convergència, i per la qual —tot sigui dit de passada— sento un profund respecte, perquè considero que han fet bé el seu treball i han cobert amb èxit el seu espai.
Allò que trobo inexplicable és que sent l’ERC un partit d’esquerres, progressista, haguem de renunciar a cobrir l’espai polític que ens hauria de pertocar de forma natural: el de progrés. No caldria oblidar que va ser el primer cop que sota les sigles d’ERC s’hi van acollir una vintena de ciutadans perpinyanencs independents, fins ara no vinculats al moviment polític català i que provenien de diferents àrees de treball associatiu de caire social. Crec que plantejar el treball polític amb una visió d’estricte malabarisme per recollir èxits immediats (anar amb aquells que poden guanyar a cada moment) és afavorir el desengany dels electors i donar raons a l’abstenció, la qual només es pot combatre precisament oferint garanties de coherència política.
La democràcia interna del partit
ERC, si ha de ser el principal partit que protagonitzi el pas històric de proclamar la República Catalana des de les nostres institucions nacionals, penso que a més de disposar d’una força electoral i parlamentària, que evidentment és molt necessària, tindrà també molt menester d’una estructura organitzativa sòlida, capaç de mobilitzar-se i de donar suport als actes estrictament institucionals. Per això, per aconseguir-ho, crec que és un error centrar tota la cohesió del partit entorn de la figura del Secretari General, que de fet és qui acaba suplint molt sovint el poder de decisió i el lliure funcionament dels òrgans intermedis del partit.
Per un partit que vol anar més enllà de la simple obtenció d’uns determinats resultats electorals, la força interna ha de venir justament del fet que les diferents estructures internes siguin vives, que puguin assumir llurs pròpies responsabilitats sense haver-se de sotmetre al vist-i-plau previ del Secretari General, el qual per suposat ha de tenir el paper important que li correspon. També és molt important que dins del partit hi hagi debat obert. Voler amagar l’existència de sensibilitats diferents amb un suposat consens aconseguit a base de pactes secrets no fa altra cosa que anul·lar la vitalitat del partit i a vegades potser viciar-ne el funcionament. Tot el contrari, la confrontació oberta de propostes ideològiques és el camí més sa i democràtic per enriquir la vida interna i crear dinamisme a tots els nivells del partit i fins i tot en l’àmbit dels simpatitzants.
La unitat nacional
Era un dels punts més sensibles que havíem acordat al moment de la nostra incorporació a Esquerra: la implantació a tot el territori nacional. Per això, quan vaig assabentar-me que dimecres vas exigir la dimissió del President de la Federació Regional d’ERC a la Catalunya del Nord, sacrificant així l’equip de militants autòctons del Rosselló que amb el seu carisma, la seva implantació en el teixit de la societat nord-catalana podien arrelar veritablement ERC al Nord, vaig quedar sincerament sorprès. Sobretot tu, que coneixes prou bé, de fa temps, la situació de Catalunya del Nord i que forçosament havies de ser conscient de les repercussions inevitables d’aquesta decisió: hipotecar, segurament per força temps, la implantació real al Nord.
Tot i que prendre la decisió de dimitir m’ha estat difícil i em produeix una certa tristor, et vull remarcar que només li dono una importància estrictament política, lluny dels possibles desenganys personals.
Els meus dos anys d’estada a FERC t’asseguro que són, malgrat tot, positius. Hi he conegut moltíssims companys companyes de comarques i regions diferents del país que treballen abnegadament i desinteressadament per Catalunya i la justícia social, cadascú des del seu àmbit: local, professional o associatiu. L’amistat que he forjat i mantinc amb ells ja és una compensació personal formidable, però, a més, encara que jo ara em retiri del partit, estic convençut que és justament tota aquesta militància sincera i compromesa la gran força interior d’ERC i la garantia de la viabilitat final del projecte independentista, juntament amb moltíssims altres ciutadans de Catalunya que, afiliats o no a partits polítics, contribueixen a mantenir viva la identitat d’aquest poble que segueix aspirant a la seva llibertat total.
Penso que per fidelitat a les esperances col·lectives de tots ells, a l’esforç realitzat sovint en situacions difícils per generacions anteriors i per fidelitat, finalment, a les esperances de tants i tants joves que s’incorporen contínuament en el compromís col·lectiu cap a la independència, hem de seguir fent tots plegats, des d’allà on puguem, un esforç per mantenir neta i clara la dignitat com a nació que vol ser sobirana.
Per això, malgrat les limitacions pròpies de la meva situació personal, si aquesta carta pot arribar també a tots aquests militants, voldria assegurar-los que estic i estaré sempre a disposició per donar suport a totes les iniciatives que vagin en la línia de fer passos endavant cap a la nostra independència nacional i cap a una major solidaritat i justícia social.
Atentament.
Pere BASCOMPTE i CARBONELL
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per recordar- mos-el.
Coincideixo plenament en el paper excepcional que va tenir P. Bacompte en uns moments certament difícils. Per a mi va ser una guia i la seva desaparació de l’escenari polític m’entristeix.
En canvi no crec que “el model del lideratge unipersonal ja ha estat prou contrastat (amb resultats decebedors)”. Parlem de lideratges com Macià o Pujol i veurem que sí van saber cohesionar i liderar. Parlem d’A. Salmond a Escòcia o de Valera a Irlanda. Parlem de Mandela a Sud-Àfrica.
Cada territori, cada temps, té el seu model encertat. I l’independentisme català, hores d’ara, ha provat encertadament models de líders i de col.lectius. Ambdos han tingut alguns èxits i fracassos.
Intel.ligent, important, i ara més necessària que mai.
Pere Meroño