Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

4 de gener de 2009
17 comentaris

L’esquerra i els genocidis

Arran de les accions de guerra menades pel Tsahal contra Hamàs a Gaza els gihadistes i els antisionistes d’arreu del món han qualificat les operacions militars israelianes com a genocidi. Una part de l’esquerra europea, la catalana inclosa, s’hi ha afegit amb la pretensió de negar tota legitimitat a l’Estat d’Israel a base d’equiparar-lo amb el règim nazi.

 

Hom ha convingut, més o menys, a denominar genocidi l’assassinat en massa i sistemàtic de grups humans per motius polítics, ètnics o religiosos. La noció va ésser formulada jurídicament per un jueu polonès, Raphael Lemkin (1900-1959) ja abans de la Segona Guerra Mundial prenent com a referència el genocidi patit pel poble armeni (1915-1916) a mans de l’imperi turc i per motius religiosos (l’objectiu era eliminar els cristians del seu territori i consolidar el monopoli islàmic, per això també van delmar els assiris -catòlics caldeus- juntament amb els armenis). L’ascens al poder del comunisme a Rússia i del nazisme a Alemanya va permetre la comissió de genocidis per motius polític-ideològics (la fam provocada per Stalin com a mètode per doblegar el poble d’Ucraïna als anys vint i trenta va causar gairebé deu milions de víctimes) i ètnics (l’holocaust dels jueus i dels gitanos europeus a mans del nazis i els seus col·laboradors).

L’esquerra europea de postguerra ha eludit sistemàticament afrontar la realitat dels genocidis comesos en nom del comunisme (per posar un exemple, el del poble de Cambodja a mans dels khemers rojos a partir del 1975), ha reconegut a contracor l’holocaust provocat pels nazis, i ha callat durant el genocidi -de caràcter ètnic- de Rwanda (1994)  i calla davant el del Darfur– del qual són víctimes les poblacions negres animistes a mans del règim islamista del Sudan- en l’actualitat. Llibres com el d’Harald Welzer, “Les exécuteurs“, en el qual analitza els procés de formació de la conducta genocida són dissortadament excepcionals.

L’holocaust patit pels jueus europeus fou un dels elements determinants que va conduir a la partició de la Palestina britànica, acordada per les Nacions Unides el 1947 en dos estats, un de jueu i un d’àrab. Els estats àrabs i els corrents ideològics que no han admés mai aquella decisió, ni per tant la legitimitat de l’Estat d’Israel, han contraposat la “naqba” (el desastre) del palestins al 1948 -la derrota militar davant l’exèrcit jueu i l’exili de centenars de milers d’habitants- com a element legitimador de la seva causa nacional. Aquesta  reacció ha estat assumida per motius ideològics per bona part de l’esquerra europea que ha fet de l’antisionisme un dels seus senyals d’identitat junt amb l’antiliberalisme o l’antiamericanisme.

Aquestes tesis han esdevingut hegemòniques també a Catalunya a partir dels anys setanta fins al punt que l’any passat les principals institucions catalanes (Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya) no van trobar cap inconvenient en donar suport a la campanya “Palestina al cor” que commemorava el seixantè aniversari de la “naqba”, tal i com es pot comprovar visitant el lloc www.naqba-catalunya.blogspot.com. El pacifisme autòcton també participa d’aquesta visió de part i així es mobilitza massivament quan hi ha un conflicte en el qual intervenen els USA o Israel i resten muts quan és Rússia qui ataca Geòrgia, aquest estiu passat, per exemple.   L’antisionisme és la forma moderna de la judeofòbia d’origen cristià que actua sobredimensionant els fets de guerra responsabilitat d’Israel -reals i documentats pels mateixos historiadors israelians- equiparant-los a la categoria de genocidis. Aquesta actitud poc rigorosa històricament i jurídicament cerca la banalització dels genocidis  realment comesos i dels que es poden cometre en el futur (com les amenaces d’Esfandyar Rahim Masahei, vicepresident iranià: “El mundo debe destruir el Estado de Israel”, mentre era a La Meca en companyia del president sudanès -veure La Aurora Digital del 10 de desembre del 2008).

El present atac de l’exèrcit israelià a Hamàs, prèvia provocació inevitable, com escriu encertadament Joan B. Culla, ha de ser tractat políticament, ateses les repercussions de caràcter estratègic que té en tots els ordres, tenint com a objectiu una pau justa i duradora que només és pot assolir a partir del mutu reconeixement de les parts enfrontades i el rigor històric i jurídic de les solucions proposades. I el primer pas és no banalitzar els conceptes polítics que hom fa servir per posicionar-se respecte del conflicte àrab-israelià.

Post Scriptum, 12 de desembre del 2023.

Els antisemites nostrats acusen sistemàticament Israel de particar “l’apartheid”, “la neteja ètnica” i “el genocidi” contra els palestins, sense cap mena de rigor ni periodístic, ni històric, ni moral, per això és pertinent reproduir aqueix article del filòsof francès André Perrin publicat avui a Le Figaro, «Pourquoi il est scandaleux de parler de “génocide” à Gaza»:

Le 8 décembre 2023, le journal Le Monde publiait une tribune d’un maître de conférences en philosophie intitulée : « Moralement, il existe toujours une alternative à la mort en masse d’enfants et de civils ». Établissant un parallèle entre le massacre commis par le Hamas le 7 octobre et la riposte israélienne, l’auteur y écrivait ceci : « Ne parlons ni de pogrom pour le 7 octobre ni de génocide pour l’offensive en cours, mots-épouvante qui brouillent tout. »

Cette manière de renvoyer dos à dos en réputant également inappropriés les termes de « pogrom » dans un cas et de « génocide » dans l’autre mérite d’être interrogée, pour ne pas dire « déconstruite ». « Pogrom » n’est pas une catégorie juridique, mais un mot du langage courant dont le sens est le même dans tous les dictionnaires, par exemple dans le Grand Robert : « agression collective, meurtrière contre une communauté juive ». On voit mal en quoi ce mot est inapproprié pour désigner ce qui s’est passé le 7 octobre, à moins qu’on ne veuille signifier par là qu’il est très au-dessous de la vérité. En effet, les agressions meurtrières contre les communautés juives n’ont pas toujours atteint le niveau d’atrocité et de barbarie de celle perpétrée par le Hamas ce jour-là. On ne voit donc pas en quoi ce mot susciterait indûment une épouvante plus grande que la chose elle-même, et pas davantage en quoi il « brouillerait tout ».

Il n’en va pas de même du mot « génocide ». Le génocide est une catégorie juridique définie par une convention adoptée par l’Assemblée générale des Nations unies le 9 décembre 1948 et le statut de Rome de la Cour pénale internationale en 1998. Il consiste dans des actes commis dans l’intention de détruire, en tout ou en partie, un groupe national, ethnique, racial ou religieux. Cependant, les conditions requises pour qu’on puisse parler de génocide sont à ce point exigeantes qu’à ce jour, il n’y a que trois massacres de masse pour lesquels l’appellation de génocide ne soit pas contestée : celui des Arméniens en 1915-1916, celui des Juifs entre 1941 et 1945, celui des Tutsis au Rwanda en 1994. Ni le massacre des Vendéens entre 1793 et 1796, ni l’extermination des « cosaques » pendant la « Terreur rouge » en 1919, ni l’Holodomor et ses 5 à 6 millions de morts en 1932-1933, ni l’extermination par les Khmers rouges du quart de la population cambodgienne en l’espace de quatre ans ne sont universellement considérés comme des génocides. Dans ces conditions, il serait extravagant que des bombardements qui atteignent des civils en visant des objectifs militaires, hier ceux des bombardements anglo-américains pour permettre le débarquement, aujourd’hui ceux d’Israël pour venir à bout du Hamas, puissent être qualifiés de génocides.

Les guerres n’ont jamais été des conflits opposant des soldats sur un champ de bataille dans le style : « Messieurs les Anglais, tirez les premiers ! ». Autant qu’on puisse le savoir, elles ont toujours fait à peu près autant de victimes parmi les civils que parmi les militaires, ce qui a encore été le cas en 1914-1918. Elles tendent désormais à frapper davantage les civils : au moins 40 millions de victimes civiles pendant la Seconde Guerre mondiale pour 22 à 25 millions de soldats. Dans ces conditions, il est permis de soutenir qu’aucune guerre n’est juste, qu’aucune défense n’est légitime si elle doit se faire à un tel prix et qu’il est préférable de se soumettre à l’agresseur, par exemple en invoquant les mânes de Socrate : « Il vaut mieux subir l’injustice que la commettre ». Encore faut-il le dire clairement et en assumer les conséquences jusqu’au bout.

Les bombardements anglo-américains pendant la Seconde Guerre mondiale ont fait entre 350.000 et 500.000 victimes civiles allemandes et près de 70.000 victimes civiles françaises, hommes, femmes et enfants. Il n’y avait pas à l’époque de journal télévisé pour nous les montrer tous les soirs, mais elles n’en étaient pas moins réelles et sanguinolentes. Ces bombardements furent massifs au printemps 1944 pour retarder la progression des blindés allemands vers l’ouest et faciliter le débarquement. Le 26 avril 1944, le service français de la BBC disait : « Cette nécessité est horrible. Sans doute jamais dans l’histoire aucun allié n’a-t-il dû infliger des blessures aussi sanglantes et aussi pénibles à un autre peuple allié et ami. »

Cette nécessité n’apparaissait pas avec évidence à Philippe Henriot, le héraut de la collaboration, qui dénonçait ce carnage sur les ondes de Radio Paris, à l’instar de toute la presse vichyste. Voici ce qu’on pouvait lire dans Le Journal du midi, le 30 mai 1944, sous le titre « Les inhumaines agressions anglo-américaines sur les régions méditerranéennes » : « Des centaines de morts, des milliers de blessés, d’innombrables immeubles détruits, des hôpitaux, des cliniques, en ruines, des monuments d’art saccagés, voilà le glorieux bilan d’un raid “comme les autres”, comme ceux accomplis sur Rouen, sur Lyon, sur Orléans, au cours desquels les “objectifs militaires” atteints avaient déjà été des hôpitaux, des cliniques, des maisons d’habitation, qui, soufflées, ensevelirent sous leurs décombres des dizaines, des centaines d’innocents ».

Dans ces conditions, la sagesse et la vertu exigeaient qu’on décrétât un cessez-le-feu immédiat et que l’on recherchât une solution politique avec « Monsieur Hitler ». De la même manière, Israël devrait aujourd’hui renoncer à détruire le Hamas et négocier avec lui la question de son droit à exister ou de son devoir de disparaître.

Ce n’est pas exactement ce que nous dit notre professeur de philosophie. Il ne nous dit pas non plus qu’Israël se trouve dans une situation tragique, c’est-à-dire une situation où l’on n’a le choix qu’entre de mauvaises solutions, de sorte que, quoi que l’on choisisse, on sera coupable. Il nous dit même le contraire. Il nous dit qu’il y avait une « alternative » et qu’Israël a eu tort de ne pas la chercher « au lieu de foncer tête baissée dans le piège tendu par le Hamas », se muant ainsi en « État voyou ». Malheureusement, il ne nous dit pas, ni en français, ni en franglais, quelle est cette « alternative ». Pourquoi ? Pour quelle raison, tel Euthyphron à la fin du dialogue de Platon, refuse-t-il de nous faire partager son savoir ? Serait-ce parce que, « maître ignorant », il ne la connaîtrait pas lui-même ? Ou bien parce que, adepte des pédagogies nouvelles, il considère que l’enseignement ne consiste pas pour le professeur à transmettre son savoir, mais à amener son élève à le construire lui-même ? Toujours est-il que le professeur ne donnera pas de corrigé. Élève Israël, débrouillez-vous tout seul !

  1. – que estan fent els estats del món per aturar-ho?
    – no és un genocidi  massacrar la població civil,  amb l’exucsa de cercar caps militars i polítics?
    – Israel és un estat de dret o per la força de les armes ?
    – no serà que estan fent el mateix que van rebre?
    – No s’accepta la voluntat de les urnes a Gaza, perquè no és del seu grat?

    podria anar formulant preguntes i més preguntes…
    però no tenen resposta perquè el bàsic , la llibertat de viure, per uns és un dret adquirit per la llàstima de la massacre que van sofrir, pels altres els legítims habitats de la zona una usurpaxció del seu territori.

    I us dieu d’esquerres?

     

  2. Pobres de nosaltres que coneixem l’Història , hem llegit a gent honrada com Levy o d’altres com Grossman , i tenim de JUSTIFICAR AQUESTES BARBARITATS?.
    Gaza no ès un pais sobirà , són una colla de gent esparracada amb un govern que no ens agrada , martellejat per la fúria de uns FANÀTICS QUE HAN PERDUT LA RAÓ i gaudeixen del MÀXIM PODER AMB ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA .
    Pobres d’ells i pobres de nosaltres que amb complaença gaudim del festí de la sang.
    Bon Profit

  3. 1.- Una guerra, una agressió, una repressió, una intervenció, un assetjament, una ocupació, una expropiació, o una acció de policia si fos el cas, no son un genecidi o una acció de genocidi.

    Genocidi es un delicte tipificat de dret internaciobnal universal.

    Acusar en va, errar en el dignostic i delicte es perdre el judici.

    2.- Una altra cosa ens diu, potser,aquesta situació:

    Cap poble  no pot tenir defensa si els que el lideren i impulsen son una mena de Fai  o de nacional comunisme  en aquest cas de l’eslamisme polític  d’aquest temps ( no religiós de cap manera per cert, encara que se’n diguen ).

  4. L’anàlisi que fas al voltant del mot “genocidi” em sembla encertada i interessant. Res de nou però; cadascú/cada grup/cada país fa això mateix amb les paraules que li interessen. Una que ha estat especialment manipulada és la de “nacionalisme”. Un bon exemple també és “terrorisme”. Res a dir però: el cinisme no entén de colors ni de pàtries.

    D’altra banda, trobe que relativitzes en excés el conflicte actual, del qual has fet una síntesi històrica acurada. La pregunta és ben senzilla: és o no és una barbaritat inacceptable l’atac massiu que està duent a terme l’estat d’Israel, amb l’armament més sofisticat i letal que existeix, gentilesa dels EUA? L’exemple de la mort del líder de Hamàs és ben gràfic: per assassinar-lo a ell, ha calgut d’assassinar a tota la seua família. Danys colaterals. Cap problema. I, això dels míssils, més que una provocació, saps molt bé que és una excusa, com l’affaire dels soldats segrestats per un grup palestí que provocaren la guerra amb el Liban l’estiu de 2007. Saps que pense de tot plegat? Israel vol mostrar a tot el món que allò del Líban fou mala sort (n’eixiren escaldats sense haver resolt res d’allò que pretenien, si es que pretenien alguna cosa). Una qüestió d’hegemonia mundial (o si més no, local). Clar, a Gaza no crec que hi troben massa resistència, després de l’embargament brutal a que han sotmés a la població durant tants anys i d’haver bombardejat durant una setmana les poques infraestructures que hi quedaven operatives. Caldria posar-se en tot cas en el lloc dels palestins i pensar si acceptaríem de bon grat que, de sobte, per qüestions divines i de territoris sagrats, ens imposaren de reduir el nostre territori dràsticament, deixant-nos les engrunes. Com penses que reaccionaries? I, damunt, ocupats des del 1967 amb resolucions i tota la pesca.
    I per acabar, tornem al joc de les paraules: què és ser antisionista? Anar en contra de l’ocupació dels territoris palestins, de les matances premeditades, de l’estrangulament de la gent que viu a Gaza i Cisjordània, de la prepotència israeliana, de l’ús de la força indiscriminada, del fanatisme religiòs dels colons…? Doncs sí: sóc antisionista. I per molt que estiga en contra del fanatisme àrab i de qualsevol altre fanatisme religiòs, les accions d’un bandol i de l’altre no són comparables. Com els EUA: me tomben les Torres Bessones i al mes ataque un país sancer (Afganistan, 2001), amb tota la seua gent a dins, clar. I després, com que no n’he tingut prou, n’envaeix un altre (Iraq, 2003). O es que l’Estat espanyol hauria de bombardejar Errenteria després d’un cotxe bomba d’ETA?

    No voldria allargar-me en excés. És un tema apassionant; dramàtic però apassionant de discutir. Caldrien molts comentaris per acabar de matisar tots els aspectes d’aquesta nova crisi a l’Orient Mitjà. En tot cas, disculpa l’extensió del comentari.

    Fins aviat!

    Didac

  5. Evidentment que tens tota la raó. Ni els Israelians són tant dolents ni els palestins unes victimes inocents. La història vista sense passió, vista amb la llum de la raó ens diu que les culpes estan força repartides. I que molt sovint en aquest nostre pais “les esquerres” ( ??!! ) tiren massa de topic fàcil. I que aquest tòpic sempre és antilleberal.

    Probablement caldria sempre distingir entre els pobles i els seus dirigents, malgrat que sovint els pobles tenim els dirigents que ens merexeixem i per tant també som culpables dels mals que patim per culpa dels mals dirigents que tenim.

    Però companys mals temps per la raó, la moderació i el diàleg de la raó… sembla que la rauxa i l’esvolot mediatic és el que funciona… i mals temps per defensar els jueus i l’estat d’Israel.

    Però què fàcil es analitzar els problemes que estan lluny de nosaltres… podem aprendre nosaltres d’ells ?

    Per cert… sembla que en saps molt. Què passa amb la frotera amb Egipte. I que fan els egipcis ( germans àrabs no ? dels palestins ) amb la seva frontera i amb l’ajut humanitari. A més de vendre armes fan res de bo per ells ?

  6. SOBRE A GUERRA EN GAZA E AS GRANDES PALABRAS

    Por Pedro Gómez-Valadés

    Non é, en absoluto, a miña intención confrontar nin debater con quen parte da premisa, nas súas análises do conflito palestino-israelí, da negación do dereito de Israel a existir. Digo isto xa que, non é só Hamas quen rexeita o dereito básico á existencia do Estado de Israel, tamén nos nosos lares destacados opinadores nos medios de comunicación fundamentan explícita ou implicitamente todas as súas críticas a Israel desde esta óptica coincidente co integrismo islámico que en Gaza abandeira Hamas.

    O máis chamativo, escandalosamente chamativo, dos últimos días no tratamento á guerra en Gaza, é a e iracunda reacción por parte de moitos opinadores e columnistas nos medios. Por suposto que non todos, mais si algúns desde logo moi significativos. E a súa actitude actual é chamativa, escandalosamente chamativa insisto, polo vergonzoso silencio mantido por estes mesmos columnistas fronte aos anos de ataques indiscriminados contra vilas e cidades, contra poboación civil de Israel por parte da organización terrorista Hamas. Vergonzoso silencio incluso cando a propia Hamas pasou a coitelo -literalmente- a centos de militantes palestinos de Al Fatah.

    Que estes opinadores neguen a Israel o dereito á autodefensa non é en absoluto estraño, a fin de contas se eu nego o teu dereito a vivir nunca verei con malos ollos que alguén pretenda eliminarte. De caixón. Pero tamén hai valoracións e opinións que desde a lexítima crítica, erran en maior e menor grao polo simple feito de partir do non recoñecemento do dereito do Estado de Israel á autodefensa. Curiosa negativa que non ten parangón noutro estado membro das Nacións Unidas. Resúltame incomprensíbel que todos os estados da Terra teñan recoñecido o dereito a lexítima defensa menos precisamente un dos máis ameazados.

    Un dos fracasos, dos maiores fracasos dos que é fundamentalmente responsábel a esquerda europea, é o da perversa banalización da linguaxe. En aras de aumentar seica o calibre da munición usada contra Israel, fálase con irresponsábel alegría de “xenocidio” “Auschwitz” “Apartheid”, etc… A irresponsabilidade histórica de parte da esquerda europea terá algún día que render contas pola súa triste e en ocasións miserábel actitude cando copia e pega as grandes palabras. Porque se a morte de 400 persoas –na súa maioría uniformados- é un xenocidio, ¿Como cualificar entón o atentado das Torres Xemelgas? ¿Porque como se pode cualificar a morte de 400 persoas de “holocausto”, e logo non abrir a boca perante a constante e sistemática eliminación da nación tibetana por China, do drama de centos de miles de esquecidos en Darfur, no Congo? Coñezo a moito esquerdista de salón –moito, demasiado- que no 11 de Setembro de 2001 cando o integrismo islámico facía estoupar as Torres Xemelas, desculpaban e minimizaban as mortes, co delirante argumento dun “ataque antiimperialista ao corazón financeiro dos Estados Unidos”. ¿Como cualificar estas atitudes?

    Pero esta pseudoesquerda ten unha boa desculpa, padece de cegueira autoinfrinxida e teledirixida. Desculpa á que non poden recorrer algúns columnistas cando á mantenta e algún a mala fe, deforman a realidade para así poder lanzar as súas particulares pedras de salón ao tanque israelí.

    Toda guerra é un fracaso. Pero non é honesto nin sensato a negación a Israel do seu dereito a defenderse. Defenderse de quen, como é o caso da organización terrorista Hamas, ten na súa “Carta Fundacional” a eliminación do Estado de Israel e a expulsión dos xudeus. Pedirlle aos israelís que non exerzan o seu dereito a lexítima defensa é unha hipocrisía que desde logo non axuda en nada á resolución do conflito polo que case todos facemos votos.

  7. Un amic d´Israel m´ha enviat aquesta reflexió d´un company seu periodista argentí.  A Europa no hi a pitjor cec , que el que no vol veure , amagats darrera de la cultura del no i anti tot (jueus inclosos).

    Este periodista santafecino, vino a comienzos del 2008 a visitarnos a Israel, es cristiano, pero vio la realidad del dia a dia aqui en Israel y esta es su opinion de lo que pasa hoy en Gaza. 

    Rogelio Alaniz

    Hace ocho años que desde la Franja de Gaza se bombardea a ciudades y pueblos del sur de Israel. En algún momento se firmó una tregua, frágil, inestable, pero tregua al fin. No sé por qué motivos los terroristas de Hamas consideraron que el acuerdo de paz incluía arrojar un determinado número de explosivos por día. Ninguna de las organizaciones pacifistas del mundo dijo demasiado sobre el tema. El silencio de algunas se justifica porque consideran que Hamas es un movimiento de liberación y que la violencia en manos del pueblo no es violencia, es justicia. Otras callan porque estiman que -como dijera Amos Oz- Hamas es una banda de bellacos a la que no se le puede exigir los compromisos que les corresponden a los Estados.

    Planteadas así las cosas, Israel está obligada a soportar el bombardeo periódico desde Gaza, pero si en algún momento -sobre todo cuando las cuotas de bombas permitidas empieza a excederse- decide responder como corresponde, el mundo de las organizaciones pacifistas se rasga las vestiduras y derrama lágrimas ardientes por la tragedia del pueblo palestino.

    Ocurre que los bellacos de Hamas pretenden disfrutar de todos los beneficios de un Estado y no hacerse cargo de ninguno de los compromisos que significa asumir la estatidad. Controlan una población de un millón y medio de habitantes, mantienen el monopolio de la violencia sobre el territorio, militarizan a la población civil, pero cuando la Nación a la que agreden les responde como se merecen, reclaman que el mundo sea solidario con ellos.

    Es más, los ataques de Hamas a Israel están dirigidos a la población civil; los ataques de Israel procuran golpear a los terroristas y a sus bases materiales. Es lo que hicieron ahora. La gran herida al orgullo militarista de Hamas es que el noventa por ciento de los objetivos atacados fueron militares. Los muertos y heridos en su inmensa mayoría fueron terroristas. Para la propaganda victimizadora de Hamas ésta es la peor noticia que pueden recibir. La derrota militar y política fue tan grande que Abbas desde Cisjordania les reprochó haber roto la tregua deliberadamente.

    Desde Egipto -sobre todo cuando se enteraron de los túneles que armó Hamas para comunicarse ilegalmente con ese territorio-, los criticaron con términos muy duros y les reprocharon -esto es importante- oponerse a que la población civil sea asistida. El dato merece mencionarse: para Hamas es decisivo presentar a la población civil -a la misma que usan de escudo- como víctima, de modo que la tontería y la mala fe antisemita que pulula por Occidente se sensibilice con la supuesta tragedia de un pueblo.

    La Franja de Gaza es un pequeño territorio en el que se apretujan más de un millón y medio de palestinos. Empobrecidos, ignorantes, resentidos, adoctrinados en el odio desde siempre, soportan con resignación y mansedumbre ser usados por terroristas profesionales cuyo oficio exclusivo es rezar y matar. En la Franja de Gaza, las órdenes de Hamas no se discuten, se acatan o se acatan. Quien no las admite es acusado de traidor y ejecutado en el acto.

    Hace unos años, desalojaron del poder a sus paisanos de Al Fatah y declararon la guerra santa a Israel. En todas sus declaraciones y anuncios, Hamas ha sostenido que su objetivo es destruir a Israel y arrojar los judíos al mar. Esa meta está fuera de toda discusión. Golda Meier, con su estoico humor judío les dijo más o menos lo siguiente: “Entiendo que nos quieran borrar del mapa, pero, ¿realmente pretenden que cooperemos con ustedes para lograr ese objetivo?”.

    Algunos dirigentes de Hamas pueden admitir en determinado contexto alguna negociación, pero como dijera su líder máximo, la negociación y la guerra para nosotros no son una contradicción, son parte del mismo objetivo, negociamos y guerreamos. Como le gustaba decir a un dirigente argentino: “Los que quieran entender que entiendan…”.

    En Israel, la guerra y la paz son temas abiertos al permanente debate. La izquierda israelí, los sectores moderados y pacifistas, sus burgueses que viven muy bien y quieren disfrutar en paz de sus riquezas, sus intelectuales cada día más críticos, suelen en más de un caso, ser muy mordaces con sus dirigentes. Hace unos días, ese excelente escritor que es Amos Oz publicó una nota en los diarios advirtiendo sobre los riesgos de una invasión israelí a la Franja de Gaza. Particularmente, indicaba sobre la campaña internacional en la que a Israel se lo presentaría como el Estado agresor y a los terroristas como víctimas. Conceptos parecidos expresó el político e historiador Shlomo Ben Ami.

    En el viaje que hice a Israel a principios de este año, tuve la oportunidad de conversar con amigos santafesinos que viven allí. Todos, por lo menos su gran mayoría, bregan por la paz, entienden que el futuro de Israel debe ser la paz y se lamentan por la ceguera y el fanatismo de los dirigentes palestinos que condenan a su pueblo a la guerra y a la muerte. Me lo decía un amigo en Tel Aviv: “Quiero la paz con los árabes, pero si me quieren matar a mí o a mi familia me voy a defender. ¿Está mal eso?”.

    Escuchaba esas reflexiones y recordaba la entrevista que Oriana Fallaci le hiciera a Golda Meier, y la respuesta de la entonces primera ministra sobre la cuestión de la guerra: “No nos gustan las guerras, ni cuando las ganamos. No nos regocijamos por las guerras. Nos regocijamos cuando desarrollamos un nuevo tipo de algodón o cuando en Israel florecen las fresas”.

    Esa retórica no la he escuchado en los labios de los dirigentes de Hamas. Esos debates, esas miradas críticas sobre la realidad política interna de Israel, esas polémicas sobre lo que corresponde hacer y cómo hacerlo es lo que califica a Israel como la gran Nación democrática de Medio Oriente. Su aparente debilidad es su fortaleza y, por sobre todas las cosas, es el síntoma más elocuente de que la causa que defienden es justa o, por lo menos es más justa que la que sostienen los terroristas de Hamas con su fanatismo islámico, su instinto de muerte, su adhesión incondicional a la teocracia de Irán y la dictadura Siria.

    Para Israel, no es sencillo tomar la decisión de marchar a la guerra. Una gran Nación, pluralista, democrática y pujante tiene mucho para perder con la guerra. Vuelvo a citarla a Golda Meier: “Un líder que no duda antes de enviar a su Nación a la guerra no es apto para serlo”. Esos escrúpulos no los tiene Hamas, pero lo que no se le puede negar a un Estado, el único Estado en el mundo cuya existencia está amenazada por varias potencias, es el derecho a defenderse.

    La paz es un gran objetivo, pero a la paz hay que merecerla. Hamas no quiere la paz y muchos palestinos suponen que es más digno el paraíso de Alá que la vida. Ésa es la verdad y ésa es la tragedia de Medio Oriente. Puede que alguna vez esta realidad cambie, pero ello ocurrirá cuando -al decir de doña Golda- “los palestinos amen a sus hijos más de lo que nos odian a nosotros”.

     

  8. Pixar fora de test
    Pere Bonnín
    Diari de Balears
    05.01.09

    Totes les persones que es varen manifestar el capvespre de dia 2 de gener a la plaça d’Espanya de Palma, davant les barbes del rei en Jaume, i en altres llocs del Regne, sabien ben bé contra qui ho feien: el seu dimoni era Israel. M’he preguntat, però, fossin moros o cristians, devots o descreguts, si sabien a favor de qui o de què es manifestaven. No em sorprendria que els dirigents de la Federació d’Associacions Musulmanes de Balears i d’altres federacions musulmanes establertes en territori borbònic ho sabessin prou bé i complissin les consignes que solen arribar de qui les manté. Reunir un miler de persones a Ciutat de Mallorca requereix una bona organització i una feina constant. La meva felicitació als cappares de la moguda. Ara bé, no crec que Eberhard Grosske, comunista però que juga a la lliga de la monarquia, Miquel Àngel Llauger, de qui com a diputat hom espera que conegui com a mínim la ideologia que representa, o Fina Santiago i Nanda Ramon, que passegen pel món el seu cognom de jueus conversos, tenguin la més mínima idea de la ideologia i de la gent a què feien costat. Si es pensen que ho feren a favor del “poble palestí”, pixaren fora de test, perquè ni Hamàs ni Hezbol·là no el representen, per molt que la gent de la franja de Gaza els hagués votat, com Hitler no representava el poble alemany, ni Mussolini el poble italià, ni Franco i els nacionalistes de FET i de les JONS el poble espanyol, en cas que aquest poble, com el palestí, existeixi de veritat i no sigui un totum revolutum plurinacional. Hamàs, contra el qual combat Israel, és per ideologia, organització, aspiracions i fets una clonació del nazisme, del feixisme italià o espanyol, amb l’única diferència que en lloc d’una creu gammada o sense gammar enarbora la mitja lluna i tergiversa l’Alcorà com els nazis i feixistes tergiversaren els llibres sagrats cristians per tal d’implantar una ideologia aristocràtica. El primer objectiu és estendre l’islam per tot el Pròxim Orient; el segon, reconquerir les terres del darrer Califat, és a dir, Hamàs i altres organitzacions islamistes pretenen fer tornar enrere el rellotge de la història. Comparteixen, per tant, la finalitat imperialista de nazis i feixistes servint-se de la religió. Les autoritats mallorquines esmentades i el nostre imponderable ministre d’Afers Estrangers, que va telefonar al president Abbàs dient que se sentia palestí davant la resposta antiterrorista d’Israel, haurien de ser més respectuosos amb els seus coreligionaris de l’esquerra que es varen batre a mort justament per impedir que triomfés a Europa la ideologia que ells ara, per ofuscació antiisraeliana, promouen i dignifiquen. Els palestins que aconsegueixen sobreviure esquivant la tirania d’Hamàs o d’altres organitzacions de la “resistència palestina” se’n fan creus –o mitges llunes– veient com l’esquerra europea ha perdut els papers. I és que la nova fornada d’esquerranosos va pel món esmaperduda des que ja no rep les consignes del PCUS distribuïdes per la KGB. A l’esquerra europea, se li fongueren els ploms amb el pacte de Hitler amb Stalin. Era un pacte entre dimonis i no va prosperar. La victòria dels aliats i l’ascens de la Unió Soviètica com a superpotència varen convertir el comunisme en un instrument en benefici no de la revolució proletària, sinó del interessos imperialistes de Rússia. De la mateixa manera, tant Hezbol·là com Hamàs, lluny de defensar els interessos palestins, són els instruments d’Iran per estendre el seu domini al golf Pèrsic en primer lloc i després onsevulla. Els governs de Kuwait, Emirats, Jordània, Egipte i Aràbia Saudita saben perfectament que Israel, combatent Hamàs, els està traient les castanyes del foc en la lluita contra el feixisme islamista manegat en aquest cas per Iran. D’altra banda, quan es tracta d’acusar Israel, hom frivolitza el terme genocidi. Qualsevol entès en tàctica militar sap perfectament que un exèrcit menys curós amb la vida de l’enemic hauria provocat milers de morts, sobretot tenint en compte que Hamàs fa servir d’escut humà la població civil. Si vos esgarrifa l’expressió “¡Viva la muerte!”, del general Millán-Astray, pensau, senyores i senyors de l’esquerra amb kefià, que tota l’educació de les escoles palestines es funda clarament en aquesta dita feixista. Comprovau-ne els llibres de text. Per contra, tant Israel com l’esquerra alliberadora sempre han cridat: Visca la vida, visca la llibertat! I per aquesta vida i per aquesta llibertat han combatut.

  9. Sr. Renyer,

    No hi entenc gaire de política però el que està passant a Gaza crec que hauria de ser qüestió d’humanitat. Si l’esquerra de la llibertat (suposo que no deu ser el cas) justifica el que està fent Israel, aquesta no vull que sigui la meva esquerra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!