Samuel Huntington va morir el proppassat dia 24 als vuitanta-un anys (la notícia, però, no va transcendir fins ahir). Quan vaig ésser director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat una de les primeres decisions que vaig prendre fou dedicar un monogràfic de la revista IDEES a analitzar les tesis d’Huntington. Aquesta és l’editorial del número 23/24, corresponent a juliol-desembre del 2004.
“Dediquem aquest número doble a revisar les teories de Samuel P. Huntington sobre el xoc de civilitzacions, ara que fa més de deu anys -concretament l’estiu del 1993- que va publicar el famós article “The Clash of Civilizations ?” a la revista Foreign Affairs. Resulta significatiu que el títol de l’article en qüestió portés un interrogant final i, per contra, quan va aparèixer la versió en castellà, ja en format de llibre i ampliat el contingut, el signe d’interrogació hagués desaparegut, tal i com ho assenyala el mateix autor en el prefaci de l’obra.
El ressò de les seves tesis i la seva parcial confirmació a la vista dels esdeveniments mundials dels darrers anys -sobretot després de l’11-S de 2001- l’han situat al bell mig del debat polític i intel·lectual. Per aquest motiu reproduïm parcialment una part de la seva obra recent i obrim la porta a la lectura crítica de les seves anàlisis. Esbiaixat o no, l’article d’Huntington conté intuïcions brillants, sovint molt agosarades, que cal tornar a posar damunt la taula tot provant d’anar més enllà del conjunturalisme efímer (de manera especial en relació als fets de l’11-S). Si algun sentit té una revista com IDEES aquest és, justament, sobrevolar les bregues mediàtiques i reubicar textos com el d’Huntington en el seu context original, que no era la columneta d’un diari sinó un article de considerables dimensions publicat en una revista del prestigi de Foreign Affairs.
Una primera consideració al voltant de la seva obra ens porta a preguntar-nos com i per què ha tingut tanta notorietat, si no era el primer a utilitzar l’expressió xoc de civilitzacions. El 1964, Bernard Lewis ja va emprar aquesta formula en estudiar el conflicte de l’Orient Mitjà, segons que feia notar encertadament Alain Gresh des de les pàgines de Le Monde Diplomatique. I fins i tot abans, el 1924, Antoni Rovira i Virgili, en el primer número de la Revista de Catalunya, publicava un article sobre “El conflicte entre els Estats Units i el Japó” en el qual pronosticava una “guerra de races”, concepte que en la terminologia d’avui hauríem de considerar equivalent a “xoc de civilitzacions”.
Creiem que la necessitat de trobar explicacions immediates des d’Occident als nombrosos conflictes escampats arreu, i en especial al fenomen del terrorisme d’arrel islamista, han alçat els plantejaments d’Huntington a la categoria de referència per a l’opinió pública occidental. Segons el nostre parer, la concepció huntingtoniana de la denominada “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, en molts aspectes, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva, per exemple, que dit de passada no considera com a tal, en el conjunt cultural d’Occident.
Una segona consideració és l’encert de la seva perspectiva a l’hora de situar els referents culturals de cada civilització com a nucli generador de força creativa i al mateix temps destructiva, per sobre de la preeminença atorgada als factors econòmics, tant per part dels teòrics marxistes com dels defensors de l’economia capitalista. Ambdues aproximacions coincidien en el menys-teniment fels fenòmens culturals i/o religiosos dels grans moviments socials de transcendència històrica.
En tercer lloc, i finalment, cal dir que les idees d’Huntington poden ser rellegides des de perspectives molt diverses, gairebé contradictòries. Quan aquest intel·lectual nord-americà afirma que “en un futur previsible, no hi haurà una civilització universal, sinó un món de diferents civilitzacions, cada una de les quals haurà d’aprendre a conviure amb les altres”, podem inferir dues idees ben diferents, segons si subratllem la primera o la segona part de l’asserció. Segons la primera part, els vells ideals il·lustrats han fracassat: la humanitat ha estat incapaç de consensuar uns valors comuns. Segons la segona, la convivència és possible. La lectura unitària i coherent de la frase dependrà de l’optimisme dels lectors. Són els qui tenen la darrera paraula a l’hora de valorar l’obra d’aquest polèmic autor.”
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2013.
Harald Müller, investigador de l’Institut d’Investigació per a la Pau de Francfort, opina en una entrevista a Inter press Service el proppassat 3 d’octubre que “Este no es el mundo que propuso Samuel Huntington“.
No n’hi ha xoc de civilitzacions, n’hi ha el mateix de sempre un xoc de conflite d’interessos econòmics però a escala global on s’han utilitzat els ideals o religions per aconseguir endur-s’en el troç del pastís més gran, en definitiva la destrucció de les civilitzacions sota mantindre un poder economic priviligiat, on la raça, religió, cultura i les civilitzacions són per sota d’un nivell economic alt o creixen al seu albir.
És com un combat de boxa on el que està més preparat i experimentat rebrà menys cops i li’n fotra més a l’adversari.
L’anomena’t xoc de civilitzacions no es una cosa d’avui en dia com sembla que ens ho vulguin fer creure; des de el inici de la civilització prehistòrica dels homínids fins als nostres dies les diferents cultures, religions, imperis o maneres de concebre el viure diari s’han enfrontat de manera sanguinària en la majoria de les vegades; un exemple clar de xoc de civilitzacions va ser l’arribada dels europeus al continent americà i a partir d’aquí tant cap al darrere com al endavant podem fer una llarga llista de xocs incivilitzats.
Vinc esglaiat a participar d’aquest interessant debat senyor Renyer i vos en sou responsable. És clar que el xoc de civilitzacions resulta per vostè quelcom més que una teoria social, ha esdevingut una realitat de la qual participa, al meu parer, no gens ben assessorat. Ho dedueixo de la vostra resposta a un anònim que visiblement dolgut, furga la nafra de l’orient mitjà, just al moment que sagna. L’amenaça de l’holocaust nuclear provocat per l’Iran i precisament l’any que ben aviat encetarem, sona a integrisme sionista, despietat i guardià d’occident, qual gos de presa alemany.
Voleu trobar explicacions als nombrosos conflictes escampats arreu del món però, especialment , dieu, al fenomen del terrorisme d’arrel islamista. Bé, jo crec que no cal escarbar-hi gaire per a veure’n una de ben clara, contundent i actual. La debilitat de l’ofés enfront d’una arrogància malaltissa. Ho podríem dir d’una altra manera, però, així ja va bé, no vull caure en un fàcil exabrupte a hores d’ara.
Tot i creure cert en bona part, aquell conflicte de civilitzacions anunciat fa tants anys per Huntington, no sé veure en l’afer sagnant del conflicte islàmic una relació directa i concloent. Me’l veig més aviat, com el resultat encara no conclòs d’un proces de descolonització occidental. No cal perdre de vista l’efecte enverinat que ha exercit i exerceix Occident en l’àmbit islàmic. Occident ha deixat un rastre difícil d’esborrar de mort i misèria per tots els racons per on ha passat i que no pertocaven a l’estricte rovell d’ou de llur limitat espai. Aquest greuge històric enfrontat amb èxit per la revolució islàmica iraniana i mampresa amb il.lució pels desheretats d’una procés de descolonització vergonyós, són per a mi el brou de cultiu de tota mena d’excessos sagnants als quals acudeixen sense romanços, els muetzins de tots els minarets de la dignitat ofesa.
Els qui dels occidentals encara no s’han begut l’enteniment del tot, haurien de mirar de refredar l’olla, perquè més d’hora que tard, acabarà per rebentar-nos just als nassos i llavors serà tard. Demanem perdó, ara que encara hi som al cap-damunt, lluitem per la pau amb tota la força que siguem capaços d’esmerçar i mirem de posar-hi trellat en la política després d’haver perdut del tot, la fe en un totpoderós alliberador. Aquesta és l’única aportació que la vella Europa hauria de permetre’s en un context mundial on sembla clar, només hi podem anar de baixa.
Diuen que el rei Herodes tot volent evitar el naixement del nin Jesus manà degollar-hi tots els nou-nats del seu reialme. Què volen els sionistes ara, matar-hi tota la població de Gaza per acabar-hi amb els qui llancen coets contra els ocupants de llurs terres? Aturem el desvergonyiment sionista abans no ens arrosseguen al pou imprevisible d’un enfrontament generalitzat. Potser no seria el 2009 però, resultarà inevitable si no hi ha cap més eixida.