Dins del conjunt de l’independentisme polític es desenvolupa una campanya pròpia, paral·lela a la cursa electoral del comú de candidatures participants a les eleccions del proper diumenge 28.
En primer lloc, cal tenir en compte que l’independentisme sociològic ha desbordat no solament les formacions polítiques que se’n reclamen sinó les mateixes plataformes cíviques que han conformat el denominat sobiranisme cívic. Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret de Decidir entre d’altres, (sorgides per suplir la deserció d’Esquerra de les responsabilitats que li pertocaven a partir del 2004) no han reeixit com a agents aglutinants. La transversalitat social i ideològics dels partidaris de la independència no la recollirà en exclusiva cap de les candidatures declaradament d’aquest signe ja que no s’ha pogut configurar adequadament un projecte d’aquestes característiques. A última hora, Solidaritat Catalana per la Independència és la que més s’hi aproxima atesa la falta de voluntat d’Esquerra i la incapacitat de Reagrupament per assumir un repte d’aquesta dimensió.
Esquerra constatarà a les urnes el declivi electoral que experimenta arran de la involució respecte de tot plantejament real d’autodeterminació, la pèrdua de personalitat ideològica (ni una referència al republicanisme) i les actituds pròpies de polítics professionals de l’ordre establert que promouen els seus actuals dirigents. Per dolents que siguin els seus resultats, no és previsible cap canvi estratègic ni de dirigents ja que no hi ha cap equip amb capacitat de lideratge per forçar una renovació efectiva. De fet, l’actual Esquerra no aspira a ser capdavantera de res, només a continuar arrecerats el més còmodament possible dins el subsistema autonòmic mantenint una aparença independentista quan interiorment han renunciat a fer-la possible, com molt bé descriu Isabel-Clara Simó.
Tot i existir un sector creixent de població conscientment decidida a donar suport a la independència, la deriva d’Esquerra ha fet que no sigui referent per a bona part d’aquest electoral que no necessàriament s’autoconsidera d’esquerres. Bastir una opció per cobrir aquest buit no és fàcil, comporta temps i la progressiva conformació d’un pol organitzatiu que doni confiança i credibilitat a una nova aposta d’alliberament nacional. Reagrupament Independentista podia haver estat aquesta força, però l’incompliment dels postulats fundacionals per part de Carretero i els seus còmplices en la dimissió-trampa del proppassat gener l’inhabiliten.
La candidatura unitària i transversal que hagués pogut ésser no ha estat possible en tota la seva dimensió potencial per la falta de responsabilitat d’Esquerra i Reagrupament, successivament. Solidaritat Catalana per la Independència és la fórmula que més s’hi aproxima i la que pot transformar-se en projecte polític passades les eleccions, deixant enrere l’etapa de coalició electoral. Esquerra difícilment es refundarà, Reagrupament si assoleix representació al Parlament persistirà coma problema sectari sense possibilitats d’acumular aliances, (la seva prioritat és atacar la resta d’independentistes que són tractats com a “enemics”). Només Solidaritat, té l’oportunitat de protagonitzar una nova etapa al capdavant de l’independentisme català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La fama d’en Laporta, tot i que pot ajudar-lo a entrar al Parlament, no li dissimula -al menys fins la data- el seu indissimulat populisme, “moralment reagrupat”.
Tots plegats, són projectes en construcció. I en passaran moltes, de coses.
Pere Meroño
Hola Jaume, ja hi tornem a ser, la incapacitat de Reagrupament per assumir un repte d’aquesta dimensió, crec que com a propaganda electoral a favor d’un altra opció determinada, em recorda les campanyes socialistes que no presentesn propostes, sinò adverteixen de la por que guanyin uns altres. No es serios, les reflexions han de ser argumentades i no a la lleugera, per simple partidisme. Ara resulta que Solidaritat, l’ùltima a aparèixer es la salvació i puresa de tots els mals, i ves per on Reagrupament amb un treball darrere evidentment amb encerts i errades te incapacitar per assumir el repte que precisament proposa. Siguem seriosos, no caiguem a nivells tant baixos d’argumentació, ja que segur que ho podem fer molt millor.
Salutacions
Albert Cortés.
L’actitud den Lopez-Tena , al club Daily Telegraph de Barcelona a principis d’agost en que se’l va veure en un acte organitzat per Reagrupament, obert a tothom,el senyor Baeta ,valencià i dirigent de Reagrupament,li va preguntar sobre una possible coalició i en Tena va respondre “no”. Baeta va insistí “no a què?” el que va obligar al dirigent de SC a concretar aquest “no”.Va dir; “Reagrupament no compta i no hi ha res a parlar de la candidatura de RI……
Fins que demostrin el contrari,aquesta persona i Bertran NO TENEN com a prioritat Catalunya. Aquesta resposta només beneficia la divisió de tots plegats i beneficia sobretot CiU.
El passat 17 de febrer, Tribuna Catalana publicà un article titulat: Objectiu: persuadir o destruir Laporta , que es feia ressò d’un naixent nerviosisme entre les files de CiU i també d’ERC. La causa: el festeig de Laporta amb Reagrupament. Aquest possible casori neguitejà CiU i ERC tampoc no ho trobà bé i esperà que un altre li fes la feina.
Els poders fàctics tenen poques manies. A la recerca del remei, els mecanismes de pressió es posaren en marxa. Objectiu: que Laporta no es presenti i el seu suport ha de ser per a Artur Mas. Des d’aleshores la pressió sobre Laporta ha estat desaforada: …aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l’entorn de CiU, arribant a l’amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d’advocats . (Tribuna Catalana, 17 de febrer de 2010).
Apa Jaume Renyer, aquí tens la ” capacitat ” d’assumir reptes (de la que parles) que té Solidaritat…..eh?