Acaba de sortir al carrer el número 250, corresponent al mes de maig d’enguany, de la Revista de Catalunya. La continuïtat d’aquesta històrica publicació, fundada per Antoni Rovira i Virgili l’any 1924 i recuperada per Max Cahner al 1986, és un èxit per si mateixa.
Dissortadament, però, la influència social i política de les publicacions de pensament i cultura catalanes és molt reduïda. L’alienació cultural i l’assimilació nacional dins el conjunt espanyol és promou des del poder mediàtic hegemònic, escrit i pensat en castellà, fins i tot el que té la seu a Barcelona. Aquesta desproporció de mitjans, que no de capacitat intel·lectual susceptible de ser traduïda en articles de qualitat, il·lustra també la correlació de forces entre espanyolitat i catalanitat en l’àmbit de la producció cultural.
El contingut del número 250 de la Revista de Catalunya és una mostra de la seva qualitat: Ferran Sáez, Albert Manent, Francesc Fontbona són algunes de les rúbriques que signen articles plens d’erudició. Personalment, en sóc lector des de que va reaparèixer i en tinc la col·lecció completa, fins i tot dels facsímils dels números d’abans de la guerra. Inclús he adquirit algún número editat a l’exili que mostro als amics amb l’orgull de tenir una joia. I és un honor haver publicat esporàdicament alguns articles en aquesta insigne capçalera i formar part actualment del seu consell editorial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!