Som en un moment històric d’aquells que esporàdicament s’esdevenen a la vida dels pobles, quan després d’un llarg període de sotmetiment emergeixen noves energies alliberadores. Però també s’activen els moviments reaccionaris per tal de mantenir l’ordre establert i rebroten les
arrels totalitàries que aprofiten els moments de crisi per tal d’imposar sistemes contraris a la llibertat de les persones i els pobles.
A les eleccions de demà afloraran, pel costat dels defensors de la continuïtat de l’ordre estatal espanyol, diverses tendències: des del neolerrouxisme representat per Ciudadanos al conservadurisme autòcton que esta a l’espera de trobar el
Trudeau català i que pot tenir diferents expressions polítiques, ara i en el futur immediat. Allò segur hores d’ara és l’actitud defensiva, en alguns moments reaccionària, dels qui no troben arguments verídics i convincents per sostenir les seves aspiracions, legítimes evidentment. Quin rumb prendran els partidaris de la unitat d’Espanya a la vista de la seva condició minoritària a Catalunya serà una de les incògnites mes preocupants a partir del 25-N: o
la via sèrbia o la via canadenca.
El federalisme nostrat, l’actual no pas l’històric, no és equivalent al liberalisme unionista a la canadenca. El PSC rebrà demà un càstig electoral contundent per mor de la desconnexió entre les seves posicions programàtiques i els moviments socials de fons que emergeixen actualment. El PSC juga a una equidistància irreal, el seu federalisme no és més que una idea vaga que els socialistes catalans no han estat capaços de concretar durant les dècades en que han sigut la força hegemònica que
garantia l’ordre espanyol a Catalunya. El seu declivi és
condició necessària perquè s’engegui decididament el procés cap a la independència.
L’esgotament i la progressiva descomposició del subsistema autonòmic català comporta l’alteració substancial del sistema de partits i l’emergència de nous actors socials i polítics. La coincidència de la crisi econòmica (provocada fonamentalment per l’espoli estatal) i la fallida de l’autonomisme (provocada per l’integrisme espanyol) han generat, d’una banda, una
mobilització cívica nacional catalana que fet eclosió el proppassat Onze de Setembre, però d’altra banda també esclats reaccionaris com
l’assetjament al Parlament de Catalunya el 15 de juny de l’any passat. És a dir, anhels positius de construcció nacional i tendències socialment autodestructives: la contraposició entre
la revolta catalana i l’spanish revolution.
Artur Mas lidera la peculiar
transició nacional de CIU des de l’estricta gestió autonòmica
al narinant cap a l’estat propi, esdevenint el pal de paller del conjunt de partits que de forma subsidiària l’acompanyen en aqueix procés. Només dues forces en resten al marge: el patriotisme rupturista de Solidaritat i l’anticapitalisme autòcton de la CUP, el primer prioritza la independència i el segon el socialisme. La presència o no al Parlament d’aqueixes dues estratègies influirà decisivament en el rumb del procés polític encetat a partir de la massiva manifestació independentista de la Diada d’enguany: empenyent-lo cap endavant o contribuint a l’atzucac intern de la societat catalana.