Jaume Renyer

La pre-campanya electoral en vistes al 25-N ha començat, amb enquestes incloses a càrrec de dos mitjans obertament espanyolistes com La Vanguardia i El Periódico. És el moment de fer algunes consideracions a l’inici de campanya.

Una primera consideració que cal tenir tothora present és que la qüestió nacional inclou la social, és a dir, els partidaris de l’ordre establert són aquells que es beneficien de l’espoli econòmic que la dependència comporta, (la Caixa, Abertis, el Cercle d’Economia, els amos de Planeta, tots aposten per Espanya). Apostar per la independència és l’únic projecte de transformació social en benefici de la majoria dels catalans que existeix. Per tant, els que insisteixen en l’eix esquerra/dreta en abstracte, desvinculat de l’eix Catalunya/Espanya estan treballant pel manteniment de l’ordre espanyol i autonòmic.

En segon lloc, i derivada de la consideració anterior, l’independentisme polític no lidera -fins ara- el procés de transició de l’autonomia a la sobirania (ho estan fent Artur Mas i CIU) perquè des del 2006 Esquerra va renunciar a encapçalar el conflicte Catalunya/Espanya en nom de la governabilitat, el fals gradualisme i el progressisme banal. ERC va optar per fer de comparsa del PSC com ara està disposar a fer amb CIU.

D’aqueixa falsa estratègia en deriva la feblesa actual del conjunt de l’independentisme polític. Els sectors crítics al si d’ERC no assolírem l’objectiu de canviar la direcció del partit, posteriorment vingué la frustració de Reagrupament (que havia de ser-ne l’alternativa) i només de fa dos anys Solidaritat intenta bastir el projecte rupturista i transversal que pot atorgar la capacitat de lideratge a l’independentisme.          

En tercer lloc, cal tenir en compte la importància que té el sobiranisme cívic, (des de fa anys en una posició mes avançada que el polític), i que ha assolit amb l’ANC una projecció i capacitat de mobilització que no han arribat a tenir intents precedents com la PDD o Sobirania i Progrés. Hores d’ara el potencial del sobiranisme cívic i dels electes locals organitzats a l’AMI és l’element determinant que ha fet precipitar el “narinant de CIU” i el seu pacte fiscal impossible cap a posicions obertament favorables al dret d’autodeterminació, com  s’ha pogut constatar en els darrers discursos del president Mas i la resolució del Parlament del proppassat 27 d’aqueix mateix mes.   

En quart lloc, cal recordar un cop més que la unitat de les formacions independentistes és un procés de confluència estratègica no un acord entre cúpules de partit o un repartiment de llocs a unes candidatures forçades a última hora. ERC apunta a una entesa post-electoral amb CIU, l’estratègia de SI està enfocada a bastir un pol independentista que enfili decididament el camí si Artur és obligat a fer marxa enrere des del seu propi partit o des dels poders fàctics que li demanen aturar el procés cap a l’estat propi que ha engegat. Entre Esquerra i Solidaritat hi ha encara massa diferències per poder parlar de fer un “Bildu” a la catalana.