A mesura que s’atansa la data de les eleccions municipals es van clarificant les posicions de les diverses organitzacions independentistes arran del nou cicle polític inciat el proppassat 28 de novembre.
Esquerra no ha variat en res els plantejaments que l’han dut al declivi electoral des del 2008 i que encara no ha tocat fons, ja que continuarà al proper 22 de maig. Un esquerranisme buit de contingut, que prioritza en abstracte l’eix esquerra-dreta defugint les responsabilitats com a principal formació independentista parlamentària i els seus compromisos amb l’electorat no autonomista. La desorientació del PSC els actuals dirigents d’Esquerra la viuen com a pròpia, atès que han lligat la seva proposta a l’aliança permanent amb el principal partit garant de l’ordre estatal a Catalunya.
Les apel.lacions a la trajectòria d’ERC des del 1931 ençà no tenen credibilitat en boca de gent que repudia el republicanisme en pro d’un socialisme democràtic cercant l’homologació de les esquerres estatalistes. O de gent com Carod o Tresserras que menyspreen el nacionalisme en nom d’una nació asèptica. El patriotisme republicà és el de l’esquerra de la llibertat, i si volen legitimació històrica que n’aprenguin d’Heribert Barrera, la memòria viva d’ERC a qui ignoren despectivament.
Sense cap mena de reflexió autocrítica ni revisió estratègica per tornar a ésser un referent de l’independentisme d’esquerres, Esquerra no pot ser el pal de paller de cap candidatura transversal, només aixopluc d’impostors com Joan Carretero. Solidaritat farà bé si manté com a requisit per a un eventual pacte a Barcelona, extensible arreu del país, el rebuig a fer aliances locals amb el PSC, reiterant una fórmula fracassada com ha estat el tripartit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Jaume, ja hi tornem a ser, ens quedem amb el titular fàcil i no llegim sencer l’entrevista amb Carretero, que vol dir aixopluc d’impostors. Siguem seriosos i deixem la rabia o menyspreu a casa. El que diu te tota la lògica del món, si Esquerra canvia la direcció i prioritza l’eix nacional i torna a posar el rumb on tenia abans dels tripartits es l’instrument més potent per dur l’independentisme, la resta precisament han sortit per l’abandonament d’aquest rumb, però 150 mil vots entre SI i RCAT no crec que sigui per tirar cohets i com una alternativa ara per ara. Reitero que cal llegir fins al final i no dinamitar la possible futura unitat de l’independentisme amb estirabots fora de lloc.
Salutacions
Albert
Benvolgut Jaume:
Desprès de llegir el teu article, “Per l’esquerra de la llibertad” , em dono comte que aquesta frase encara la tinc en la ment. Entre una pila de llibres per desar , trobo el que busco , Jaume Renyer Alimbau- L’ESQUERRA DE LA LLIBERTAT, – El republicanisme català contemporani- Pròleg d’Heribert Barrera i Costa. He de reconèixer , que per la rigorositat de fets i datas d’aquest llibre, l’he consultat més de una vegada.
No estic d’acord en l’últim paragraf del escrit , en que escrius,- -Esquerra no pot tornar ésser un referent de l’independentisme d’esquerres …/- perquè no ? , – es cremen les persones, no el partit.
Referent al Sr. Carretero, entenc la desqualificació que et mereix , però, tot i així, no seria el meu estil recriminatori.
Salutacions.
Magí Farré i Galofré