En primer lloc, pel que fa a la participació a les eleccions plebiscitàries del 27-S hom va arribar al 74,95 %, ahir, 20-D, només un 70.9 %, per tant un diferencial de cinc punts menys. Hi ha hagut probablement un bon nombre de votants independentistes que, ja sigui per voluntat de desconnexió amb Espanya o ja sigui per desànim arran de l’atzucac de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, no han anat a votar. Dels gairebé dos milions de vots independentistes fa tres mesos hem passat a un milió cent mil, és a dir, gairebé un quaranta per cent menys.
L’abstenció en clau independentista és real, però políticament irrellevant, ja que no compta com a fet diferencial respecte del procés de recomposició partidista al conjunt de l’Estat espanyol.
En segon lloc, la ideologia dominant a Catalunya continua essent el progressisme abstracte, refractari a la catalanitat com a eix vertebrador de la societat, d’arrels autoritàries (barreja de comunisme i catolicisme), desconnectat de la tradició patriòtica i republicana majoritària fins a la guerra del 1936-1939, que té en l’actual En Comú Podem, la darrera versió (abans PSUC i PSC) de l’esquerra sucursal d’un sempre fictici federalisme hispanocèntric.
El conflicte real entre ordre estatal espanyol i independentisme català no ha prevalgut per davant d’una contraposició dreta/esquerra que s’inhibeix de les causes de la dominació política i l’espoliació econòmic que pateix el poble català. En aqueixes condicions d’absència de direcció estratègica nacionalment autocentrada no pot prosperar el procés sobiranista català de ruptura independentista. Ans al contrari, el reformisme espanyol liderat ara per Podemos és l’eix vertebrador del progressisme català (també al País Valencià) que en Ada Colau ha trobat la personificació de la tercera via (en uns termes essencialment similars als que predicava Duran Lleida).
ERC no fa ús del patriotisme republicà que se li pressuposa i actua com un component més del progressisme autòcton anteriorment descrit, superant electoralment -per poc- a CDC però sense esdevenir una avantguarda qualitativament diferenciada i sense tenir una visió integral del procés sobiranista comprensiva del conjunt del Països Catalans (la seva erràtica política electoral a les Illes i al País Valencià ha estat un fracàs) essent Podemos i les seves diverses aliances territorials qui marca el pas dels canvis.
En tercer lloc, només un acord entre CDC, ERC i CUP, amb Artur Mas de president de la Generalitat per sentit d’estat (català evidentment), pot fer avançar el procés sobiranista iniciat al 27-S en els termes acordats a la resolució del Parlament de Catalunya del 9 de novembre proppassat. Especular arran del resultat del 20-D amb un nou bloc d’esquerres pel “dret de decidir” -integrat per ERC, CUP i Catalunya sí que pot- suposa prescindir del suport social que aporta CDC, imprescindible per bastir un estat independent on totes les ideologies democràtiques i tots els grups socials que vinculen la prosperitat a la catalanitat hi siguin representades.
Els partits d’ordre, PP, PSOE i Ciudadanos, constituiran un front nacional espanyol per oposar-se a la independència de Catalunya, Podemos no en formarà part inicialment i insistirà en un referèndum consultiu i una reforma constitucional que no té possibilitats de prosperar. Però sí que pot esberlar la majoria parlamentària catalana sorgida del 27-S activant el conflicte dreta/esquerra al si de la societat catalana (l’odi a Mas i als “catalufos“, que tants rèdits els està donant). El moment històric requereix patriotisme, intel·ligència i coratge i no trets a l’aire, o pitjor, al peu, enmig de les rialles d’Anna Gabriel indiferent als manifestos dels patriotes d’altres temps que parlen amb el sentit de responsabilitat i consciència de continuïtat propi d’aquells que ho han donat tot per arribar com a poble al punt on som ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. Si l’independentisme s’hagues concentrat a fer la seva feina i ara inguessim un govern de concentracio i concertacio nacionals amb l’unic objectiu de prosseguir l’avanç de la construccio del nou estat, i si l’independentisme s’hagues presentat el 20D com un bloc i amb unitat d’accio, ara tindriem un notable avantatge sobre un estat desconcertat pel resultat electoral i amb un govern en funcions debilitat. Pero som on som, i n’hi ha que prefereixen, malgrat els discursos arravatats que gasten, esbatusar-se per les engrunes de l’autonomisme, perque la seva actitut tan pura i radical condueix inexorablement a la ineficacia i a mantenir-nos en l’estatu quo. Cal tenir clares les prioritats i els tempos.
Ara, el nou collaret de colors (sostenibles, aixo si) del referendum de Podemos, distraura sens dubte una part de l’independentisme, pero donat que el plebiscit del 27S el vam guanyar per majoria simple pero no per majoria absoluta, i que aixo no ens faculta, des del punt de vista de reconeixement internacional, a tirar pel dret, potser no tindrem mes remei que seguir un temps la processo de la nova religio morada i esperar amb paciencia la nova tongada de desenganyats dels “apoyare” hispanics, que ens permetin assolir de manera clara la majoria absoluta de voluntats per la independencia.