La CUP ha fet públic a quatre dies de les eleccions espanyoles del diumenge vinent el seu posicionament: recomana la no participació al·legant que aqueix ha estat el seu capteniment reiterat en les convocatòries a les Corts Generals del Regne.
Malgrat que aqueixa actitud sigui aparentment coherent, més aviat sembla un recurs d’última hora per evitar la imatge real de dispersió propiciada pels seus dirigents afirmant David Fernández la seva preferència per votar ERC i Quim Arrufat inclinar-se cap a En Comú Podem. Però aqueixa solució de circumstàncies deixa en evidència una altra realitat encara més rellevant: la manca d’estratègia compartida amb Junts pel Sí davant les eleccions espanyoles.
L’abstenció hagués estat un acte d’autoafirmació nacional catalana si hagués estat assumit conjuntament entre les dugues formacions independentistes amb representació parlamentària després del 27-S. Ara, l’abstenció de la CUP només afebleix les candidatures d’ERC i Democràcia i Llibertat i augmenta les possibilitats que Ciudadanos o Podemos siguin les llistes més votades a Catalunya amb l’impacte relatiu, però real, que aqueixa eventualitat tindrà sobre el procés sobiranista en curs. Dissortadament, a més de la CUP, també Solidaritat Catalana per la Independència ha donat llibertat de vot, inclosa l’abstenció, als seus seguidors
Allò segur és que l’augment de l’abstenció a Catalunya en comparació amb la de la resta de l’Estat no tindrà cap efecte positiu en clau independentista i fa, sinó inviable, més difícil, a Catalunya un cop d’efecte com el donat pels nacionalistes del SNP guanyant a Escòcia les eleccions legislatives britàniques poc després de perdre el referèndum del 18 de setembre del 2014.
Post Scriptum, 26 d’abril del 2022.
Vicent Partal tracta a l’editorial d’avui a Vilaweb de L’”abstenció polititzada” com a reclamació democràtica, argumentant que l’abstenció o el vot en blanc va esdevenint a Europa una forma conscient de contestació directa al sistema i que es pot donar també a Catalunya (“una sensació que ara creix molt a Catalunya, que els polítics van a la seua, que el sistema no escolta, que és implacable amb els febles i massa tou amb els poderosos”). “Sense anar més lluny: Pedro Sánchez va arribar al poder gràcies al vot de l’independentisme català, però no ha correspost gens, mai, a aquell gest –ja ho sabíem, i ho vam dir aleshores, però cal recordar-ho ara. I cal recordar-ho sobretot perquè tots sabem que farà servir novament contra Vox i el PP el mateix xantatge emocional, i tenim la constància que ERC i Compromís són capaços de tornar-lo a investir de franc. O encara: l’actual govern autonòmic català va guanyar les eleccions en nom d’un projecte que ha desaparegut en el moment que les butlletes de vot es van començar a comptar.
I pregunte: que no és greu per a una democràcia la frustració, la còlera, que origina veure com els polítics fan befa dels seus electors? Què no li fa un mal irreparable això? I no erosiona una democràcia que el vot acabe servint per a maltractar qui l’ha emès en compte de servir per a fer realitat el seu somni? Tot indica que és per això que hi ha un sector creixent de la societat que comença a ser immune al xantatge de la política professional. I que l’abstenció o el vot en blanc no ha de ser entès com un signe de dèficit democràtic sinó com una demanda de més –i millor– democràcia”.
Heribert Barrera ja va plantejar el vot en blanc, com també Pasqual Maragall, una eina que no s’ha emprat mai durant el procés independentista i que ara hom pot proposar per tal de capgirar la dinàmica claudicant dels partits que donen suport al Govern d’ERC i Junts.
Post Scriptum, 8 de maig del 2023.
Ernest Maragall critica -sense arguments sòlids- l’abstenció electoral a les municipals del 28-M defensada per Clara Ponsatí, mentre que Vicent Partal l’argumenta a Vilaweb: “Votar amb un somriure o somriure i no anar a votar“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!