Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 d'abril de 2012
1 comentari

17 d’abril del 1931

Si el 14 d’abril és una data que hom commemora cada any la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià al 1931, el 17 del mateix mes i any hauria de ser una referència obligada per a la reflexió política pels independentistes d’ara.

 

El pas enrere del mateix Macià acceptant reconvertir la República catalana en Generalitat de Catalunya hauria de ser objecte d’atenció historiogràfica i anàlisi política preferent ateses les analogies en el comportament dels dirigents d’allavòrens i d’ara davant el poder espanyol. El separatisme català tenia al 1931 un líder amb una imatge èpica i lideratge moral, hi havia una base social catalanista majoritària -com es va demostrar al referèndum de l’Estatut de Núria-, però no tenia ni organització, ni estratègia d’accés al poder.

Llunyanament hi havia el referent irlandès i la fórmula transaccional de l’Estat Lliure del 1922, però la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” no va ser ben bé el mateix. Els nacionalistes irlandesos s’avingueren a les condicions d’un Tractat debatut llargament amb la corona britànica, en el cas dels republicans catalans la Generalitat fou el resultat d’un negociació corre cuita amb les improvisades autoritats espanyoles.

La proclama de Macià fou una fórmula sobiranista d’arrels netament federals que connecta amb el precedent frustrat del 1873 i realment allò que fa, més que declarar la independència, és instar Espanya a reorganitzar-se sobre la base d’un pacte federal.

Els propòsits separatistes declarats -sincerament- per Francesc Macià durant la seva estada a Cuba  l’any 1928 i l’aprovació del projecte de Constitució provisional de la República catalana promoguda per Josep Conangla i Fontanilles no tingueren concreció un cop arribat el moment històric de la caiguda dels Borbons.

La reacció de les autoritats republicanes espanyoles, desplaçades des de Madrid a Barcelona pe reconduir els efectes del gest català del 14 d’abril fou la de posposar la fórmula d’encaix de Catalunya a Espanya a allò que determinés la nova constitució que s’havia de redactar. Marcel·lí Domingo, posant-se del costat espanyol, repetí el paper de fals mitjancer que ja havien representat Pi i Margall o Figueras durant la Primera República.
  1. Avui, l’Avi s’hagués decantat per la República independent de Catalunya. Les circumstàncies ens són molt més favorables. Començant per la base popular (el referèndum de l’Estatut de Núria no sé si seria per treure’n massa conclusions).
    Avui, tanmateix, els nostres dirigents són de merengue, aleshores eren de pedra picada. Vatua diferència!
    No ens il.lusionem per fer decantar els dirigents de partits grans, és molt més segur i eficaç fer grans els partits petits que des del primer dia han treballat per la  independència. Cal votar-los, només.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!