Després de la massiva resposta cívica al carrer protestant contra la sentència dictada pel Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut i expressant els anhels independentistes creixents entre el poble de Catalunya, quinze dies més tard les reaccions polítiques continuen essent contraposades.
Pels partits espanyols, PSOE i PP, la sentència tanca “el problema catalán” definitivament, hi pot haver gestos retòrics (com la presència de Rodríguez Zapatero a la Tribuna Barcelona) però cap concessió, ni política ni econòmica. El resultat de l’entrevista entre Rodíguez Zapatero i José Montilla a la Moncloa, aquesta setmana mateix, és prou eloqüent: res de res, cap reivindicació serà atesa. Els poders fàctics espanyols (empresarials, religiosos, mediàtics, administratius…) interpreten el pronunciament del Tribunal Constitucional com una victòria, la confirmació que els seu sistema de dominació política no té cap escletxa. Són conscients del malestar social català però creuen que no hi ha capacitat de resposta política.
Una altra reacció és la de l’espanyolisme sociològic present a Catalunya ha replicat la manifestació del 10-J amb la victòria de “la roja” i l’exhibició de banderes. De moment, encara no s’ha activat aquest potencial de mobilització contra-independentista amb una estratègia política orientada obertament a fomentar una confrontació interna a la societat catalana com a forma de bloqueig a un procés real d’independència. Les tensions Catalanya-España es traduiran i multiplicaran en conflictes locals i socials en una Catalunya desestabilitzada des del poder central.
Per la seva banda, les forces parlamentàries catalanes han estat incapaces d’adoptar un posicionament nacional català unitari, només paraules buides i gesticulació teatral. Fins i tot han rebutjat a la mesa del Parlament -i per unanimitat- acceptar a tràmit per tercera volta una iniciativa legislativa popular en favor del dret d’autodeterminació. CIU està recuperant la centralitat social i electoral del país, en detriment d’un PSC que està fracassant en tots els fronts (Barcelona, tripartit, interlocució amb l’Estat…). Artur Mas ha fet afirmacions sobiranistes que mai fins ara havia fet Jordi Pujol: no posa límits al futur de Catalunya. CIU veu el govern de la Generalitat a tocar i no concretarà cap plantejament que pugui comprometre aquest objectiu.
Pels partits catalans que són sucursals dels espanyols, el PSC(PSC-PSOE) en primer lloc, la resposta és el tancament de files amb l’ordre establert: acceptació de la retallada d’inversions en infrastructures a Catalunya per part del “Ministerio de Fomento”, vot divergent a Madrid (amb el PSOE) i a Barcelona (amb tot el tripartit més CIU) sobre l’Estatut. I sobretot, una reacció contra-independentista mediàtica amb tota l’artilleria disponible: veure l’edició d’ahir d”El Periódico”, veritable òrgan d’agitació i propaganda espanyolista. Els opinadors del règim (Juan Tapia, Antonio Franco…) contraposen autogovern a independència i els editorialistes de l’unionisme treuen una enquesta segons la qual la majoria dels catalans està a favor d’un federalisme que ningú sap en què consisteix.
En el camp independentista, malgrat l’aparició de la crida per a una nova Solidaritat Catalana per la Independència, continua sense concretar-se com i amb qui articular una candidatura transversal per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La dificultat d’articular un procediment d’elecció democràtica i participatiu és el desllorigador, si es pot resoldre positivament, de l’atzucac a curt termini una alternativa independentista en el terreny electoral. Esquerra s’ha volgudament diluït com a projecte amb capacitat de liderar un moviment social potencialment majoritari i seva és la responsabilitat que no hi hagi una resposta organitzada i amb voluntat real de dur a terme l’objectiu de crear un Estat català. La inconsistència argumental d’Ernest Benach mirant de justificar el seu no a la ILP evidencia la devaluació d’Esquerra a l’hora present.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Resulta que sobre la llibreria i el museu del Call de Girona hi viu una pro-palestina i,bé…
http://aturemlinsult.blogspot.com/
Mira que s’ha de tenir paciència! Ara,que servidor viu a sobre la
solidària i li planto una bandera d’Israel tamany XXXXL-Plus que tapa el cel de Girona i comarca. Al costat de l’estelada,és clar!
M’acabo de llegir,tot de cop,el teu llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”.No ho tornaré a fer.Tot de cop,vull dir: Ara necessito un altre 10 J
per recomposar-me! En petites dosis,amb el teu bloc,vas fent la viu-viu,però així,el bloc en “bloc”,en format sobredosis,fa de mal païr,
per les conclusions que se’n treuen.Menció a part,la execel·lent sel·lecció d’articles d’altri: Antològics i algun d’ells,a més a més,memorables.Com els teus,vaja…
La qüestió és,això nostre (amb nosaltres mateixos,amb Israel,amb…) te solució? Perquè el llibre serà tant clar com vulguis-consti que el recomano vivament!-però ens podries explicar gràficament (pedagogicament…) quin i a on és el coi d’adreçador que ens convé? “Bastir un projecte nacional català” com tu dius? I,amb aquest panorama,com es fa això? I què “soluciona” especificament?
En fi,com diu el teu amic Teodoro Burdman-ciudadano catalán que no ha pogut fer-te el prefaci en català…-Khazak Veematz,Força i coratge.
(Sobre l’ entrevista amb Pierre-André Taguieff,”Le sens de la bataille de Gaza”,hauria estat un detall traduir-la al català.)