modesta opinió

Parlant en plata, els catalans tenen algunes raons de pes per sentir-se “superiors” als espanyols dins els paràmetres de la civilització moderna, que és el paradigma cultural clarament dominant des de fa 300 anys. Són els paràmetres d’allò que s’anomena “progrés” i que es compta en termes de producció econòmica, nivell educatiu i creativitat cultural. Els catalans van aconseguir industrialitzar-se sense l’ajut de l’aparell de l’estat i mentre els espanyols es quedaven enrera. La industrialització va crear un cercle virtuós en generar unes classes burgeses i mitjanes educades, que al seu torn van promoure unes infrastructures públiques des de xarxa ferroviària a escoles, noves formes de participació en la vida política i cultural, fins i tot unes provisions a-estatals de benestar (atenció sanitària, pensions). Els catalans han refregat aquestes “superioritats” a la cara dels espanyols durant generacions, cosa que explica el profund ressentiment que s’ha generat. Com a molt, hom ha reconegut als espanyols una superioritat en l’esperit castrense, que és una concessió força enverinada atès el poc predicament que ha tingut la cosa militar a Catalunya (a més, és objectivament força discutible si s’analitza amb detall les formes com Espanya ha aconseguit mantenir l’hegemonia militar a Catalunya des de 1714; però aquest és un altre tema).

El cas és que el sobiranisme d’avui pateix de forma aguda d’aquest complex històric de superioritat, que al capdavall atorga als catalans unes virtuts intrínsecament econòmiques i democràtiques pel sol fet de presentar un expedient “millor” que l’espanyol. Aquest complex és el que bloqueja la necessitat d’una anàlisi crítica de les vulnerabilitats de la democràcia contemporània, que alhora impedeix el desenvolupament del debat sobre el model d’estat que caldria bastir a l’inici del segle XXI.

Posem com a exemple la corrupció. El nivell de corrupció a Espanya és certament molt superior qualitativament i quantitativament. A Catalunya estem davant d’un cas Palau que apunta a les formes irregulars de finançament dels partits polítics, acompanyat de corruptel·les locals i sectorials de baixa intensitat. És l’habitual en les democràcies occidentals, incloent-hi el fet que hi ha unes assumpcions raonables de responsabilitats. A Espanya, en canvi, el cas Bárcenas apunta a un sistema de corrupció instal·lat al centre de la política, amb les empreses de construcció i seguretat injectant diners que determinen des de la política econòmica global fins a la política antiterrorista. I els diners no van pressumptaments només a finançar partits sinó directament a les butxaques dels líders polítics, que cobren un sou del poble i un altre directament de les elits econòmiques a qui serveixen.

Aquesta dimensió “apabullant” de la corrupció espanyola impedeix als sobiranistes apreciar la importància de la pròpia. Diguéssim que la biga a l’ull del veí ens impedeix veure’ns la palla al propi. Però aquesta palla és, de fet, la punta d’un iceberg contra el qual es pot estavellar el flamant estat català en el seu viatge inaugural (i disculpeu l’acumulació de metàfores; ja paro).

Per mi, el tema és que bona part de la corrupció contemporània respon a un esgotament de les capacitats productives del capitalisme. De corrupció n’hi ha hagut sempre, és cert, en la lluita pel poder o amb gent buscant vies ràpides a l’enriquiment. Però el que vull dir és que ara la corrupció l’empeny el propi capitalisme perquè, havent portat els mercats a la saturació, el model clàssic d’empreneduria capitalista cada cop dóna menys beneficis. Fixem-nos com abans, amb una mica de capital, qualsevol es podia “parar per ell” i guanyar-se la vida. Ara el capital circula sol com una ànima en pena de país en país a la recerca d’oportunitats especulatives localitzades, d’algoritmes que conjunturalment l’engreixin, d’onades sobtades que l’enfilin i des de les quals saltar just abans que la cresta es trenqui.

Per això, cada vegada per a més gent, la solució és el parasitatge: trobar llocs on instal·lar-se com una paparra que xucli de les venes de circulació del diner. a) trobar maneres irregulars de cobrar una pensió, un subsidi o una assegurança; b) obtenir serveis exclusius de l’administració: inspeccions, revisions, certificacions (com distingim les necessàries de les sobreres?); c) aconseguir places remunerades en òrgans depenents de la política; d) generar avantatges competitius per a negocis a partir de complexes evasions fiscals o legals; e) aconseguir plusvàlues generades políticament (p.e. requalificacions); f) controlar monopolis o oligopolis pseudoprivats (telèfons, llum, gas…); g) Obtenir concessions o adquisicions de serveis de l’administració o d’oligopolis econòmics (p.e. autopistes, aeroports, infrastructures).

Els catalanistes del tombant del segle XX van cometre un gran error de no analitzar els conflictes que vivien de forma més global. La seva fixació amb Espanya els va impedir veure que darrere de fenòmens com Lerroux hi havia les tensions sistèmiques entre capital i treball. Avui en dia, el sobiranistes sembla que es disposen a cometre el mateix error que, per cert, Espanya intenta explotar exactament de la mateixa manera: mitjançant la guerra bruta i propagandística.

El moviment sobiranista té personal qualificat per analitzar aquestes qüestions. Els “Wilsons” i “Emmas” i tantes altres individualitats fan prou bona feina; però hi ha feines que no es poden fer a mitges. Algú hauria d’explicar bé als catalans, per exemple, les vulnerabilitats de la democràcia americana: de com els representants electes són presoners de la necessitat de finançar les seves candidatures, i de com això fa els legisladors presoners d’un complex financer-mediàtic que fa anys que opera contra els interessos de la classe mitjana americana. A l’antic bloc comunista era el complex militar-industrial que tenia segrestada l’estructura política; en el capitalisme avançat, les elits financeres han assolit el mateix a través dels media i del lobbying.

Per difícil que sigui, el sobiranisme no només ha d’assenyalar la llum al final del túnel d’Espanya, sinó també la llum al final de l’altre túnel del capitalisme tardà que tots sabem que hi ha al darrere.