modesta opinió

M’agradaria que els economistes especialitzats en comptabilitat sobirana m’ajudessin a aclarir aquesta qüestió. Tinc la impressió que el debat independentista planteja el tema de l’adscripció de la hipotètica República de Catalunya a la Unió Europea en uns termes més romàntics que no racionals. Està clar que els catalans ens sentim molt europeus, potser més europeus que catalans i tot, certament més europeus que no espanyols. Però no estic segur que l’embolic de les condicions de secessió s’hagi de jutjar només des d’aquesta perspectiva.

Al capdavall, si Catalunya assoleix la independència d’una manera forçada i l’estat Espanyol aconseguís excloure-la de la Unió Europea, econòmicament quedaríem en una situació bastant positiva. El nivell d’endeutament seria molt baix, i encara que haguéssim de crear una moneda pròpia, aquesta podria ser raonablement forta. A més, segurament es podrien acordar tractats bilaterals de lliure comerç amb la majoria d’estats de la UE, o fins un tractat global europeu en què Espanya no tingués una opció real de veto. I a més, la posició d’Espanya a la UE quedaria enormement debilitada per la seva caiguda d’ingressos.

Per contra, una sortida negociada d’Espanya amb incorporació exprés a la UE obligaria a Catalunya a assumir una part del deute de l’estat que se sumaria al deute propi i deixaria el futur estat català en una situació d’endeutament lleugerament millor però semblant a l’actual, amb la necessitat de mantenir les polítiques d’austeritat.

En aquesta tesitura, em sembla que el posicionament català més lògic seria el de preferir una separació democràtica a males, després d’un procés de resistència i desobediència civil, la qual cosa posaria l’estat Espanyol més aviat en la tesitura de demanar un acord de mínims i situaria Catalunya en una posició negociadora forta.