Las al jaç

Tot dinant, un amic irlandès em comenta que un dels costums nostres que el va sorprendre quan va venir a Barcelona és el sistema que utilitzem per a saber com són els plats que el menú anuncia.

-M’encanta –em diu- això que feu de mirar de reüll els plats de les altres taules abans de demanar. Al meu país, la gent es manté amb els ulls clavats al menú, escrutant-lo. Mirar el que mengen en una altra taula és impensable!

M’ha vingut al cap un altre comentari que em van fer aquest estiu sobre les nostres preferències a l’hora de triar seient a l’autobús. Segons que em va explicar una senyora anglesa, si l’autobús té fileres de dos seients a banda i banda del passadís, a Londres tothom tria el seient de la finestra, perquè et garanteix que no t’hauràs d’aixecar fins que arribis a lloc, i també perquè així facilites als altres l’accés a un seient, ja que deixes lliure el que és més avinent. En pocs dies de ser a Barcelona, la dona havia constatat que aquí ens matem pel seient del passadís, cosa que ens obliga a aixecar-nos contínuament per a deixar entrar o sortir els qui s’asseuen al seient del costat. Ho trobava incomprensible.

Li vaig haver d’admetre que, si bé jo sóc més de metro, quan agafo el bus busco un seient de passadís, que em garanteix una sortida franca. Per a mi, el fet de no haver-te d’aixecar no compensa l’encaixonament del seient interior (si mai opto pel seient de la finestra, és per a poder contemplar el panorama). L’anglesa ho va trobar curiosíssim, contrari a la lògica més elemental.

Pensant-hi, la veritat és que mirar el que menja el veí té un punt d’intrusiu (per això ho fem subreptíciament). I m’adono que, a l’hora de triar seient a l’autobús, no apliquem precisament la tècnica del tetris. ¿Qui podria retreure a la dama anglesa el posat de superioritat moral amb què escoltava les meves explicacions?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!