Joan Pere Le Bihan

L’Europa dels 6 ( Alemanya, França, Itàlia i Benelux) es va formar sobre la base d’uns antics contrincants de la primera i de la segona guerra mundial. Per altra banda França havia tingut un imperi colonial que anava de la Indoxina fins a gran part de l’Àfrica, sense descuidar la Reunió, Nova Caledònia, la Guyana i les illes del Carib. Alemanya també havia provat de construir un estat imperial així com també ho va provar Itàlia amb la seva aventura a Tunísia, Líbia i Etiòpia.

Europa va fer una ampliació, molt criticada pel general De Gaulle, cap a Anglaterra que també havia estat una importantíssima potència colonial… més endavant es va integrar Espanya que havia arribat a dominar quasi tota l’Amèrica del Sud. És a dir, que deixant de banda els països petits, Europa ha estat formada per estats que havien volgut construir aquells grans imperis colonials.

Aquests estats tenen una tradició de supèrbia, derivada d’aquest passat imperial “ on no es ponia el sol” que els fa difícil d’acceptat una autoritat per damunt de la seva: això explica en gran part que s’autoatribueixin els èxits i culpin dels fracassos “la burocràcia de Brussel·les”. Davant d’aquest panorama es fa difícil explicar als ciutadans que s’ha d’anar a votar a les eleccions europees ja que , conscientment o no, els governants estatals els han tret importància. Pel que fa a la construcció de la Unió volen i dolen…Per una banda volen perquè saben que l’única manera de plantar cara als grans blocs d’aquest segle: USA, Rússia, la Xina, l’Índia i probablement ben aviat el Brasil, per altra banda dolen: cadascú voldria transformar la Unió en una eina per tenir la força de plantar cara. En poques paraules: amb Europa no juguen net…Per això han avançat cap a la construcció del mercat únic i de la moneda comuna però frenen tant com poden al moment de donar poder polític a la democràcia europea, és a dir al Parlament i al govern europeu que n’hauria d’eixir.

Els esdeveniments d’Ucraïna però, ens han fet notar la terrible feblesa en la qual es troba la Unió, incapaç de fer res per evitar la ràpida annexió de Crimea per Rússia …Alemanya necessita el gas rus i molts altres països també…i no descuidem que no hi ha cap exercit europeu que no obeeixi als interessos dels ex-imperis suara esmentats i que uns Estats Units molt disminuïts després de la presidència de Bush no intervindrien de cap manera . Quà passaria si a Putin se li acudís d’annexionar-se Donestk? Probablement poca cosa. Terrible feblesa doncs.

És possible que el Regne Unit posi fi a la seva ambigüitat sortint de la Unió Qui pot garantir que no ho acabaria fent França amb la pujada del Front National i la seva impossibilitat quasi absoluta de dur a terme la integració dels immigrants que tanmateix necessita…

I no obstant, la Unió és indispensable per assegurar el creixement, la seguretat ( tant interna com externa) del nostre continent. Potser seria bo que es construís una aliança dels estats petits i mitjans, al si de la Unió i potser fins i tot amb alguns estat no comunitaris com Noruega, per crear un contrapès constructiu per sortir del “vol i dol” dels ex-imperis. Un estat català independent, que sortís precisament d’una de les antigues potències colonials, podria ser un revulsiu que permetria d’accelerar cap a l’Europa dels pobles ( i no dels estats) ja que simbolitzaria la pèrdua d’influència d’un dels estats colonials. El procés català és un exemple de moviment pacífic, democràtic, europeista, alegre i constructiu. Davant de la desesperació i/o la impotència dels pobles d’Europa per encendre la llumeta de l’esperança europea, la solució podria ser d’anar cap a una gran descentralització dels ex-estats imperials, que permetria una col·laboració “inter pares” del conjunt dels països per constituir un govern federal europeu que disposés de les eines necessàries per assegurar la nostra seguretat, el nostre creixement i per poder parlar de tu a tu amb les grans potències.No descuidem que Europa és la primera potència financera del món tot i essent tanmateix un nan polític.

Sense ser pessimista ens cal admetre que aquest procés , per una banda pot ser llarg, i per altra banda corre pressa.

Joan Pere Le Bihan i Rullan