El millor mar, el del descans del juny. La millor platja, la que el juny regala.
Joan Pinyol
Des de la terra del paper
7 de juny de 2013
Sense categoria
1 comentari
Tu escoltes (article d’opinió publicat avui 7-6-13, a El 3 de vuit)
Dono forma a aquest article en un estat de xoc. Acabo de viure una experiència desacostumada, d’aquelles que només passen molt de tant en tant. Encara no me n’he refet i de ben segur que tardaré hores i dies a sobreposar-me. És el que tenen els imprevistos. Tu fas la teva, amb aquells ais al cor que et fan sentir part integrant de la roda del temps i de cop i volta se’t capgira el decorat i embolica que fa fort dins les bambolines del teu teatre particular.
Una vegada, una criatura caldersiana va arribar a ser tan feliç que s’ensopia. Una altra, en despertar-se, va descobrir que li havia crescut un arbre al mig del menjador. A una altra un esperit del més enllà o del més ençà (depèn d’on es trobi la vostra ànima) li va notificar que l’endemà el tren de les deu descarrilaria. Un home ric, esdevingut ric a costa de xuclar la sang de la classe mitjana i d’espoliar les poques defenses de la classe baixa, va trobar una mà tallada al jardí de casa seva i va començar a recercar si hi havia cap resta de cos que fes joc amb allò. El mateix Calders, el dia que va anar a trobar la casa d’un amic, va desestimar pujar en ascensor per les escales de l’edifici i va fer-ho a peu. En un dels replans una dona vestida només amb una lleugera camisa de dormir el va fer passar dins un pis i, després de conduir-lo fins al dormitori, als peus del llit, li va dir que no s’entretingués més i que comencés la feina, que ja li havia fet passar prou ànsia. El Pere s’havia equivocat de replà i la dona de la camisa de dormir esperava un operari d’urgència perquè li tornés a alçar la persiana. Als dos i també als anteriors els va sorprendre l’inesperat i un cop sorpresos van haver d’endreçar de nou el seu ordre de coses.
En el meu cas, acabo de sortir de l’experiència de no haver tingut cap experiència de les que busquen molts només per l’estèril plaer de dir després que han experimentat alguna cosa. I avui aquesta és la notícia enmig d’un món que gira frenètic, que et colga amb allaus de missives desencoratjadores, que et segresta l’ànima a mercè d’unes noves tecnologies tan efectives com estressants. Em trobo en estat de xoc després d’haver etzibat una botifarra ben catalana contra el xuclador habitual de les energies que encara fan la viu-viu més enllà de la quarantena. He xiuxiuejat a cau d’orella de l’insensat que es va inventar aquest ritme de vida tan ofegador que, durant un parell d’hores, no compti amb mi. Que en aquells cent vint minuts se’n vagin a cagar a la via les presses, les exigències dels superiors, les immediateses absurdes, els sorolls, les tres-centes vegades al dia de mirar el telèfon mòbil, els teledesgràcies que alimenten la ràbia contra un sistema podrit, la pol•linització d’enveges, les indiferències, les paraules buides, les mirades assassines, les agendes, les menyspreables seduccions i intromissions telefòniques, les llistes d’accions futures i tot l’inútil pes que ha de suportar una ànima que un dia va somiar que seria lleugera.
Lluny de tanta farsa accelerada hi ha espigons que s’endinsen en la blavor de la mar i conviden a airejar les idees, hi ha vinyes que reclamen les teves passes i et regalen el plaer d’acaronar les fulles tendres dels ceps amb les puntes dels dits, hi ha pinedes amb soques abrigades per catifes de pinassa que reclamen migdiades eternes fins que una formiga entra a la teva orella per fer-te saber que, com a criatures diligents, elles sí que treballen.
I amb regust de mar i amb l’herència d’un silenci reparador, avui us confesso una intimitat. Des de petit em satisfà baixar de tant en tant d’aquest vaixell a la deriva i fer unes quantes braçades en solitari. Aleshores em miro de reüll aquesta mena de vida que portem i l’entenc encara menys. I no em puc estar de trobar-la pobra, bruta, trista i dissortada, com deia aquell que enguany faria cent anys i que serveix per omplir notablement la butxaca de segons quins comissaris en un moment de tristes penúries col•lectives.
Una vegada, una criatura caldersiana va arribar a ser tan feliç que s’ensopia. Una altra, en despertar-se, va descobrir que li havia crescut un arbre al mig del menjador. A una altra un esperit del més enllà o del més ençà (depèn d’on es trobi la vostra ànima) li va notificar que l’endemà el tren de les deu descarrilaria. Un home ric, esdevingut ric a costa de xuclar la sang de la classe mitjana i d’espoliar les poques defenses de la classe baixa, va trobar una mà tallada al jardí de casa seva i va començar a recercar si hi havia cap resta de cos que fes joc amb allò. El mateix Calders, el dia que va anar a trobar la casa d’un amic, va desestimar pujar en ascensor per les escales de l’edifici i va fer-ho a peu. En un dels replans una dona vestida només amb una lleugera camisa de dormir el va fer passar dins un pis i, després de conduir-lo fins al dormitori, als peus del llit, li va dir que no s’entretingués més i que comencés la feina, que ja li havia fet passar prou ànsia. El Pere s’havia equivocat de replà i la dona de la camisa de dormir esperava un operari d’urgència perquè li tornés a alçar la persiana. Als dos i també als anteriors els va sorprendre l’inesperat i un cop sorpresos van haver d’endreçar de nou el seu ordre de coses.
En el meu cas, acabo de sortir de l’experiència de no haver tingut cap experiència de les que busquen molts només per l’estèril plaer de dir després que han experimentat alguna cosa. I avui aquesta és la notícia enmig d’un món que gira frenètic, que et colga amb allaus de missives desencoratjadores, que et segresta l’ànima a mercè d’unes noves tecnologies tan efectives com estressants. Em trobo en estat de xoc després d’haver etzibat una botifarra ben catalana contra el xuclador habitual de les energies que encara fan la viu-viu més enllà de la quarantena. He xiuxiuejat a cau d’orella de l’insensat que es va inventar aquest ritme de vida tan ofegador que, durant un parell d’hores, no compti amb mi. Que en aquells cent vint minuts se’n vagin a cagar a la via les presses, les exigències dels superiors, les immediateses absurdes, els sorolls, les tres-centes vegades al dia de mirar el telèfon mòbil, els teledesgràcies que alimenten la ràbia contra un sistema podrit, la pol•linització d’enveges, les indiferències, les paraules buides, les mirades assassines, les agendes, les menyspreables seduccions i intromissions telefòniques, les llistes d’accions futures i tot l’inútil pes que ha de suportar una ànima que un dia va somiar que seria lleugera.
Lluny de tanta farsa accelerada hi ha espigons que s’endinsen en la blavor de la mar i conviden a airejar les idees, hi ha vinyes que reclamen les teves passes i et regalen el plaer d’acaronar les fulles tendres dels ceps amb les puntes dels dits, hi ha pinedes amb soques abrigades per catifes de pinassa que reclamen migdiades eternes fins que una formiga entra a la teva orella per fer-te saber que, com a criatures diligents, elles sí que treballen.
I amb regust de mar i amb l’herència d’un silenci reparador, avui us confesso una intimitat. Des de petit em satisfà baixar de tant en tant d’aquest vaixell a la deriva i fer unes quantes braçades en solitari. Aleshores em miro de reüll aquesta mena de vida que portem i l’entenc encara menys. I no em puc estar de trobar-la pobra, bruta, trista i dissortada, com deia aquell que enguany faria cent anys i que serveix per omplir notablement la butxaca de segons quins comissaris en un moment de tristes penúries col•lectives.
Joan Pinyol
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!