Joan Pinyol

Mira
que hi arriba a haver maneres instantànies, electròniques, gràfiques i modernes
de fer sentir la veu, o d’imposar-la, o de compartir-la, però és evident que,
per a segons què, la naturalesa humana no en vol saber res d’eficàcies
contemporànies i s’aferra a les antigues formes de comunicació, com ara pintant
parets.

A
la manera prehistòrica i primitiva i a l’entrada del segle XXI, cada vegada hi
ha més afeccionats al grafit, al mural públic, a la pancarteta de llençol vell i
a la pintura o a l’esprai escampats de nit pel nostre territori. Ben o mal
mirat, moltes poblacions s’han anat convertint en una immensa sala
d’exposicions de proclames escrites i gràfiques a vegades carregades de colors
pujats de to.Com que no seré pas jo qui qüestioni on comença la línia de l’anomenat
art urbà i on acaba la legalitat d’embrutir parets particulars, em limitaré
només a subratllar-ne una tipologia tan variada com curiosa (…) Vols llegir la resta de l’article?

Tots
i totes sabem que l’ànim de manifestar-se públicament ve de molt antic i que la
necessitat de fer-se veure en ocasions no té límits. Posem un exemple. Que la
Pepi i el Pepe es casin, suposo que deu ser important. Sí, però només per als
dos i per als que els envolten de manera propera. Que pengi doncs una pancarta
mig estripada a l’entrada d’Igualada amb la proclama d’aquest futur enllaç
matrimonial només satisfà, doncs, la complicitat de la colla dels nuvis i a la
vegada provoca un tansemenfotisme simpàtic per part de tots els que no tenen la
sort de conèixer el Pepe i la Pepi.
Posats
a filar prim també passa el mateix amb les proclames de caire polític i
ideològic. Si una part dels que les descobreixen no les comparteixen gens
acaben sent només això, proclames que no només no se les endú el vent -perquè
l’esprai té aquestes coses- sinó que poden a arribar a provocar l’efecte
contrari que pretenen. M’ho explicava l’altre dia un bon amic de Martorelles.
Un dia va veure la pintada "Fora el
feixisme!" i com que va considerar que malmetre una paret pintada amb una
inscripció així i imposar-ne la lectura era una forma més de feixisme -en
aquest cas visual i contrari a la llibertat de tenir les parets netes- va
arribar a la conclusió que era una proclama ben contradictòria.
I
també hi ha les inscripcions insultants. Com
ara les que des de fa molt temps apareixen a les parets del meu poble en contra
d’una persona concreta o com les que darrerament apunten contra l’honestedat
del cos policial de la Generalitat de Catalunya. Si les altres ja les
trobo sobreres, en el cas dels cops d’esprai insultants, ja ho trobo ben
execrable per molts motius. Perquè retraten més els insultadors que no pas els
insultats. Perquè
s’afegeixen a la trista moda de fer malbé espais públics i privats i perquè no
els trobo cap mena de gràcia ja que, si algú vol denunciar a algú altre, hi ha
altres vies que poden ser molt més efectives.
Per
últim hi ha els grafits i els murals que no només poden ser tolerats sinó que,
alguns ajuntaments fins i tot els incentiven per embellir alguns espais.
D’aquests, la comarca també n’és plena, tant a nivell públic com privat en
escoles i ens instituts. Per exemple hi ha centres de secundària en què s’ha
promocionat que fos el mateix alumnat el que decorés les parets del centre, una
activitat que fins i tot pot arribar a ser educativa i positiva per a la
integració de determinats alumnes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!