Joan Pinyol

Es troba als peus de l’Aizkorri, un cim mític d’Euskal Herria. Si veniu del cantó de Navarra per la A-1 i l’aneu a trobar a la primera indicació, el descens prominent de la carretera us farà creure que us ha engolit un llop entre arbres majestuosos i una vegetació ben frondosa. Dies després d’estar-hi arribareu a la conclusió que el millor és entrar per la segona carretera, la que primer passa vora Idiazabal –amb regust d’excel•lent formatge d’ovella-, i després deixa a la mateixa banda la població emmurallada de Segura i a l’altra l’accés cap a Zerain –terra de tradició minera deicada al ferro-. Es tracta d’un accés molt més planer que segueix el curs del riu i que us deixarà al bell mig de Zegama, a la província de Gipuzkoa. No he afegit el qualificatiu “del Penedès” perquè sí. El poble està agermanat amb Sant Sadurní d’Anoia per motius musicals. Per l’estreta relació que mantenen des de fa anys les agrupacions corals dels seus municipis. Un altre vincle entre Zegama i Catalunya té a veure amb el desgast de les sabates esportives. Ja fa dotze anys que, encara que plogui, a finals de maig s’organitza la “Zegama-aizkorri mendi maratoia” una de les curses més exigents del calendari atlètic mundial, que no és ni curta (42,195 quilòmetres), ni plana (amb uns desnivells acumulats de 5.472 metres). Amb el temps ha anat guanyant tant en popularitat que el poble sencer s’escampa per tot el recorregut per animar els 450 participants de cada any. Encara que no segueixin mai les curses de muntanya, només perquè és un poble entregat a la natura i perquè l’ascens a l’Aizkorri (1.528 metres) des de Zegama (punt de sortida i d’arribada) necessita l’animació entusiasta de molts i la gent d’Euskal Herria és solidària, sana i té molt clars els veritables valors de la vida. Al poc de ser entre els seus habitants i que em sentissin parlar en català, molts em van preguntar si venia a entrenar per a la marató. Després vaig començar a descobrir uns quants detalls que van fer créixer encara més la meva simpatia per aquell poble. En els panells turístics de la plaça principal la informació es troba en euskera i en altres llengües, com el català. I a l’oficina de turisme fins i tot hi ha un prestatge amb vora una dotzena de diferents guies informatives en la nostra llengua, al costat de guies en anglès, en francès, en castellà, en gallec… En aquell primer dia de descobriment de la població vaig creure que tot plegat derivava de la coral de sant Sadurní i dels nombrosos catalans que participen cada maig a la marató, com aquella cabra de muntanya de forma humana de nom Kilian Jornet que la guanya cada any. Després d’un temps per aquelles terres vaig comprovar que aquesta consideració per al català no és exclusiva de Zegama sinó general a Euskadi. I que neix del respecte cap a la nostra llengua i contra un govern espanyol que la menysté i la combat miserablement a tota ultrança. A Pasaia San Juan, a la casa museu dedicada a Víctor Hugo i que es pot visitar amb l’ajuda de gravacions orals, la primera opció lingüística és el català, llengua amb la qual també es pot seguir l’audiovisual que explica tota la història del lloc. I com aquest exemple en trobaríem molts més per aquell territori. Que nosaltres, en correspondència amb ells, no fem pas el mateix respecte de l’euskera és prou evident. I sóc del parer que caldria que ens ho replantegéssim perquè és una llengua molt més viva del que ens pensem, sobretot a Gipuzkoa, i els vincles afectius entre bascos i catalans  s’haurien de fonamentar també en les dues llengües. El que ja no tinc tan clar és si aquest sentiment de respecte cap al català, llengua antiga que s’ha passat bona part de la seva darrera història sota l’embat destructor del nacionalisme excloent espanyol, el tenim tan viu a casa nostra. Sigui com sigui us puc ben assegurar que la lliçó que els bascos m’han donat aquest estiu és d’aquelles que reforcen molt l’estimació per la seva terra i la seva gent. Aneu a Zegama del Penedès i ja em contareu.