Joan Pinyol

La primera notícia que vaig sentir respecte de l’Octavi Serret, llibreter incansable i indomable de Vall-de-roures, és que era un fora de sèrie, un activista cultural inesgotable que promou les lletres catalanes des de La Franja amb una empenta que costa de seguir. I en conèixer-lo personalment, em vaig adonar que això no era pas veritat. Que aquesta mena d’apel•latius adreçats a la seva tasca es quedaven més aviat curts davant la realitat d’un personatge singular, d’aquells que fan de bon conèixer.

Qualsevol diumenge al migdia. Llibreria de Vall-de-roures. Totes les hores són punta si hi ha un bon llibreter darrera el taulell. Perquè amb una capacitat de combinació de moviments espectaculars, de saber estar i de saber proposar la venda de llibres singulars, l’Octavi acostuma a emergir entre l’expectativa i la curiositat manifesta dels seus clients i fa possible els impossibles, fins i tot, venent poesia com aquell que reparteix propaganda d’un restaurant a peu de carrer i fa net en poques hores.

L’amic Emigdi Subirats em va assegurar en una ocasió que l’Octavi és un cas únic en l’hemisferi nord, i segurament també en el sud, perquè et truca a propòsit d’un projecte que vol compartir i n’acaba comentant i proposant dotze més que, a més -lluny de la verbòria buida que a vegades corre entre altres persones- s’acaben fent realitat, gràcies a la seva vocació decidida de fer-los possible.

A l’hora de més sol d’un migdia d’agost. Les platges s’omplen de gent avorrida que passa les hores amb arena dins les orelles, però la Llibreria Serret de Vall-de-roures concentra més d’una vint-i-cinquena d’autors. Qui ho pot aconseguir? L’Octavi Serret!, que esdevé un dels coordinadors de la trobada literària durant la qual després -i ja a Fondespala- es presenta cada any un recull col•lectiu de narracions que ha derivat de la col•laboració estreta entre el seu bloc i Aeditors. I tot en un temps rècord, impensable en la gran majoria de cases editorials catalanes. I tot servit especialment per a la reunió entusiasta que ha nascut de la seva pròpia empenta i que es va consolidant any rere any.

Com a autor adoptiu de les Terres de l’Ebre, m’ha estat possible signar exemplars dels meus darrers llibres en el racó de món que comana l’Octavi i, us ben asseguro que, en cap cas, m’ha cansat recórrer la llarga distància que em separa de casa. Entre altres raons, perquè en cada ocasió he rebut les millors atencions de mon Serret, meu (ja em disculpareu la gosadia !) i de tots els que gaudim de les seves múltiples iniciatives i formem part del seu univers de contactes.

Trobo, i ho dic ara que ell no em sent perquè el seu telèfon comunica per fer realitat altres projectes, que al nostre país li calen encara molts més Octavis Serret. Persones compromeses amb la nostra llengua i amb les nostres lletres per moltes situacions adverses que puguin arribar a trobar-se. Entusiastes de la literatura que es cou a foc lent al seu voltant i que, de tant, ell serveix en dosis exquisides. Des del seu blog, des de la seva llibreria, des dels mitjans que l’han convidat a esplaiar la seva manera de ser i des del seu caràcter i un bon fer que hauria de tenir escola al país.

Que li hagin concedit un Premi Nacional de Cultura ens enorgulleix abastament. Sobretot perquè els que el coneixem sabem que encara l’esperonarà més a continuar vetllant per tot allò que ens commou, sigui des de la Franja del país que sigui…
Una abraçada, Octavi, i moltíssimes felicitats també de part de l’Anoia, per un guardó tan merescut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!