Arxiu d'etiquetes: consum

#BuidemElsBancs

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats.

Per altra banda, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

Elèctrics, però cotxes

Acabo de llegir un article a ElNacional.cat sobre la Setmana de l’Energia. Fa una mica de ràbia veure com compren la idea que el lobby de l’automòbil intenta vendre’ns de fa temps: el millor que podem fer pel planeta és comprar-nos un cotxe elèctric.

Un company de Mou-te en Bici tan apassionat com exaltat em deia l’altre dia que pensava com els cowboys respecte els indis: el millor cotxe és el cotxe desballestat. La veritat és que l’aspecte energètic és molt important entre les raons que fan del cotxe una màquina detestable, però no és pas l’únic. Per mi, potser és encara pitjor l’apropiació de l’espai que ha resultat de la política de promoció de l’automòbil: les ciutats han acabat pensant-se per a la comoditat dels conductors i no pas per a viure-hi.

Butxaca power

Avui és un bon dia per recordar el poder que tenim pel fet de ser consumidors perquè l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya Consum Estratègic. No hi té pas relació directa, però aquesta campanya em fa pensar en un llibre que la Naomi Klein va publicar fa cinc o sis anys.

Segons explicava Naomi Klein a “This Changes Everything“, que ja es va traduir al català al 2015, la crisi planetària que planteja el canvi climàtic arriba en un moment en què el neoliberalisme s’ha imposat a totes les altres maneres d’entendre l’economia (i les relacions humanes!). Els estats no són prou forts per contrarestar el poder de les grans multinacionals, que són (elles i els seus interessos) responsables en gran part del canvi climàtic. Aquestes grans empreses són molt fortes i a més a més només poden sobreviure a base de créixer, créixer i créixer. És justament la necessitat de créixer que tenen aquestes grans empreses que ja són tan poderoses el que fa que no es pugui aturar l’espiral climàtica que sembla que ens porta cap al desastre, perquè com més potents són les multinacionals, més febles són comparativament els governs.

De mesures per evitar aquest desastre n’hi ha però passen per posar límits a la primera premissa del capitalisme, la llibertat de mercat, la qual cosa limitaria el poder de les grans corporacions. Avui, cinc anys després del llibre, el més calent continua a l’aigüera i els governs encara fan l’orni davant l’evidència que la vida a la Terra ho va tenint cada cop més magre mentre les grans transnacionals que ens han empès fins aquí es fan cada cop més grans i poderoses.

Per tant, com que els governs no es mouen haurà de ser la ciutadania que haurem de fer-hi alguna cosa, i els hàbits de consum han de jugar un paper molt important en aquesta lluita: tenim molt de poder, i és a la nostra butxaca. Les empreses, totes, produeixen perquè els consumidors comprem el que produeixen, de manera que si nosaltres deixem de comprar determinats productes -els que considerem, per exemple, que influeixen negativament en el canvi climàtic- segurament aquestes empreses deixaran de produir-los.

Per això avui és un bon dia per recordar que totes les persones que consumim alguna cosa, és a dir, tothom, tenim un poder que podem fer servir per forçar empreses i governs a canviar per bé. En el cas dels catalans es pot afegir que no és pas que el nostre govern no hi faci gaire res: és que no hi pot fer res perquè no te cap competència real! Quan tinguem un Estat propi i per tant un govern que governi, caldrà apretar aquest govern. Mentrestant, l’ANC acaba d’iniciar la segona part de la seva campanya de consum perquè la ciutadania actuï. En aquest cas, l’estratègia del consum passa per deixar de consumir (donar diners) a empreses que no aporten res a Catalunya i passar a gastar diners en empreses i productes d’aquí i que, a més, idealment, tinguin en compte aspectes com el respecte al medi ambient, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0, o el respecte i/o promoció de la llengua catalana com a part indestriable de la realitat del nostre país.

La Naomi Klein deia fa cinc anys que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen mal pronòstic perquè el que en realitat tenim al davant és una guerra entre el sistema econòmic capitalista i la vida al planeta Terra. El capitalisme és un adversari temible per a la Humanitat i per a tot el planeta, és cert. Tant com l’Estat espanyol ho és per als catalans, com un monstre que escup foc. Si en som conscients, la manera de consumir ens pot salvar de tots dos.

Scotland revisited…

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Palanganada

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen monopoli i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la seva gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Fair beer

La cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu  que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?