Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Amnistia vs Independència

Veig que cada cop més alguns polítics parlen només o sobretot d’amnistia i deixen en segon terme la independència, que és l’objectiu primordial. Sembla que ens vulguin confondre i encolomar-nos una idea per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència alliberarem els presos.

1- No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

2- No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

3- Un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit.

4- Malgrat tots els intents que fan per intentar desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

5- L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant la força que té l’Estat per dominar-nos. Lamentablement no hi dreceres.

Per cert, tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. Ens volen amb un morrió i una mordassa. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Unitat, sisplau

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus efectes col·laterals -desitjats o no- podem aspirar a assolir alguna cosa. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres coses, deia:

No són pocs els errors que ha comès l’Estat, però hi ha tres encerts que mereixen ser destacats: generar un embolic de procediments penals, contenciosos i econòmics amb què es pugui tenir la gent ocupada, generar por a través d’aquestes causes i, finalment, ensenyar una sèrie de pastanagues per generar divisió entre els que estan cridats a representar el conjunt dels ciutadans de Catalunya.

(…)

En el fons, el que es pretén és generar dues classes de catalans: els bons i els dolents, i en aquesta dinàmica no són pocs els que picaran pensant que hi ha alguna diferència entre ser el negre bo i ser el negre dolent de la plantació: al final a tots dos els tractaven igual.

(…)

La situació és clarament complexa, però és en aquesta complexitat en què cal saber estar a l’altura de les circumstàncies; és en aquest embolic de situacions en què cal saber separar el gra de la palla i buscar la sortida del laberint. I, sobretot, cal saber que no és el moment d’individualitats, ambicions ni egoismes, sinó hora d’actuar conjuntament per poder reunir les forces necessàries per afrontar tot el que vindrà.

En qualsevol cas, no n’hi ha prou de parlar d’unitat; cal sentir-la i demostrar-la i, a més, només des d’una posició comuna es podrà fer front al futur. A més, cal tenir present una cosa essencial: no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

Les precipitacions també són males conselleres i, per tant, n’hem de fugir com de la pesta i centrar-nos en la feina que contribueixi a aconseguir els objectius proposats. Tota la resta, incloent-hi les disputes fraternals, s’han de deixar de banda per no despistar-nos, no perjudicar-nos innecessàriament i, sobretot, per no debilitar, encara més, el que s’ha demostrat que té més èxit: la unitat.

#BuidemElsBancs

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats.

Per altra banda, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

És el moment?

L’Albano piula que li “sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que jo mateix fa uns dies proposava vagues i boicots per la Diada, però ell és un personatge públic i jo no sóc ningú. Jo també ho entenia en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia. És clar que potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però la veritat és que m’ha semblat més una barreja de collonada i acte publicitari desesperat que no pas un moviment tàctic.

Per què penso tant en les autoanomenades “esquerres” sudamericanes, tan demagogues, tan populistes?

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

En fi…

Municipis pel país

L’ANC demana a les candidatures i als futurs governs locals que despleguin quatre eines de país; totes quatre em semblen molt encertades, de calaix.

La primera: Impulsar la sobirania fiscal; pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.

La segona, essencial (ja ho vam viure l’1 d’octubre i ho seguim patint cada dia): Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.

Una tercera lligada amb l’anterior: Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.

I quarta: Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

Alhora, l’ANC demana als partits que no pactin cap govern municipal amb els partits del 155, sinó que facin pactes de govern entre ells i des dels ajuntaments comencin a fer República catalana, i pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.

Un maldecap i cap proposta de la dreta espanyola

Diu en Barbeta que la independència de Catalunya preocupa poc a la gent del carrer (espanyola) i que la utilització del conflicte per monopolitzar el debat electoral posa de relleu que Pablo Casado i Albert Rivera no han estat capaços d’elaborar una alternativa que els identifiqui més enllà de la bandera. Tanmateix, això mateix no ens contradiu quan diem que la gent els vota per posar llenya al foc de la qüestió catalana?