Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Votar o no votar

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos.

És el punt de vista que defensa la Marta Rojals al seu article de Vilaweb.

Calcem-nos!

En Barbeta i jo tenim ideals polítics força diferents però a vegades el llegeixo i trobo que fa uns pronòstics no pas tan desencertats. Avui diu que la tempesta perfecta està a punt d’esclatar perquè, segons ell, l’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Ja ho veurem. Si les persones som imprevisibles, la imaginació dels partits és incommensurable, i de l’Estat no en parlem. I no té per què passar allò que volem que passi.

Setmana febril

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre.

Aquests dies, l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i molt menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que per la gent ha quedat clar que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o del tipus que sigui, però en caldran. Una cosa que em preocupa és que veig la gent disposada a fer aquests sacrificis, la gent vol sortir al carrer i lluitar, farà el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de guiar-nos en una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera frustració. També em pregunto si calen lideratges. Què s’entén per lideratge? Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.

Marxa per la Llibertat

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. M’ho havien dit i avui ho he comprovat. Quin luxe, poder disposar de gent així a qualsevol lluita.

Gent de pau a la presó

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

La revolta catalana

Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot

                                                                          Vicent Andrés Estellés

 

Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.

Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia al poder els mateixos que en gaudien en el règim anterior i cedia unes engrunes als convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.

Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos dels continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.

També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en el fet que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.

Però la consciència que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.

Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autoorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.

Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants…, després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.

Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.

I sí! La indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! No ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos”, amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, això seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.

Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des de la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrere no hi ha res i és conscient que només podem avançar.

Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.

La revolta catalana continua.

Ramon Muñoz Salló. Membre del CDR Salt.

Salt, 16 d’octubre de 2019

Segona oportunitat

Veig aquestes setmanes que s’acosten com una oportunitat per intentar atrapar el tren que se’ns va escapar fa dos anys, tot i que he de dir que sóc molt escèptic respecte el que pugui passar.

Potser sí que vam ser massa càndids i un cop desenganyats costarà tornar a atorgar confiança a qui sigui que es vulgui posar al capdavant. La gent que llavors (semblava que) liderava el camí cap a la independència no va acabar la feina que els havíem encarregat.

Ara som menys innocents, diria. Tothom ha vist què ha fet l’Estat aquests dos anys i ja ens ha confirmat que el camí cap a la república no serà pas de franc. Com que l’Estat té moltes coses a perdre si marxem hi posarà totes les traves que pugui, i això inclou joc brut. Ja hem tastat una mica la manca d’escrúpols d’alguns dirigents.

Pel que fa a mi, la meva idea de l’Estat espanyol també ha evolucionat al ritme dels esdeveniments. Ara el veig en mans d’una colla de fanàtics i de fet no crec pas que tinguin gaire en compte el que poden perdre si ens anem. Simplement, no entenen i no accepten que siguem capaços de voler marxar. L’elit que té el control de l’Estat són com aquells marits que prefereixen matar la dona i després suicidar-se abans que reconèixer que ella té dret a decidir lliurement de portar una vida pel seu compte. I per sota d’aquesta elit només hi ha soldats que tan sols entenen que han d’obeir ordres que obeiran passi el que passi. Una elit que es va treure de la màniga la Santa Inquisició és capaç de qualsevol cosa.

Silenci -on és l’esquerra?

És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.

 

 

 

 

Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.

A la gent tòxica

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

 

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

Espanya no falla -i nosaltres?

Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria o bé una de prou baixa per tal que els acusats ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?

Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres que ens hem cansat de repetir: “no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida”. Penso que el govern espanyol en podria treure un bon rèdit i encara que la dreta cavernícola protestés s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconseguia desorientar altra vegada el separatisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.

De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén l’argument de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però nosaltres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.

Amnistia vs Independència

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més o sobretot d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Altres lluites

Un company que sempre està alerta ens envia dos articles (aquest i aquest) en què es descriuen tàctiques i estratègies que la gent de Hong Kong fa servir per lluitar al carrer contra el totalitarisme que els vol esclafar. És purament resistència; vestida de guerrilla de carrer, d’acord, però només miren de resistir.

Potser nosaltres en podem treure alguna lliçó de cara a la guerra que mantenim contra els nostres propis opressors. La primera, en la meva opinió: quan estiguem prou desesperats que fem servir la força sempre tindrem les de perdre.

Unitat, sisplau

A banda de les caramboles internacionals que també calen perquè la nostra nació esdevingui estat, només si la gent que volem la independència la posem en primer lloc a la llista de prioritats i deixem de discutir pels seus efectes col·laterals -desitjats o no- podem aspirar a assolir alguna cosa. Està molt bé que personatges públics ho recordin i ho repeteixin com en Gonzalo Boye ho feia en aquest article d’ahir que, entre altres obvietats, deia que… no es pot construir un país des d’estats d’ànim; no hem de viure esperant bones notícies ni enfonsar-nos en el primer entrebanc. El que hem de fer, tenint clar els objectius, és treballar per aconseguir-los.

El problema de la unitat és trobar bona companyia; n’hi ha que diuen que són independentistes però només farien alguna cosa per la independència si fos gratis. Aquests colla ens endarrereixen i cal fugir-ne. Al final, val més tot sols que mal acompanyats.

Quins dilemes, quan es vol la unitat!

#BuidemElsBancs

Deiem amb uns companys que una cosa que caldria fer el dia que hi hagi sentència és anar al caixer automàtic i treure tots els diners que puguem del banc. Qui en pugui treure 300, doncs 300. Qui en pugui treure 3000, que els tregui. Les alarmes que sonarien ens farien creure d’una vegada en nosaltres mateixos i en el poder que tenim.

Després, pensant-hi més fredament, crec que aquesta iniciativa no tindria pas gaire recorregut. Per començar, quina banca té oficines “només” a Catalunya? Aquest “només” és important perquè n’hi hauria prou que agafessin una part del capital que tenen escampat per altres territoris per neutralitzar la possible manca de líquid que es produís a Catalunya, de manera que només una retirada realment massiva per part catalana podria arribar a tenir una mica d’influència en els bancs afectats. Caldrà pensar alguna altra cosa.

Per altra banda, a qui perjudicaria aquesta manca de liquiditat dels caixers? A més a més, cada cop es treballa menys amb diners reals i tot va a base de moviments online, de manera que no seria pas gaire complicat de continuar fent anar l’economia sense gaires diners en efectiu.

Sí, aviat veurem els euros que ara portem (a vegades!) a la cartera com les monedes gregues que trobem en alguns museus d’història.

És el moment?

L’Albano piula que li “sembla que el Suprem no sap que l’Ajuntament està enmig de molts carrers petits, hi ha molt tràfic i que els dissabtes això està ple de gent passejant… i que molta d’aquesta gent té les gònades plenes. En fi…”.

Ho diu perquè el Suprem permet que en Forn prengui possessió del càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona però tot seguit el fa tornar a Soto del Real. Em sembla una mica frívol insinuar ara que es podrien bloquejar carrers perquè en Forn no pogués ser tornat a la presó.

Sí, ja sé que jo mateix fa uns dies proposava vagues i boicots per la Diada, però ell és un personatge públic i jo no sóc ningú. Jo també ho entenia en un context de mobilitzacions organitzades i seguint una estratègia. És clar que potser l’Albano també ho diu en aquest sentit, però la veritat és que m’ha semblat més una barreja de collonada i acte publicitari desesperat que no pas un moviment tàctic.

Per què penso tant en les autoanomenades “esquerres” sudamericanes, tan demagogues, tan populistes?

Parar l’economia, això és l’únic que funciona…

Política…

En fi…

Persones i no cotxes

Gairebé 300 persones mortes a Catalunya cada any en accidents trànsit no justifiquen una estratègia nacional? Dos terços dels accidents són a ciutat i un fet és omnipresent: excés de velocitat. Cal límitar la velocitat a 30 km/h a tots els carrers i fer-ho complir.

Tothom es mou amunt i avall per les necessitats del dia a dia. Una de les raons per votar IPS-CUP és perquè entén que la prioritat en mobilitat som les persones que ens hem de desplaçar i no pas els cotxes que porten algunes persones. Què vol dir això? Doncs que hem de deixar de gastar diners a contruir per als cotxes i crear infraestructures i equipament més pensats en les persones: menys ampliar carreteres i més transport públic, menys rondes i circumval·lacions i més zones 30, menys aparcaments a dintre ciutat i més aparcaments dissuasius als afores.

Municipis pel país

L’ANC demana a les candidatures i als futurs governs locals que despleguin quatre eines de país; totes quatre em semblen molt encertades, de calaix.

La primera: Impulsar la sobirania fiscal; pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.

La segona, essencial (ja ho vam viure l’1 d’octubre i ho seguim patint cada dia): Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.

Una tercera lligada amb l’anterior: Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.

I quarta: Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

Alhora, l’ANC demana als partits que no pactin cap govern municipal amb els partits del 155, sinó que facin pactes de govern entre ells i des dels ajuntaments comencin a fer República catalana, i pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.

Un maldecap i cap proposta de la dreta espanyola

Diu en Barbeta que la independència de Catalunya preocupa poc a la gent del carrer (espanyola) i que la utilització del conflicte per monopolitzar el debat electoral posa de relleu que Pablo Casado i Albert Rivera no han estat capaços d’elaborar una alternativa que els identifiqui més enllà de la bandera. Tanmateix, això mateix no ens contradiu quan diem que la gent els vota per posar llenya al foc de la qüestió catalana?