Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Quan Joan Laporta va arribar a la presidència del Barça el 2003, es va convertir en el veritable revulsiu que l’entitat blaugrana necessitava. Aquest fet és innegable! Pensem que el mandat de Joan Gaspart havia deixat el club en vies de jugar amb el Poli Ejido o a l’estadi dels Pajaritos de Sòria. Poca broma! Un club que sofria un dèficit econòmic bestial, socialment absent (l’afecció havia deixat en massa d’assistir a l’estadi) i sense cap projecte esportiu amb cara i ulls. La gestió de la junta que presideix Joan Laporta va aconseguir alterar l’ordre de les coses amb molt poc temps. L’urgent sanejament econòmic s’aconseguí amb molta lucidesa, només amb un parell de temporades, les mateixes que varen requerir l’arribada dels primers èxits esportius. Varen guanyar-se dos lligues i la segona Champions, aconseguida en una soferta nit a París contra l’Arsenal londinenc. Es va donar estabilitat a la banqueta, amb un entrenador, Franz Rijkaard, que ha estat tot un exemple quant a educació, tracte humà i dedicació a la seua feina. Es va fitxar bé, dotant l’equip amb una plantilla molt competitiva i amb jugadors de referència mundial.
És evident que la situació actual no és la idònia, precisament, i que en les dos darreres temporades hem sofert sotracs considerables i inexplicables. Aquests fracassos marquen, i molt. El prestigi del president també ha anat decaient a causa de diversos errors que ha comès a títol personal, els quals s’haurien pogut evitar. No puc obviar que també he tingut decepció quant al seu comportament (al tracte humà que ha dispensat a molta gent), ja que esperava alguna cosa diferent d’ell. Tot i això, encara em nego a pensar que el seu temps a la direcció del club ha arribat a la fi.
Joan Laporta ha tornat al FC Barcelona l’orgull de símbol de la catalanitat. I no ens enganyem, moltes de les crítiques que li cauen al damunt no és per excentricitats personals, sinó per la seua catalanitat manifesta. La campanya en contra seua que porten alguns rotatius com “El Periódico” (o és “El Psoedico”) i d’altres diaris esportius del mateix lobby informatiu, tenen un claríssim rerafons polític igualment. L’ideari de Joan Laporta molesta a molts dirigents del país, i a alguns poders fàctics i econòmics. Ara ha d’afrontar una dura moció de censura, que és legítima i innecessària a la vegada. Un seguit d’instigadors s’han unit a l’hora d’endegar la maquinària corrossiva. Veure personatges tan tèrbols i espanyolistes com Josep M. Minguella, donant suport a aquesta moció, demostra que la intencionalitat de la moció en qüestió és força fosca.
El president Josep Lluís Núñez mai no va ser sant de la meua devoció. Va “regnar” durant dos dècades, en les quals va aconseguir un notori avenç del club i endegar projectes força positius, no tinc cap problema en admetre-ho. Amb el pas dels anys, el canvi era molt necessari però, el qual es va fer increïblement malament quan va agafar el relleu l’anterior vicepresident Joan Gaspart, teòricament un home amb gran experiència en la direcció del club i que entenia de futbol.
Ben el contrari és el cas de Laporta, al qual encara no sé li ha acabat la corda. Els fracassos dels dos darrers anys poden tenir l’origen en la manca d’una correcta planificació esportiva, tal com apunten alguns analistes esportius (alguns amb criteri, d’altres amb diversa intencionalitat). Tot i això, quan es tracta amb jugadors professionals d’alt nivell (i estrelles brasileres en particular) hi ha molts més factors aliens a la directiva que entren en joc. Mai no s’hauria d’oblidar aquest fet.
Voldria donar el meu suport al president Laporta en aquests moments difícils, malgrat que admeto que també m’ha decebut en els darrers mesos. I no se’m cauen els anells per afirmar sense embuts, que no m’agradaria veure el Barça tornant a les mans de gent sense el més mínim sentit de la catalanitat, que sembla que és el que diferents mitjans de premsa estan promovent sense cap mena d’escrúpol.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Emigdi, fa molts anys que et conec i per tant també conec el teu sentiment vers Catalunya i el Barça, se que ets un gran barcelonista que ho pateixes com ningú, també se que com a catalanista, voldries que el Barça enlaires aquesta bandera, però Joan Laporta tot i que en un principi semblava que era la persona ideal, ens ha fracassat a tots, s’ha mogut sempre per interessos personals, sinó com s’entén que una persona que diu defensar Catalunya com ell diu que defensa, pot donar la cara i enganyar al soci del Barça amb el Sr. Alejandro Echevarria? Però encarà n’hi ha molt més, podem permetre que el president del Barça doni la imatge de xulo i perdonavides que esta donant el Sr. Laporta ( no podem oblidar la baixada de pantalons a l’aeroport o l’escridassada del Congres de Penyes), jo com a president de penya que soc he patit les seves escridassades, recordo fa dos anys al Congres de Penyes que li vaig preguntar per la situació contractual de Fran Merida que en aquell moment començava a ser un segon cas Cesc Fabregas i l’esbroncada davant de tot el Congres per aquella pregunta incomoda va ser monumental, o aquest any a l’Hospitalet en una mini conversa que vaig tenir amb ell, per tal de que vingués un dia a parlar amb tots els presidents de penya de les nostres terres, l’únic que se li va ocorre dir a ser que els de l’Ebre érem uns insolidaris pel tema de l’aigua, i així podríem seguir parlant de la vessant social del president del Barça, però ara parlem de la part esportiva.
Tenim un secretari tècnic que se li perdona tot, el tio davant la crisi esportiva del primer equip no ha fet absolutament res, i al final tant ell com el president li han carregat totes les culpes a l’entrenador que tal com tu dius ha estat una persona molt educada i sempre a l’altura del que se li demana a un entrenador del Barça. Ni el president ni el secretari tècnic han sabut gestionar en cap moment la crisi esportiva de l’equip. Vols que parlem de les seccions i els seus fracassos continuats, creus que equips campions com el de basquet i handbol es poden destruir tant impunement com ho ha fet aquesta directiva?
Emigdi jo no li vull treure cap mèrit a Joan Laporta, va agafar el club en un mal moment econòmic i esportiu i semblava que se’n sortia prou be fins que els fums li van pujar al cap i va passar de ser un president que treballava amb els membres de la seva junta directiva a ser un president presidencialista, sense fer cas als consells dels que estan al seu costat per així guanyar encarà més protagonisme, el seu afany de fama i protagonisme l’ha perdut, i ha fet que tot aquella gent que havia dipositat la confiança amb ell els hagi decebut de tal manera que ara li demanen que se’n vagi.
No t’equivoquis les nou mil i pico de signatures no son perquè tornin el d’abans al Barça, son per a que l’estil presidencialista que regnava abans al Barça desaparegui per sempre, Joan Laporta esta fent el que ell mateix recriminava del president Nuñez.
Visca el Barça i Visca Catalunya.
Fa dies que em volta pel cap tota aquesta situació del Barça. Quan he vist la presentació de signatures a favor de la moció de censura he tingut clar que hi ha algú al darrera del sr. Giralt, com bé dius, gent fosca, perquè a més ell afirma que només ho fa pel Barça, però no es vol presentar a la presidència… (llavors perquè tan merder?). Si tenim en compte que també va ser qui fa un parell d’anys, just acabar de guanyar la Champions, va obligar a Joan Laporta a deixar de ser president durant 27 dies per tal de fer que s’escursés el mandat, em sembla que hi ha alguna cosa amagada al darrera que se m’escapa.
Tenim una gran capacitat autodestructiva com a poble, poca paciència i ganes de fer foc nou contínuament. I m’ha vingut això al cap quan he llegit la següent frase de Mònica Terribas: “Anem cap a la mediocritat si no aturem aquest instint destructiu”.