A mí me la sua que hagi sortit en Ratzinger com a Papa. Però això no és significatiu. El que sí hauria de ser-ho és el fet que, d’aquí a uns quants mesos, li suarà a la gran majoria de la gent que hagi sortit en Ratzinger com a Papa.
No entenc que algú que no vagi mai a missa, algú que no adopti un comportament que tingui com a referència la moral cristiana, algú que veneri més els diners que a Déu, algú que prengui les decissions basant-se en les seves necessitats particulars, algú així… ara li preocupi si el Papa és conservador, dogmàtic, intransigent, vell, alemany,…. com si això li afectés en el més mínim, a ell!. Tampoc entenc que aquest que ara diu la seva sobre la elecció d’aquest Papa demani "cent dies de gràcia" als governs que pensen com ell i, en canvi, sigui capaç de proferir les més profundes crítiques contra algú que ha passat a ocupar el càrrec cinc minuts abans. Igualment, em costa entendre que molta gent que no compleix amb el seu paper de cristià catòlic en els seus actes diaris, sigui capaç de portar els seus nens a batejar o a fer la comunió, o fins i tot a casar-se per l’església. Perquè la mateixa societat que ha fet perdre la validesa moral a aquests actes cristians no ha estat capaç de crear actes equivalents que prescindeixin del seu caràcter religiós.
Ratzinger no s’equivoca en plantejar les mancances de la nostra societat. Unes mancances que, per a ell, són degudes al relativisme moral i, per exemple per mi, són degudes a la manca d’esperit crític. La seva errada és la solució que ens ofereix, massa maniquea. Massa repetida. La seva coherència amb els dos mil anys precedents la fan inoperant en els nostres dies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!