Sempre tenim motius per creure que la situació que estem vivint, sigui la que sigui, és molt dolenta. Fins i tot la pitjor imaginable. Però una mirada descarregada de prejudicis (o del màxim possible de prejudicis) cap al Món que ens envolta, ens hauria de convèncer del contrari.
Sens dubte (vull dir sens dubte objectiu, és clar) la nostra època és la més positiva de la humanitat. Mai abans havia conviscut tanta gent al mateix temps, en el nostre planeta. Mai abans hi havia hagut tanta gent que podia formar-se, triar, emmotllar, decidir en gran mesura el seu futur. Mai abans hi havia hagut una proporció tan baixa de població sense les necessitats mínimes de supervivència cobertes. Mai abans ens havíem pogut relacionar amb tanta facilitat (via transports o via telecomunicacions). Què ens passa, doncs? trobem a faltar les èpoques en què la immensa majoria de nosaltres, que ara podem campar més o menys autònomament, no podíem ni anar a pixar sense el permís dels privilegiats membres dels estaments superiors? O potser trobem a faltar les èpoques on portar-se quelcom de menjar a la boca era el màxim objectiu a la vida? O els temps en què l’art era reservat a les elits? O potser el que trobem a faltar és aquella època en què la vida de cadascún de nosaltres no valia res perque la podies perdre en qualsevol moment? Què és el que necessitem per ser feliços?
Si la nostra felicitat té a veure amb aconseguir que la part de la humanitat més desafavorida aconsegueixi uns millors nivells de vida, nosaltres mateixos hauríem de promoure les deslocalitzacions, la fi de les ajudes a les exportacions agrícoles, la lliure circulació de mercaderies i persones,… Pel que es veu, sembla que no ens preocupa massa la situació de la gent més desafavorida.
Si el que ens faria feliços és la educació, la formació dels nostres fills, nosaltres mateixos ens hauríem de preocupar d’inocular-los unes quantes dosis d’esperit crític, valors, idees, propostes,…per a poder fer judicis coherents i mínimament correctes. I, per tant, els valors cristians, musulmans, jueus o laics no ens haurien de fer por, sempre que els utilitzem a fi de bé. Per tant, pel que es veu, tampoc sembla que ens preocupem massa per la correcta formació de la nostra societat.
Si el que ens evita ser feliços és el fet que som un país oprimit, expoliat, i que mai podrà gaudir del dret a l’autodeterminació, no podem fer res més que convèncer, als que encara no ho estan, que la posició pragmàtica és la independència. Que la defensa de la unitat d’alguna cosa que mai ha estat enganxada no és més que una quimera. Un somni de grandesa que s’ha d’acabar algun dia. Però, com que la majoria encara no ho veu clar això… deu ser que no ens preocupa massa que al nostre país se’l tracti així.
Si el que ens fa infeliços és que l’economia es basa en la construcció… per què la hipoteca se’ns menja el 70% dels nostres ingressos?
Si el que ens faria feliços és que la gent fés la feina ben feta…. per què diem que sí, quan no tenim temps per fer-la?
Vaja, que potser, només potser, en tenim una miiiiica de culpa nosaltres de no ser feliços. Sort que, en el nou Estatut, el dret a la felicitat serà l’únic que no ens retallaran !…
Feliç Nadal a tothom!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!