Mentre els que van matar un tal Miguel Angel Blanco eren condemnats la setmana passada a cinquanta anys de presó (50), uns altres que van matar a un tal Josep Maria Isanta eren condemnats a 3 anys d’internament (3). Que algú m’expliqui quina diferència hi ha entre la irracionalitat de matar el senyor Blanco o la de matar el senyor Isanta. Però que m’ho expliqui bé, eh?.
Mentre contemplava emocionat a la televisió un antic documental francès sobre els bombardejos de Barcelona, on apareixien nens amb els cranis oberts i famílies senceres mortes per les bombes alemanes, per no sé quines complicades connexions cerebrals pensava en tots els veïns i antics companys que havia matat i fet matar sense raó un amic d’infantesa del meu avi que era president (o el que sigui equivalent en una organització anarquista – i valgui l’antitesi obligada- ) del comitè d’Orriols (per dir un poble). Ja sé que no queda bé dir-ho, i menys quan a casa som del bàndol dels perdedors, però… no és tan imbècil una cosa com l’altra?. Algú m’ho pot explicar això? (els d’ICV, siusplau, absteniu-vos-en, no podria suportar-ho).
I mentre aquestes absurdes preguntes em turmentaven, entremig de tot això, resulta que un centenar o dos (no ve pas d’aquí, ja, ara tot va a l’engròs!) de persones moria mentre viatjava en tren.
Llavors he arribat a la conclusió que la enorme responsabilitat que suposa formar part de l’espècie humana val la pena afrontar-la. De debó. Cal començar a cada moment. Com deia un que abans s’enorgullia de ser d’un poble veí del meu al qual valdria la pena col.laborar activament en canviar-li el nom : cal que neixin flors a cada instant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els principals culpables de les guerres són els que les justifiquen i les posen en practica.
Els altres semblen actuar per la inercia juntament amb la por i sentir-se amenaçats.
Amb la mateixa crueltat com a resposta per una necessitat de supervivència en defensa pròpia i front l’amenaça de l’impunitat que dona una guerra a vida o mort.