Josep Puigvert i Coll

Doncs resulta que ens han estat massacrant tots els mitjans de comunicació, especialment els progres, però no només aquests, una idea redundant: l’alça dels preus de les coses ha estat a causa dels especuladors. En aquest cas, el concepte especulador (molt marxista, ell…) ha estat per encabir-hi tots aquells que no són productors. Així, un especulador era la companyia Repsol o Shell, però en cap cas ho podia ser en Chavez, l’Ahmadineyad o el putu rei de l’Arabia Saudí. Igualment, els especuladors són “els intermediaris”, així en plural i genèric, sense posar-hi noms i cognoms, perquè del que es tracta és de buscar un enemic, encara que sigui tan poc definit com aquest. A veure, ho dic perquè si un dia se’m gira el cap i començo a fer la revolució, agafo l’escopeta de cartutxos i surto al carrer, voldria saber on paren aquests “intermediaris” que són la causa de tots els mals de la nostra societat. Vagin concretant, senyors de la premsa, vagin concretant. Potser estaria bé explicar que, pel preu d’un litre de gasolina, pots pagar la extracció i el procés de transformació del petroli a les refineries, el transport d’aquesta energia, els govern corruptes i populistes que la única cosa que fan és deixar que uns altres extreguin en el seu territori aquests productes, i els governs occidentals que, en el cas de la UE, per exemple carreguen el preu en un 60%. El petroli és car? Els intermediaris són dolents? De tots els que he dit, ni els governs dels països d’orígen ni els dels països de destí no fan res per transformar el petroli en energia útil i posar-la a l’abast de tothom.
Així doncs, si ens fixem en els “intermediaris” dels altres productes, ens trobem amb uns anomenats transportistes, que ara resulta que fan vaga. En general, quan una empresa té un augment de costos, el que fa és augmentar els seus preus per a poder continuar essent viable. Això ho hem de fer tots, encara que sapiguem que podem perdre clientela, però és la llei del mercat, i el primer és calcular on es troba el llindar de la teva pròpia supervivència com a empresa. Si els transportistes tenen un cost afegit important, com és el carburant, el que han de fer és pujar els preus. I el mateix val pels pagesos i els pescadors. Ara bé, si us fixeu en les declaracions que es fan des d’aquests sectors, us adonareu que, en explicar la seva situació, sempre acaben amb una frase del tipus “….a mí em costa 100 i només m’ho paguen a 90….”. Doncs bé, aquesta és una gestió empresarial nefasta: si a tú et costa 100, has de cobrar més de 100. Això vol dir posar aquest preu, per a evitar que la teva empresa s’ensorri. No pots dir “me’n paguen 90…”: tú poses el teu preu pels teus serveis. Si algú pot treballar més barat i sortir-se’n, aleshores ets tú que t’has de plantejar què fas malament, i no donar-li la culpa als impostos del govern, als especuladors i altres històries. 
Els que treballem al sector turístic també ens trobem amb casos similars. Hem de cobrir tots els costos, i s’ha de reconèixer que el preu final és bastant elevat. Però no hi podem fer més, és el preu que ens surt després de fer comptes. I sabem que hem de fer alguna cosa diferent, ja que hi ha altres que ho poden fer més barat, ja que els costos són molt més baixos (Turquia, Tuníssia, Canàries, Croàcia, etc…). Ara, encara que ens volguéssim queixar i demanéssim ajudes del govern per a poder donar preus més assequibles, segurament ningú ens faria cas, ja que no podem tallar autopistes i autovies per a sembrar el caos al país. Aquesta seria la diferència. En aquest país, qui no plora, no mama.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!