Josep Puigvert i Coll

Bonessss….

Diumenge vaig anar a veure una pel.lícula al cinema. Ja sé que per a la majoria no és gaire fora del comú, aquest fet, però sí que ho és per a mí (per a nosaltres), ja que feia molt que no hi podíem anar. La cinta escollida va ser "Million dolar baby". I va pagar la pena, de debó.

La primera part de la pel.lícula ens descriu la relació entre un incomprès (Clint Eastwood), un perdedor (Morgan Freeman) i una lluitadora (Hilary Swank). Si fem una analogia, com les d’en Maragall, podríem comparar-ho amb el que passa aquí: tenim una lluitadora incansable que és Catalunya; tenim un incomprès que és el catalanisme (entés en sentit ampli: nacionalista i independentista); tenim un perdedor que és l’espanyolisme.

La lluitadora creu en l’incomprès, i el tria com a entrenador. Però ell no vol. No hi creu. El perdedor s’ho mira. Finalment, l’incomprès la entrena i, quan està a punt d’assolir l’èxit definitiu, la lluitadora cau i resta immobilitzada en un llit per sempre.

Aquí comença la segona part del film. L’incomprès s’adona que, per més que la seva fe li ho impedeixi, el millor és ajudar la lluitadora a tenir una mort dolça. La lluitadora vol morir. Si una cosa no suporta, és perdre la dignitat de poder portar una vida de qualitat. L’incomprès intenta donar-li ànims, però sap que la lluitadora no podrà ser mai més independent. I ara la lluitadora lluita per morir. I, finalment, l’incomprès la ajuda a morir i desapareix per sempre més.

El perdedor queda a càrrec de la única cosa que recorda la existència de la lluitadora i de l’incomprès: el vell gimnàs. I, a més, és el que escriu tota la història.

Tot hagués estat diferent si no s’hagués distret quan estava a punt de guanyar el combat més important…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!