Josep Puigvert i Coll

Aquest cop els bascos no s’han comportat. Han acabat entregant-se. Han pintat el mapa d’Euskadi amb el vermell de la rendició. El vermell de la submissió. El vermell que marca el camí de la definitiva derrota dels pobles lliures. Aquest vermell que s’imposa inicialment per procurar la desintegració progressiva de les forces polítiques alienes a l’ADN espanyol. Així va començar a València. Així va començar a Catalunya. Així ha començat a Euskadi.

El socialisme és un càncer per a qualsevol societat. No és res més que un sistema polític que adopta els mateixos mecanismes del franquisme sociològic, però barrejant-los amb dosis infames de populisme pseudo-liberal (matrimonis homosexuals, avortament,…). Però és un càncer necessari de tant en tant. A espanya serveix per dues coses: d’una banda, per no dir que no hi ha alternança amb el partit que representa millor l’esperit espanyol, la manera de ser espanyola: el PP. De l’altra, com a esquer per arraconar els nacionalismes no espanyols de les “regions” no adscrites. Un cop s’instal.len al poder, tard o d’hora n’acaben sortint, ja que la manca de referències ideològiques, de bases de pensament, els inhabilita per a poder exercir el poder, per a gestionar qualsevol societat. Ara, poden passar anys al poder fins que els votants se n’adonen, perquè compten amb un aliat inestimable: el quart poder. Controlen els mitjans sense contemplacions, convertint la política en l’art de la gesticulació (imatges de ministres embarassades desfilant entre soldats, per exemple). Vull que quedi clar que em refereixo al socialisme espanyol, o sigui, al PSOE i les seves sucursals regionals. El socialisme el respecto com a concepte, com a idea, tot i no compartir-ne la visió que es planteja de la societat, ni les solucions proposades. Però el socialisme del PSOE és una altra cosa, més a prop del populisme sud-americà de Chávez, Kirschner, Morales,…. o sigui, incosistent ideològicament.

Aquesta és la tàctica. La estratègia, en cada cas, es va executant de forma que s’acceleri el procés, si és possible. Per fer-ho, es necessita la col.laboració inestimable d’elements contraris, és a dir, de persones nacionalment adscrites a aquests nacionalismes no espanyols. La forma en què aquests elements col.laboracionistes realitzen aquest servei al nacionalisme espanyol pot ser diferent en cada cas, però el que importa és la efectivitat que tingui. A Catalunya, s’han servit de la il.lusió dipositada en un candidat que, en el seu moment, va semblar íntegre. Les fures socialistes se n’adonaren que era més gran l’odi que mostraven els d’ERC cap a CiU que no l’amor que, en teoria, havien de tenir cap al seu país. I van veure la oportunitat: el concepte “govern d’esquerres”. I a partir d’aquí, anar aguantant fins que CiU acabi morint d’inanició. Actualment, Convergència sobreviu amb la respiració assistida que representen els seus votants fidels. Són la seva única esperança. Ja no té beguda ni aliments, no té ni el recolzament de lobbies econòmics importants, ni el suport de cap mitjà de comunicació. Aixó, de moment, fa que la situació encara pugui ser reversible. Això i que es produeixi un canvi en la cúpula directiva del partit que ara s’anomena, en compliment de la estratègia socialista, Esquerra.

A Euskadi, la cosa ha anat diferent pel fet que no han estat els membres de la cúpula d’un dels partits nacionals bascos la que ha decidit integrar-se en un projecte d’espanyolització amb l’excusa de la confrontació dreta-esquerra. Han estat els mateixos votants els qui han decidit que ja els està bé que els partits espanyols dirigeixin les institucions basques. I allà, això sí que és important. Allà es recapten els seus propis impostos i decideixen més que no pas a Catalunya el seu futur. Per això, i prescindint de la situació que provocava la impresentable llei de partits espanyola, els votants suposadament “orfes” de representació al Parlament basc s’hi han ben lluït. S’han estimat més quedar-se a casa o guixar la papereta de vot amb alguna frase “genial” o, simplement, votar amb un sobre buit. Allà ells, així podran continuar amb les seves palles mentals. La única cosa positiva que se’n pot extreure és, com en el cas de CDC, la fidelitat a uns principis. Això pot salvar, també, Euskadi. Però ara, hauran de passar-les putes uns anys, amb una colla d’inoperants i/o lladres instal.lats ales institucions basques. Esperem que la situació es pugui redreçar. Per fer-ho cal treball i, sobretot, contra la instauració de l’estètica, de la imatge, del màrqueting polític, cal que es fonamentin les idees.

De moment, espero que molts ens trobem a Brussel.les. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!