Josep Pinyol

El febrer de 1951 un increment del preu del bitllet del transport públic més alt a Barcelona que a Madrid va provocar l’anomenada ?vaga dels tramvies? a la ciutat comtal. Encara no se sap qui la va convocar, però desenes de milers de treballadors es van negar durant setmanes a pujar als vehicles i anaven caminant fins a les empreses. Era en ple règim militar franquista i seixanta-cinc persones foren condemnades en Consells de Guerra a llargues penes de presó i dues a mort. La convocatòria d’una manifestació de protesta contra el col·lapse del transport públic mitjançant missatges de mòbils i per Internet sense que cap organització coneguda se’n responsabilitzes m’ha portat a la memòria les llargues cues de treballadors aixecant-se, com ara, hores abans per anar a peu a la feina, aguantant una pluja torrencial sense arrecerar-se als vagons, tal com el pare d’un amic meu li havia explicat quan era petit. Però avui, sense cap risc de ser detinguda, ni la ciutadania no ha respost a la crida anònima, ni els partits polítics, les associacions de veïns, els defensors dels consumidors, ni cap organització estable i reconeguda ha portat a expressar al carrer el profund malestar que el desgavell de les infraestructures provoca a centenars de milers de persones. El fatalisme resignat de la majoria de la població es retroalimenta amb la lacerant manca de lideratge polític i social del nostre país i ens aboca a esdevenir un país provincià, sense capacitat de resposta ni de vibracions col·lectives: una ?societat sense destí? d’acord amb el que deia Angel Castiñeira a la ?2a. Jornada Generacional d’Economia?, celebrada el dia 19 d’octubre.

En aquesta conferència aquest professor instava ala oients a tenir ?capacitat de resiliència?, és a dir a saber ?ressorgir davant l’adversitat?. Per aconseguir-ho cal trencar el cercle viciós entre la resignació fatalista de la majoria i un dels més baixos nivells de la minoria dirigent del nostre país en els darrers segles. Aquesta ruptura exigeix l’emergència de nous lideratges a tots els àmbits de la societat catalana, des dels sindicats a les associacions de veïns, des dels mitjans de comunicació als partits polítics. Exigeix també, segons Castiñeira, la construcció de nous somnis i projectes operatius per assolir-los.

Avui l’únic somni que pot redreçar el pendent vers la decadència de la societat catalana és el projecte de la independència. I l’únic lideratge que pot oferir un projecte per convertir en realitat aquest somni col·lectiu és el lideratge independentista. En menys d’un any totes les esperances insuflades amb el nou Estatut de 2006 s’han esvaït; en un any els fets en forma de col·lapses successius de l’aeroport, dels trens, de la xarxa elèctrica, de les autopistes, sense cap contrapartida apreciable, ens han donat la raó als que, humilment, ens vàrem atrevir a defensar el ?no? al nou Estatut contra tota la opinió publicada, contra tota la gent suposadament assenyada.

Però l’independentisme també viu una crisi de lideratge, no sap encapçalar i potenciar els corrents de fons que el fracàs de l’Estat Espanyol a Catalunya ens proporciona. Les diferents enquestes publicades en els darrers dies indiquen un creixement notable de l’opció per la independència, fins a superar el 30% dels enquestats. A la vegada preveuen el manteniment i fins i tot l’increment en vots i escons del PSC-PSOE en les properes eleccions estatals i el retrocés d’Esquerra Republicana de Catalunya respecte als resultats de 2004. Aquest contrast entre l’increment de l’opció sobiranista i el retrocés de l’únic partit parlamentari independentista significa que bona part dels partidaris de la independència s’abstindran a les properes eleccions. Aquest contrast indica l’abast de la crisi de lideratge de l’independentisme polític.

La Conferència Nacional d ‘Esquerra Republicana de Catalunya del passat dia 20 d’octubre va representar un punt d’inflexió en aquesta crisi de lideratge. Reunir prop de 2.500 militants independentistes, molt d’ells càrrecs electes, debatre amb passió però sense estripar les cartes l’estratègia futura del partit és un fet que suposa per ell mateix una mostra de lideratge. Sobretot suposa l’inici d’un nou tipus de lideratge: el pas del cabdillatge d’una o dues persones a la iniciativa de tot un col·lectiu, de tot el partit. El canvi ha estat espectacular: només cal comparar l’estratègia que conté la ponència consensuada amb els continguts de les conferències que van fer els dos principals dirigents republicans a l’Auditori del World Trade Center i al Cercle d’Economia a finals del mes de juny. És innegable que la ponència alternativa que havíem elaborat els membres de Reagrupament va ser àmpliament refusada com a tal i aquest és un fet dolorós per a tots els que hi hem treballat per a redactar-la i per a fer-la conèixer i debatre al màxim nombre possible de militants. Però també és innegable que gran part de les nostres tesis han estat incorporades a l’estratègia consensuada gràcies a militants independents que les han convertit en esmenes parcials. El mateix ponent principal Joan Ridao afirmava que la ponència final contenia un 95% de les tesis de la ponència alternativa de Reagrupament. Cal agrair aquesta voluntat de consens i aquest fet permet parlar de lideratge col·lectiu.

Però també estar vigilants per no caure en els mateixos errors del passat.

Ara cal projectar aquest lideratge col·lectiu de la Conferència Nacional cap a les eleccions al Congrés i el Senat espanyols de març de l’any vinent. I el primer que cal fer és aixecar l’ambició per superar la resignació i el fatalisme: hem d’anar a superar els resultats del 2004. No podem permetre que centenars de milers de votants que volen la independència es quedin a casa. Els hem de retornar la confiança en les nostres possibilitats col·lectives. No podem permetre que el partit socialista que no ha acomplert la promesa del seu líder de donar suport a l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya incrementi el nombre de diputats. Hem de posar-nos a treballar des d’ara perquè les properes eleccions siguin l’inici del trencament del cercle viciós entre la resignació fatalista de la població i la manca de lideratge dels nostres dirigents. Hem de posar-nos a treballar perquè el somni de la independència sigui el motor de l’autoestima del nostre poble. Hem de posar-nos a treballar per demostrar a l’Estat Espanyol i les oligarquies que el controlen que la nació catalana manté la mateixa dignitat que ha conservat en les pitjors circumstàncies de la seva història, per exemple a la ?vaga de tramvies? de 1951.