Josep Pinyol

      Dijous el Bloc Botxí per aclarir les raons últimes de les negociacions postelectorals i el seu desenllaç per formar Govern es preguntava: ?Què ha passat ? Molt fàcil : els polítics professionals defensen, en primer lloc, el seu lloc de treball?. Al seu article de cada divendres al diari Avui aquesta setmana Salvador Cardús, amb el títol ?Més partits, menys país? també tractava sobre el pes determinant dels interessos partidistes en la constitució de la nova majoria al Parlament. Al mateix dia, Joaquin Leguina, diputat socialista, al diari El País, en l?article ?Confianza y desconfinaza? també denunciava la falta de democràcia al PSOE arran la designació del candidat socialista a alcalde de Madrid directament pel Secretari General del PSOE i President de Govern sense cap mena d?intervenció dels militants de la Federació Socialista madrilenya. En aquest mateix diari espanyol el professor Norman Birnbaum en l?article ?Después de la victoria? assenyalava les diferències entre els partits polítics europeus basats en els afiliats i els seus homòlegs nord-americans que són amalgames de diferents grups ideològics i religiosos, d?entitats d?origen ètnic i racials, d?interessos econòmics aglutinats. El més suggestiu d?aquest darrer article és la consideració de la lluita electoral i política com un mercat més per part dels inversors que financen els polítics ambiciosos i cínics que mouen les barreges grupals que són els partits dels Estats Units.

        La primera reacció al pes determinant dels interessos de grup en la presa de les decisions és blasmar els seus protagonistes per la seva escassa exemplaritat i capacitat de sacrifici. Tanmateix el problema de l?organització interna i dels dèficits democràtics dels partits és estructural: als Estats Units la influència dels ?lobbys? en la selecció dels càrrecs electes respon a les enormes sumes que es necessiten per afrontar una campanya electoral. En el règim de la monarquia post-franquista la causa estructural és el paper que la Constitució de 1978 atorga als partits: els estableix com intermediaris ineludibles. De fet els ciutadans no poden votar ni regidors, ni diputats autonòmics, ni diputats a Corts; només poden votar partits. Són aquests els que elaboren les llistes tancades a Ajuntaments, Parlaments i Cortes Generales. Només en el cas del Senat es poden votar persones concretes com a representants. És per això que el primer President del Tribunal Constitucional espanyol Manuel Garcia Pelayo va definir el regim constitucional vigent com a ?Estado de Partidos?.

          Manuel Leguina, que va ser molts anys president de la Comunidad de Madrid, vol creure que la falta de democràcia interna del PSOE i dels partits polítics de l?Estat Espanyol en general és contrari a l?article 6 de la Constitució de 1978. S?equivoca: la falta de debat lliure i d?eleccions internes als partits és el resultat directe de les disposicions constitucionals; la cooptació dels càrrecs electes per part de la direcció del partit és un efecte buscat i necessari per la supervivència de la monarquia postfranquista. La oligarquia espanyola constituïda per la conjunció dels grans financers i els alts cossos burocràtics ha funcionat sempre mitjançant la cooptació, tant en temps de dictadura com en les Restauracions d?aparença democràtica. La concepció borbònica d?Espanya exigeix una opinió pública anestesiada: fa cent anys mitjançant el caciquisme; actualment amb la televisió escombraria.

Els debats públics sobre les grans opcions polítiques, per exemple les polítiques urbanístiques, o el sistema fiscal, etc. acabarien amb les relacions clientelars, amb els intercanvis de favors, amb els privilegis escandalosos. Una opinió pública viva i atenta impediria la corrupció i les injustícies. La transparència és la condició prèvia per als debats democràtics que no es fonamentin en la desqualificació; per això la opacitat és l?element central de l?administració espanyola; per això, per exemple, no es publiquen les balances fiscals.

        Esquerra Republicana ha acabat assimilant les pràctiques cíniques, la cooptació i la manca de democràcia interna pròpia dels partits espanyols. Abans havien transitat per aquest camí CiU i el PSC i aquest peatge és imprescindible perquè s?obrin les portes dels mitjans de comunicació de l?oligarquia. El catalanisme polític va assolir l?hegemonia a la societat catalana a dreta i esquerra entre 1900 i 1931 no tant per les seves idees sinó sobretot per l?exemplaritat dels seus dirigents polítics. Macià no només no va guanyar un duro amb la política sinó que es va vendre finques familiars per finançar les seves activitats patriòtiques. Companys va anar repetides vegades a la presó abans de 1931 per defensar els treballadors. Fins i tot a la dreta regionalista Cambó no va fer diners amb l?activitat política, sinó que en va deixar de guanyar i de fet no va esdevenir immensament ric fins que la va abandonar temporalment.

        Amb la formació del segon tripartit les pràctiques cíniques a que aboca el sistema polític de la segona Restauració borbònica s?han fet més paleses que mai i han provocat una enorme decepció en el moviment sobiranista que creia que ERC podria escapar a la lògica del sistema. Moltes persones de bona fe s?arrapen a una darrera esperança: el pacte entre CiU i ERC per mantenir la flama de la diferència moral entre els partits catalans i els partits espanyols. Però en pocs mesos l?eufòria de l?anomenat ?Pacte Nacional? s?hagués convertit en un desengany més insondable.

        En Vicent Partal afirmava fa pocs dies que ERC acabava de travessar el Rubicó. Sostinc que aquest Rubicó es va deixar enrera al Congrés de Tarragona de 2001 quan Esquerra va optar per ser un ?partit com els altres?, un ?partit homologable?, la finalitat del qual era arribar al govern com tots els partits del món. Aquesta prioritat absoluta per l?accés al govern va prendre la pomposa denominació de ?Partit de Govern?. Íntimament lligada a aquesta opció estava l?anomenat ?Estatut Nacional? que va constituir el germen de la reforma estatutària portada a terme pel primer tripartit i que ha acabat com el rosari de l?aurora. Qualsevol podia veure que era impossible encabir un Estatut Nacional que propugnava l?establiment d?un Estat associat tipus Puerto Rico dins la Constitució de 1978. Calia reconèixer que el problema no era d?Estatut sinó de règim i d?Estat. L?únic camí era establir les bases per assolir un nou 14 d?abril dintre d?unes legislatures.

Per això en aquest Congrés vaig plantejar obrir un debat sobre les prioritats d?un partit sobiranista en un règim que l?oprimeix: des del meu punt de vista la prioritat en aquesta situació és la ?tensió democràtica? amb l?Estat que t?oprimeix i el dotar-se dels mitjans propis necessaris per a mantenir-la: mitjans de comunicació, moviment sindical, etc. Però el debat va durar els 10 minuts en que vaig defensar la meva esmena a la Ponència Política. Interessava molt més el debat dels Estatuts on es decidia la correlació de poder interna.

        Adjunto en PDF la ponència que vaig presentar en aquell Congrés, perquè considero que és una estratègia alternativa encara vigent.