Josep Pinyol

“Dignitat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes”. Joan Maragall hauria escrit aquestes paraules davant l’allau de persones que aquest dissabte embotia el centre de Barcelona com un vagó de tren en hora punta. Les va publicar encapçalades amb el mot “Solidaritat” cent anys enrere quan la Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 escons en joc, en resposta a l’assalt de l’exèrcit espanyol al Cu-Cut i La Veu i la Llei de Jurisdiccions Militars. De l’enorme esvoranc polític, social i moral que s’ha produït en el nostre poble ha brollat la dignitat d’un poble al que l’Estat Espanyol ha humiliat una i altra vegada. Mentre els seus dirigents es perdien en minúscules batalles per les engrunes de poder que aquest mateix Estat concedia. Finalment el substrat de dignitat democràtica que constitueix el nucli dur de la nostra identitat nacional ha ressorgit. Dissabte érem el doble de gent que el 18 de febrer de 2006. I només hem començat, perquè en el futur tornarem a multiplicar-nos.

(S’adjunta l’article de Joan Maragall, L’alçament)

!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

Des de dissabte el duel entre la dreta i l’esquerra espanyola, entre PP i PSOE, serà substituït pel dilema entre ser súbdits del Regne d’Espanya o bé ciutadans de la República Catalana. A mida que trenquem la peixera mediàtica dels mitjans de comunicació madrilenys, també s’hi sumaran també els que dissabte encara no hi eren. No hi eren moltes de les víctimes directes del col·lapse de les infraestructures com la majoria d’habitants de Viladecans o de Gavà. No hi eren tampoc moltes de les víctimes del col·lapse de l’ensenyament, els nois i noies del fracàs escolar; com tampoc les víctimes de la manca d’habitatge assequible o la major part dels joves mileuristes. Però hi vindran!. Perquè s’adonaran que la línia divisòria s’ha establert entre la vella política espanyola que defensa les estructures polítiques, econòmiques i culturals de la Transició monàrquica i la nova política de la dignitat que ha emergit als carrers.

El President Pasqual Maragall ha estat l’avançada dels que han de seguir la llarga marxa de la dignitat. Ha sintetitzat amb precisió la frustració de la darrera esperança espanyola encarnada en l’actual líder del PSOE: “El Zapatero federalista ha deixat pas al Zapatero felipista”. El felipisme és la traïció als cent anys d’honradesa socialista; és la traïció a la tradició republicana del PSOE; és l’acomodació als interessos de l’oligarquia espanyola; és la traïció a la memòria històrica; és la defensa de la impunitat dels crims contra la Humanitat comesos per les dictadures. Rodríguez Zapatero s’ha acomodat als límits del règim polític i oligàrquic creat amb la Constitució de 1978. El Partit Popular i el propi PSOE li han fixat els llindars infranquejables del sistema, com el reconeixement de la nació catalana i el finançament, i Zapatero no ha tingut ni el coratge ni les conviccions necessàries a transgredir-los. Ha preferit el camí còmode d’incomplir la promesa solemne de donar suport a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Ha preferit vexar el poble català amb la ministra Àlvarez que enfrontar-se al PSOE d’Andalusia.

També el President Jordi Pujol, antic protagonista del Pacte del Magestic amb José Maria Aznar, ha sumat el seu gran ascendent al tren de llarg recorregut de la dignitat. També ell, fora del joc de miralls del poder, s’ha adonat de les “performances” de l’antiga política, de fins quin punt poden amenaçar de mort la nostra nació. També l’aposta de CiU per la “Segona Transició” del Partit Popular va fracassar en el finançament i va finir amb l’escarni del nostre poble en un aspecte tan minúscul com la inclusió de la C en el que l’ínclit José Mari titllava de “chapas”. Convergència i Unió encara no han llençat el llast de la Constitució de 1978 i de l’Estatut del 2006, però han percebut la remor que brolla del fons de la nostra psicologia col·lectiva i comença a alterar el seu canvi d’agulles.

Dels esvorancs de la nostra terra emergeix la lava de la dignitat que portarà a la nova política. La sotragada d’aquest 1 de Desembre ha esquerdat falles tectòniques molt profundes de la nostra terra, que ja va esberlar la manifestació del 18 de febrer de 2006. Les seves onades sísmiques trigaran uns mesos a manifestar-se a la superfície, però trasbalsaran el panorama de la direcció política catalana. Aquesta tremolor sacsejarà, inevitablement, en els congressos dels partits catalans de l’any vinent.

Però aquestes convencions se celebraran després de les eleccions espanyoles del març vinent. És a dir abans d’aquesta rectificació política ineluctable de les nostres forces polítiques. Hi ha una ràbia legítima contra els partits catalans perquè s’ha produït el que anunciava fa cent anys el Maragall poeta : “els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Apareix aleshores la temptació de l’abstenció o al vot en blanc o al vot nul, però no hi podem caure. En totes les eleccions espanyoles de l’actual règim postfranquista dels 47 diputats elegits a Catalunya la majoria ha estat per a la suma del PSOE i el PP, que van aconseguir un màxim de 33 l’any 1982 i un mínim de 25 l’any 1989.

Aquests diputats han anteposat la disciplina del seu partit estatal i la lleialtat al Govern espanyol a la defensa dels interessos dels seus electors. Només aquest submissió a les trames caciquils espanyoles explica que tots els pressupostos estatals que han consagrat l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures hagin comptat amb els vots dels diputats catalans del PSC i del PP. Aquesta anteposició ha estat la feblesa de Catalunya davant l’Estat Espanyol des de sempre. Per aquesta raó Joan Maragall citava a Mañé Flaquer que havia dit “el dia en que Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei”. Per aquesta raó Joan Maragall s’entusiasmava amb els 41 diputats “ben nostres” de la Solidaritat Catalana, entre els que destacava el coronel Francesc Macià.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!