Josep Pinyol

El "presidente" José Luis Rodríguez Zapatero és el paradigma de fins a quin punt la noció de la impunitat dels governants xopa tota la política espanyola. Poques jornades com dimecres passat mostren les conseqüències que la impunitat ha inoculat en el funcionament quotidià del de la monarquia postfranquista. La impunitat i el menypreu per les víctimes són els fils conductors dels dos debats que es van fer el dia 31 d’octubre al Congrés dels Diputats: al matí l’aprovació de la ?Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura?; a la tarda el debat sobre el col·lapse de les infraestructures a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fabiola Letelier (germana d’Orlando Letelier, el ministre d’Allende assassinat a Washington pels agents de Pinochet) fa trenta anys que repeteix que la Doctrina Internacional dels Drets Humans forma el fonament ètic de tota societat i que ?la impunitat impedeix la construcció d’una societat plenament democràtica?. Aquesta falta d’ètica és la que explica que el president Rodríguez Zapatero o la vicepresidenta Teresa de la Vega incompleixin els seus compromisos més solemnes, com el de donar suport a l’Estatut del Parlament català o el d’anular el Consell de Guerra contra Lluís Companys, sense témer cap mena de conseqüència, ni tant sols electoral. Els súbdits del Regne d’Espanya hem interioritzat profundament que la vida política no es regeix per consideracions ètiques, sinó per la correlació de forces. Ho hem interioritzat tant que ni reaccionem davant els incompliments flagrants de les més elementals normes democràtiques. Aquest arrelament en els nostres cervells de la impunitat dels dirigents polítics i del menyspreu per les víctimes per part dels qui manen explica el vergonyós debat de la tarda del 31-10 entre el PSOE i el PP sobre les rodalies: els centenars de milers de persones que cada dia han de patir el calvari de no tenir transport públic no importaven per res, com tampoc importen les víctimes dels actes criminals del franquisme.

La ?llei Rodríguez Zapatero de la desmemòria històrica? és una de les demostracions més palpables de la continuïtat entre el règim constitucional vigent i la legalitat franquista. Per no reconèixer la condició de víctimes als represaliats pel règim militar franquista i per no anul·lar els Consells de Guerra i les sentències dels diferents tribunals franquistes s’ha adduït el principi de la ?seguretat jurídica?. La continuïtat legal entre el règim franquista i la monarquia constitucional és tant forta que la llei Zapatero de la Desmemòria conté una ?Disposición Derogatoria? que priva de vigència jurídica a les normes manifestament repressores i contràries als Drets Fonamentals (evita parlar de Drets Humans). En definitiva s’evidencia que la Transició espanyola va voler fer un empelt democràtic, la Constitució de 1978, en el vell tronc de l’Estat franquista. Però amb el anys ha estat el tronc estatal el que ha metabolitzat l’empelt democràtic, saturant-lo de saba totalitària; i no han estat pas les branques de la llibertat les que han regenerat el tronc i les arrels.

L’evolució de Rodríguez Zapatero és la demostració de fins a quin punt les estructures de l’Estat acaben imposant-se als anhels de renovació democràtica. En el seu discurs d’investidura Rodríguez Zapatero va acabant citant el testament polític del seu avi, un oficial afusellat pels militar rebels per no afegir-se a la seva revolta: ?una ansia infinita de paz, el amor al bien i el mejoramiento social de los humildes?. Això va fer pensar, com va dir en Joan Tardà en el debat de l’esmena a la totalitat a la Llei presentada per Esquerra Republicana, que assumia íntegramente el testament del seu avi que, abans de la frase citada, reclamava ?Cuando sea oportuno se vindique también mi nombre y se proclame que no fui traidor a mi patria?.

Però el ?Presidente del Gobierno de España? no ha pogut vindicar el nom del seu avi. Ara si vol acomplir el seu testament haurà de demanar una ´?Declaración de Reparación y Reconocimiento Personal? al Ministeri de Justícia. Resultarà que en aquest òrgan de l’administració un funcionari tindrà prou categoria moral per decidir si un cap militar que va defensar la legalitat democràtica contra els militars rebels com el comandant Rodríguez té dret o no a aquesta declaració burocràtica. Es tractarà d’afegir aquest sarcasme a la ignominia de ser condemnat per rebel·lió militar pels que realment s’havien rebel·lat. Com pot el president del Gobierno de España escopir d’aquesta manera la memòria del seu avi?.

Només la degradació moral del sistema polític espanyol, que va arrencar amb la Llei d’Amnistia de 1977 que va establir la impunitat de tots els crims contra la Humanitat comesos pel franquisme, pot explicar-ho.

El pas dels anys ha fet pràcticament impossible jutjar els criminals franquistes. Però almenys era possible reparar moralment totes les víctimes i materialment els pocs supervivents. Però aquesta reparació no ha estat possible perquè questiona la legitimitat del conjunt del sistema. S’entèn que el Rei, que es va formar, des dels 10 anys en les tres Acadèmies dels tres exèrcits franquistes i que va jurar els ?Principios del Movimiento? s’oposi a una llei de la memòria d’acord amb la doctrina internacional dels Drets Humans. També s’entèn que ho faci l’oligarquia espanyola, les persones més destacades de la qual van fer la fortuna familiar amb el règim de Franco. Finalment també se sap que dins mateix del PSOE hi ha autèntics enemics d’una veritable llei de la Memòria, començant per Felipe Gonzàlez.

Però el que costa més d’entendre és el suport que finalment han donat a la llei CiU, el PNB, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya, tots ells partits que van patir la persecució del règim militar. Per això no es compren l’aparent sorpresa d’avui mateix de Joan Herrera quan la vicepresidenta del Govern ha ratificat que el seu govern no tramitarà la nul·litat del procés al President de la Generalitat, Lluis Companys. Costa de creure que tanta candidesa sigui sincera. El resultat final és que el Regne d’Espanya i la seva legalitat postfranquista continua sent l’excepció europea en la cultura dels drets humans i de la memòria democràtica.