Josep Pinyol

El Consell Nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya de dissabte va obrir, amb força agitació, el període precongressual del Congrés ha decidit celebrar el juliol de l’any que ve. És una temeritat no afrontar el desgavell del partit quan abans millor i procurar que el període de turbulències sigui el més breu possible. Unes tempestes que no desencadenen ni Reagrupament ni Esquerra Independentista que han plantejat les seves alternatives amb exquisit ?fair play?, sinó els líders del partit. La direcció d’ERC demana temps perquè el que anomenen ?aposta estratègica? d’estar en el Govern donant suport al PSC-PSOE pugui aportar els seus fruits. Però és altament improbable que en els propers dotze mesos hi hagi cap resultat remarcable que confirmi que estem en el bon camí. El debat de l’?Estado de la Nación? ha mostrat que l’opció de Rodríguez Zapatero era i és la ?sociovergència?, perquè li és molt menys problemàtica electoralment a l’Estat Espanyol. El canvi de ministres mostra que intentarà recuperar vots socialistes no potenciant la tasca de la Generalitat, sinó promocionant a Carme Chacón com a futura cap de llista. Fins a les eleccions de març del 2008 ERC haurà d’afrontar totes les travetes i els menyspreus del ?Gobierno de la Nación? socialista i tota la inacció del Govern de la Generalitat, lligada de peus i mans per l’espasa de Damòcles de l’expulsió del Govern de la Generalitat. El malestar que es deduirà d’aquest tracte en el desenvolupament de l’Estatut i en l’acció del Govern incrementarà les divisions internes de la direcció actual, oferint la imatge d’un partit desorientat, que es manté al poder a qualsevol preu.

Les bases d’ERC hauran de treure el partit del marasme a que l’han conduït els dirigents actuals, com va fer pronunciant-se pel ?no? al referèndum de l’Estatut. A la Conferència Nacional de la tardor el conjunt del militants debatran amb rigor i serenitat el camí que ens ha de portar a recuperar la confiança dels catalans, l’estratègia que ha de seguir Esquerra Republicana de Catalunya després del fracàs del nou Estatut. La discussió estratègica inclou moltes facetes, com les prioritats, govern o oposició, les aliances, el model de partit, entre d’altres. Tanmateix el debat més important no és si cal prioritzar l’eix nacional sobre l’eix social perquè no es pot fer cap política social a Catalunya amb un espoli fiscal de 15.000 milions d’euros l’any. La qüestió no és fer tripartits d’esquerra o fronts nacionals amb CiU. El dilema no és si ERC ha de ser el profeta dels grans ideals destinat als ja convençuts o bé un ?partit útil? que pugui oferir avantatges immediats als electors per tal de que el votin.

El gran dilema és com afrontar la confrontació amb un Estat Espanyol extremadament dur, que no està disposat a reconèixer-nos com a nació, que vol continuar indefinidament amb l’espoli fiscal i que és constantment jutge i part en totes les relacions amb la nació catalana. Davant aquest ?Estat bunker? només hi ha l’actitud de ?peix al cove?, de petites concessions obtingudes en moments de feblesa política com sostenia Jordi Pujol? O bé només hi ha la possibilitat d’obtenir avantatges formant part d’un dels partits hegemònics, com sostenen els socialistes?. L’actual direcció d’ERC sembla convençuda que no hi ha cap altra manera de ser ?útil? als electors; només afirmen que Esquerra Republicana pot arrancar més de Madrid que els convergents.

Si aquesta és la situació el catalanisme polític no té sentit ni futur, perquè es redueix a una variant del sistema clientelar espanyol. Totes les regions espanyoles, des de La Rioja a Extremadura, des d’Astúries a les Illes Canàries, han practicat aquest ?do ut des? amb els governants de Madrid des de temps immemorials. Continuar amb la rutina política del ?peix al cove? de les tres darreres dècades ens porta a la provincianització.

L’alternativa al ?peix al cove? només pot ser una estratègia a llarg termini, que prepari els nostres conciutadans no a resultats immediats sinó a sacrificis per les futures generacions. El primer i principal punt d’aquesta llarga marxa és la dignitat de fer-se respectar. L’Estat Espanyol no tem les forces nacionalistes perquè ha comprovat que és fàcil dividir-les, enganyar-les i comprar-les a baix preu explotant les seves rivalitats. La campanya anticatalana amb motiu del nou Estatut ha demostrat que continuem ocupant en l’imaginari espanyol el mateix paper que els jueus en les campanyes antisemites del tsars o dels nazis.

Això no ens ha d’acovardir. El poble català ha d’aprendre a fer-se respectar i ha de saber que aquesta actitud implica dolor a curt termini per aconseguir la victòria final, llunyana però definitiva. Concretar aquesta estratègia de dignitat i respecte en prioritats, aliances, condicions concretes per formar govern, etc, és el gran repte que els militants d’ERC resoldrem debatent amb intensitat i passió, però sense les picabaralles de la direcció al llarg de tot un any precongressual.