El President Maragall va aprofitar la valoració dels resultats del referèndum per constatar, evocant Fukuyama, del “final del victimisme”. Que vol dir amb aquesta frase Maragall?. És molt senzill. El finaçament ens proporciona el millor exemple: a partir d’ara no ens podrem queixar de l’espoli fiscal perquè el 74% dels ciutadans de Catalunya acaben de legitimar el nou sistema de finançament que deixa ens mans de l’Estat i les 17 comunitats autònomes l’aportació dels catalans a l’Estat. Fins ara podiem denunciar que l’Estat Espanyol no havia aplicat mai l’article 45 de l’Estatut de 1979 que fixava el sistema definitiu de finançament aprovat pel poble català. Però a partir d’ara el victimisme no té lloc, el poble acaba de donar carta blanca a l’Estat central!. A partir d’ara cada vegada que algú reclami les balances fiscals els defensors del “si” aduiran que no són necessàries perquè aquesta variant no està contemplada en el sistema de càlcul del nou sistema de finançament que els electors acaben de ratificar. Aquesta és la factura del “si” que es comença a passar poques hores després de que s’acabés la votació.
Per això ha estat tant important que el sobiranisme s’hagi oposat frontalment a l’Estatut de la Moncloa, defensant el “no”. Per això les bases d’ERC tenien raó quan van imposar el “no” davant del referèndum. La propera onada de la “sociovergència” negarà sistemàticament els punts més roents del conflicte entre l’Estat espanyol i la nació catalana, i retornarà als temps de Felipe Gonzàlez quan acusava de “victimisme” totes les reclamacions del nostre poble. Davant tots els greuges aduirà que té el suport del poble català en referèndum. Però els opositors a la reforma de l’Estatut estarem legitimats a continuar denunciant les injustícies contra el nostre poble perquè ja vem fer-ho des del primer moment. La continuïtat de greuges com l’espoli fiscal o el no-traspas de l’aeroport del Prat només corroborarà que teniem raó i que els defensors del si han enganyat els electors amb falses promeses.
Aquesta és una de les grans aportacions del sobiranisme encara que avui molts dels seus membres tinguin l’amarga sensació de la derrota, sobre tot els més joves. Però estem en una llarga marxa històrica; una llarga marxa en la que ha de prendre exemple de les paraules del President Companys quan deia: “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Aquesta actitud psicològica de resistència és molt més ajustada a la situació real de la nació catalana que no pas aquella que només reclama “il·lusió”, com si la victòria estigués a la cantonada, com si amb l’acció institucional fós suficient per aconseguir la llibertat nacional, com si tinguessim tots els números per guanyar la “grossa de Nadal”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb el contingut de l’article i em faig una pregunta:
i ara que diran els de CiU cada vegada que voldran carregar les culpes de la seva mala gestió a Madrit si el victimisme "is dead", segons Maragall?
Avui l’admirat Salvador Cardús en l’entrevista que ens ofereix VilaWeb, considera que l’abstenció en la consulta del Referèndum, ha estat més baixa del que era d’esperar, i per tant els nivells de participació tot i no superar el 50 % es poden considerar un éxit. Jo esperava també un nivell de participació més baix, i crec que les estratègies tan primàries de les campanyes del Si han sigut un éxit, tot i que especialment els socialistes, especialment el Sr. Rodríguez Zapatero, ho han viscut com un revés perqué confiaven que malgrat les mentides i "los cepillados" estaven sense gastar encara els seus encants i tarannás…
Vostè Sr. Pinyol, fa una crida als més conscients, als de la difícil campanya per la ruptura, perqué continuem en la nostra tasca. També fa una reflexió sobre el futur immediat que coincideix amb la tesi "d’horitzó cremat" del Sr. Cardús, que em sembla encertada, i troba la força per encarar aquest futur cendrós en els vots rupturistes, en l’encert del posicionament d’ERC. No ho nego, però em permeto afegir-hi que en aquest sentit l’abstenció té i tindrà un gran pes.
Davant de les alternatives ofertes al comú de la gent: malament amb el Si i malament amb el No, la gent de peu majoritàriament ha dit: "ja us ho fareu, no compro la moto".
La nostra campanya rupturista, el No, el Nul, ha estat molt important, però el no superar el 50 % de participació, és la bretxa per on hem d’entrar tots els que sabem i sabrem de les falsedats del sistema espanyol, hagin votat Si o hagin votat No.
La bretxa social per a mi és més important que no la manca de voluntat en el compliment de les disposicions de l’Estatut ara Reformat, perquè en darrer terme és inútil reclamar en els Tribunals on ells són àrbitres i part interessada.
Vostè que és home de lleis podrà fer valer la justícia de les nostres posicions solament en la mesura que hi hagi una massa social suficient que recolzi aquestes reclamacions. Ara, i aquí discrepo de la tesi del Sr. Cardús, tots sabem que existeix una massa social que en moments clau recolzarà que la justícia s’imposi més enllà del que digui o deixi de dir un text legal o altre.
La llarga marxa històrica de què parles seguirà tenint els mateixos
resultats de sempre: mai hem guanyat res. El President Companys va
errar lleugerament en la seva dita, que més aviat hauria d’haver estat
"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a perdre". I a més, jo
canviaria el "perdre" per "deixar-nos guanyar". Tenim els polítics que
ens mereixem. Tenim l’estatut que ens mereixem. Tenim el destí de poble
que ens mereixem.