Els encomiastes de la
monarquia postfranquistes aprofiten els trenta anys de les eleccions
del 15 de juny de 1977 per enaltir el seu règim. Els catalans
hem de recordar, en canvi, la combinació d’acció
política i mobilització que va suposar la constitució
de l’Assemblea de Parlamentaris al cap de deu dies de tancar les
urnes i la manifestació d’un milió de persones l’Onze
de Setembre posterior. Si haguéssim tingut presents les
lliçons d’aquell procés l’Estatut de 2006 no hauria
fracassat com es comprova cada dia que passa. Cal tenir molt present
que el projecte de Suárez no era el restabliment de la
Generalitat, sinó la creació de un ?Consejo General
de Catalunya? de funcions indefinides. Jordi Pujol, que havia
participar en l’anomenada ?Comissió del 9? creada per
Adolfo Suárez, s’inclinava per desenvolupar aquesta via. Però
enfront va trobar una estratègia clara: convertir les
eleccions en un plebiscit per la democràcia i el restabliment
de la Generalitat, amb el compromís de tots els partits
polítics de constituir una Assemblea de Parlamentaris i
convocar una manifestació de masses a favor del restabliment
de la Generalitat. Els resultats electorals i el milió de
manifestants van portar el ?ja sóc aquí? de
Josep Tarradelles com President de la Generalitat al mes d’octubre.
La primera, evident, és l’absència de grans mobilitzacions populars. La única, la del 18 de febrer de 2006, va ser després del pacte entre Zapatero i Mas, quan era clar que l’Estatut seria greument mutilat, que l’Estat Espanyol no ens reconeixeria com a nació i que el finançament continuaria sent de règim comú. Per això els manifestants del 18-F ja estaven en una altra òrbita: ja no demanaven més autonomia, sinó el dret a decidir.
La segona gran diferència és el canvi de trinxera del PSC. El 1977 l’estratègia de l’Assemblea de Parlamentaris, de la manifestació de l’Onze de Setembre i del restabliment de la Generalitat va néixer al Consell General del PSC. Joan Raventós la va oferir als electors en el míting del 8 de juny i aquests la van referendar amb el triomf electoral socialista del 15 de juny. I va acomplir la seva promesa perquè els diputats i senadors a Madrid de la candidatura socialista només depenien dels acords presos a Barcelona. Al cap de trenta anys el vot dels diputats i senadors socialistes elegits a Catalunya estan sotmesos a la disciplina del PSOE. Si aquests diputats i senadors haguessin donat suport al text aprovat pel Parlament de Catalunya, tot el procés hauria anat d’una manera distinta.
El tercer gran canvi és la recuperació intel·lectual, emocional i política de la concepció borbònico-franquista de la ?Unidad de España?. Aquesta ideologia en aquell moment estava en crisi després de 40 anys de persecució genocida de la llengua, cultura i identitat nacional de Catalunya per part del franquisme. Es va deixar de costat, però no va ser qüestionada a de la II República. L’any 1932 Manuel Azaña en la defensa de l’Estatut de Catalunya va bastir una interpretació republicana de la història d’Espanya, arrencant de la revolta dels ?Comuneros? contra la monarquia absolutista. El 1977 la no-ruptura amb el franquisme va empeltar uns esqueixos democràtics en el tronc ranci de l’Estat Espanyol; però no va qüestionar ni els seus mites històrics que es remunten a Viriato, els reis gots i la Reconquista; ni les estructures autoritàries i clientelars de la seva administració, ni l’avarícia de la seva oligarquia. Trenta anys el tronc ha diluït els esqueixos i han ressorgit amb una virulència inusitada les campanyes anticatalanes que Pierre Vilar veia com la continuació de les persecucions antisemites dels temps de la Inquisició.
(Permeteu que reivindiqui el meu paper en els moviments de 1977, perquè el que ara en diríem ?full de ruta?, l’Assemblea de Parlamentaris i una gran manifestació l’endemà de les eleccions, el vaig presentar jo al Consell General del PSC (c). En aquells mesos estava redactant al meva tesi de llicenciatura sobre l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, alhora que tots teníem al cap el 14 d’abril de 1931 quan la sortida del poble al carrer va precipitar la proclamació de la República. La proposta va ser aprovada i, amb 24 anys, vaig ser nomenat membre de la comissió redactora del Programa electoral del PSC, al costat de personalitats com Gonzàlez Casanovas o Narcís Serra.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!