Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

7 de maig de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Convenciment tranquil per repetir l’èxit del 18-F!

Tenim cinc setmanes per convèncer a centenars de milers de persones que cal votar “no” a l'”Estatut del ribot”. Cal consolidar l’avenç que va suposar la gran manifestació del 18 de febrer, però cal ser conscients que va respondre a un estat emocional que s’havia anat acumulant contra la reacció espanyola a l’Estatut aprovat el 30 de setembre pel 90% del Parlament. La campanya anticatalana va anar molt més enllà dels partits polítics, PP i PSOE, perquè va incloure el boicot als productes catalans, al governador del Banc d’Espanya, al tinent general Mena, a l’església catòlica espanyola, al president del Tribunal Suprem, a la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, encapçalats per la COPE. Amb els resultats del referèndum hem de demostrar que el 18-F no va ser un fet conjuntural, sinó que revela que hi ha una àmplia base social que no es deixa impressionar per l’ofensiva anticatalana. Per repetir l’èxit del dissabte de febrer no es reproduir la reacció de ràbia d’aquell moment, perquè l’ambient ara és diferent després de la treva permanent d’ETA i de les vicissituds decepcionants al voltant del govern de la Generalitat. Per aplegar el conjunt de persones que es van mobilitzar fa dos mesos, i sumar-ne més, la campanya que cal ha de ser molt més explicativa, buscant el convenciment tranquil. (continua)

En primer lloc hem de tenir molt clar, i no oblidar mai, que votem contra l’Estatut del Ribot, contra les rebajxes fetes per Alfonso Guerra, Manuel Chávez, Pérez Rubalcaba i Rodríguez Zapatero, no contra els partits catalans que les defensaran. Aquests personatges no donaran la cara, no s’atreviran a sostenir les seves retallades davant del poble català, no participaran en els debats de TV3, com exigeix la lògica democràtica. Desmitificar Rodríguez Zapatero que va guanyar les eleccions a Catalunya amb la promesa de donar suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, és fonamental. La seva incapacitat per fer front als sectors més espanyolistes del PSOE ha fet fracassar l’Estatut català i farà fracassar la gran oportunitat de la pau a Euskadi.

Al contrari les faran defensar per dirigents polítics catalans. Per això és molt important ressaltar que votem contra l’oligarquia espanyola i no que estem creant divisió a casa nostra. Perquè hem de convèncer a centenars de milers de persones que se senten identificats amb partits catalans majoritaris. No cal desqualificar a cap força política catalana que va aprovar l’Estatut del parlament. Els electors ja arribaran a les seves pròpies conclusions.

La coalició del “si” intentarà embolicar la troca amb l’ajuda de tots els mitjans de comunicació. La campanya sobre la immaduresa infantil dels partidaris del vot negatiu, sobre la “cultura del no”, sobre la inevitabilitat de les retallades, les comparacions amb situacions històriques que no tenen res a veure amb la situació actual, les preguntes subtilment catastrofistes sobre qui gestionarà la victòria del “no”, i moltes altres maniobres de distracció, seran orquestrades pels mitjans de comunicació al servei de l’statu-quo.

Davant aquesta línia política seria molt convenient no respondre als atacs i aconseguir una campanya centrada en el que realment es vota, argumentant. I que, com en el mes de febrer, la campanya aparegués liderada per un moviment d’entitats, en representació de la societat civil; amb el suport d’Esquerra Republicana, però sense ser monopolitzada per aquesta formació.

El nostre convenciment tranquil ha de centrar-se en l’Estatut que se sotmet a referèndum i en els seus aspectes centrals:

a) El menyspreu de les “Cortes Españolas” a la proposta d’Estatut del Parlament català, amb un suport del 90% dels diputats. Hi ha un xoc de legitimitats democràtiques entre el “dret a decidir” de la nació catalana, representada pel Parlament, i la sobirania basada en la força de l’Estat Espanyol. El poble català no pot legitimar amb el seu vot aquest menyspreu per una qüestió de dignitat i pel dret a fer-se respectar. Si legitimem la retallada brutal de la nostra proposta els poders espanyols arribaran a la conclusió de que en els propers anys poden aplicar el nou Estatut com els doni la gana perquè, com ha passat amb el de 1979 els catalans acabem resignant-nos a qualsevol cosa.

b) Els continguts de l’Estatut en els seus punts bàsics són inacceptables:
1) no ens reconeix com a nació, punt essencial sobre el que es fonamenta el dret a decidir.
2) continua l’espoli fiscal i Catalunya continua immersa en el sistema LOFCA.
3) No es reconeixen les relacions bilaterals entre l’Estat Espanyol i la Generalitat.
4) No es blinden les competències i l’Administració central i els lobbys que la controlen continuaran envaint les àrees de govern de la Generalitat.

c) La millora de l'”Estatut del Ribot” sobre l’Estatut vigent és purament teòrica. Perquè comparem l’aplicació pràctica del text de 1979 al llarg de 25 anys amb les disposicions teòriques de les propostes actuals. Insistir en aquesta diferència entre text legal i realitat posterior és fonamental. L’exemple més clar és el finançament: l’article 45 de l’Estatut de 1979, que acosta el finançament de Catalunya al rendiment del Concert Econòmic, en la seva formulació és superior al finançament previst a la proposta d’Estatut actual. Però no s’ha aplicat mai, sempre s’ha aplicat el finançament provisional previst per als cinc primers anys d’autonomia, basat en els costos dels serveis traspassats. La cessió posterior de percentatges sobre l’IRPF i l’IVA eren a compte del càlcul final basat en el cost dels serveis traspassats. Amb la nova proposta aquests percentatges passen del 33% al 50%, però continuen considerant-se ingressos a compte, per la qual cosa no signifiquen més diners. És més, si les disposicions financeres de l’Estatut de 1979 no s’han aplicat mai, quina garantia tenim de que les de l’actual proposta d’Estatut, que ho deixa tot a posteriors negociacions, s’apliquin de manera justa d’acord amb l’esforç fiscal dels catalans?. Quina garantia tenim d’un tracte fiscal just si l’Estat Espanyol es nega a publicar les balances fiscals, incomplint tots els seus compromisos?

Tenim cinc setmanes per convèncer de manera tranquil·la a centenars de milers de ciutadans que durant vint-i-cinc anys hem estat molt raonables, molt pactistes, molt madurs i només hem obtingut espoli fiscal, retallades, menyspreus i campanyes anticatalanes. Tenim cinc setmanes per convèncer de manera tranquil·la que l’oligarquia espanyola només ens respectarà si ens veu decidits a lluitar pels nostres drets, disposats a desestabilitzar el sistema, no a sacrificar els nostres drets per garantir l’estabilitat del seu règim i del seu estat. Posem-nos a treballar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!